I el desig creix
Almodovar s’ha deixat d’artificis cromàtics i decoratius, i ha fet una pel·lícula llarguisima (com si el director no sabera com acabar-la) sobre la incondicionalitat de l’amor, de qualsevol classe d’estima.
I com sempre, s’ha deixat coses en l’aire, com apuntades i no desenvolupades, i situacions inexplicables, malgrat l’eternitat dels seus metratges. Ha fet que els seus personatges diguen coses que no trauen cap i ens ha posat amb calçador una pel·lícula dins de l’altra i la seva cinefilia, que per a una gran part del seu públic no és cap referència ni anem a veure-les desprès dels seus suggeriments.
Tanmateix, quan torne a estrenar, aniré fidel a veure el que ens conta, per comprovar si com és constant en les seves pel·lícules, ens descriu el desig, de com aquest esta ahí present, soterrat fins que arriba el seu moment.
Aniré per a trobar-me postals amb missatges a un calaix, descobrir noves músiques, identificar-me amb la iconografia i gaudir de les seves al·legories i del seu imaginari masculí del que tant poc es parla i que tant millora amb el pas dels anys, els d’ell i els dels actors escollits.
Almodovar i el seu enfasi cinòfil de veure el desig i el món a través de les dones sembla una forma crematistica i aburrida de pedre el temps per aquelles persones que no es consideren dona, ni ganes.