Sempre som els mateixos, a tots els llocs.
Qui no ha sentit eixa frase alguna vegada, si ha participat en cap moguda cívica, cultural, política, o totes tres i més?. Almenys jo, manta vegades, i mai he estat d’acord, perquè no crec que sigam els mateixos, les mateixes, qui estigam a totes bandes, sols ho som si sols vols moure’t en una banda.
Farà cosa d’un mes, vaig estar a una jornada de portes obertes de la Fundació Nova Terra (acció aquesta, la d’obrir les portes, més que recomanable), que s’ocupa d’allò que eufemísticament s’anomena tercer sector, i que de tota la vida s’ha conegut com els desarrelats del món: extoxicomans, malalts mentals, gent que ha estat en presó, gent que viu a la misèria … En resum, eixa part de la societat que aboquem als barris perifèrics i del que sols ens recordem quan fan una marató solidària contra la pobresa, per rentar consciències capitalistes (si és que això no és un oxímoron).
Doncs aquesta fundació fa una tasca impresionant, creant empreses per a generar recursos, però també per a donar oportunitats a gent a la que la vida n’hi ha donat ben poques. I una vegada a l’any, obrin les portes, conviden a qui vullga assistir a conèixer el que fan i aportar-los oxígen en forma d’idees i propostes. I allà, enguany erem un saló ple, al voltant de 170 persones, i de totes elles, coneixia a quatre: dos de vista i dos l’amiga i l’amic que m’havien dit allò pagava la pena coneixer-ho.
Farà cosa d’una setmana vaig participar a la marxa per demanar que tanquen la contaminant Cofrents, no vaig ser capaç de convèncer a ningú per a que es sumara, i cap al bus que eixia de València que em vaig enfilar sola. Quan arribarem a Jalance, vaig trobar a un polític que jo conec i ell no sap que el conec, a dos companys de batalles d’Alzira, i a un periodista de València, de risa singular, amb qui he coincidit en algún que altre acte, sense més i, al col•lectiu La Carrasca, però no als carrasquers i carrasqueres que duien la pancarta. Dels altres 160 que marxaven, no us puc dir res.
No em calia comprovar-ho, però la conclusió és senzilla: si ens atrevim a eixir del rovell de l’ou i sumar-nos a la vida, sent sols una més, és fàcil adonar-se que aquesta és belluga.