28

0
Publicat el 30 de maig de 2015

A un dels actes electorals d’aquestes eleccions municipals que han capgirat el País, un polític del poble digué que duia vint-i-huit anys en el mateix projecte. Em sorprengué l’afirmació, per què una de les crítiques a la seva llista era precisament que l’encapçalara ell novament. Crítiques interessades, tot s’ha de dir, de gent que bé escudant-se en eixe ambigu ciutadania del món, estan per damunt del bé i del mal i sols fan comentaris càustics o, bé de gent d’altres partits, per als quals òbviament qualsevol cosa és bona per a fer mal.

No sé amb quin ànim ho digué, imagine que com aval de coherència personal i de projecte, en el qual havia confiat i seguia confiant. Per a mi l’interessant d’eixa frase s’ha esdevingut després de les eleccions, quan a la vista del resultat s’imposen l’anàlisi i valoracions.

No és la primera vegada que comente l’important que trobe assaonar les coses, viure la vida amb perspectiva i amb calma, malgrat que l’entorn pressione per a fer justament el contrari. Pot ser, siga cosa del meu caràcter natural, o pot ser el dia a dia a la meua feina m’ha ensenyat que les urgències no duen res bo. El cas és que tornant als vint-i-huit anys, paga la pena seure a pensar que en el món de la instantaneïtat, la lliçó és que hi ha projectes que cristal·litzen després d’un llarg recorregut, i qui abandona és qui perd.

A aquestes eleccions hi ha confluït molts factors, i no crec que s’haja de restar importància al fet que no sols han guanyat uns sinó que han perdut altres, i que la pèrdua previsible ha espentat l’aposta per qui finalment han estat l’opció guanyadora. Però també ha coincidit en el temps amb els 25 anys d’escola valenciana, amb uns canvis menuts fets dia a dia a les escoles i a les associacions, amb l’aparició d’unes noves generacions que poden haver votat o no, però que definitivament ja no s’identifiquen amb els partits i formes de fer política de la transició.

Aquesta, la transició, obrí un nou escenari on s’ha covat un nou món, i ha calgut que aquest pausadament i al seu ritme girara per arribar al nou escenari, però el món no es para, així que ara s’obri una finestra d’oportunitat perquè emergisquen nous actors, que qui sap si en uns anys no ens duran a la independència.

Publicat dins de General | Deixa un comentari