Comentaris de casino

No sóc fan d’Obrint Pas, en realitat crec que no ho sóc de ningú, però la veu clara de Sarrià si que m’agrada, i gràcies a la xarxa he escoltat tant com he volgut aquesta cançó del seu nou disc. Bó, aquesta i la resta, però llevat de la Jota valenciana, la resta no m’agraden per què no és el meu estil de música, massa coses en pocs minuts, que m’atordeixen. M’agrada més el ritme calmat i sinuós, i crec que la presència de Borja Penalba a l’acústic de l’espai vilaweb també ha estat determinant.

Però sense dubte, aquest disc me’l compraré per eixa sola cançó, m’ha encisat la radiografia del país, la no repetició de versos, l’optimisme que desprèn, l’explicació d’unes terres que son les meues, les nostres. I m’ha recordat, i molt, un llibre: Quan el mal ve d’Espanya. El País Valencià més enllà dels tòpics, de Toni Gisbert. Edicions La Columna.

Ahir tenia feina fora de casa, així que abans de moure, em vaig triar el cd que m’havia d’acompanyar el trosset de carretera que calia fer, i vaig optar per recuperar el primer que l’Amplifica’t va editar. L’he sentit milions de vegades, però sempre m’he centrat en les cançons que m’agradaven d’avant-mà o que ja coneixia, així que fins ahir no vaig parar atenció a la que obri el disc, del grup 121db: Tormenta de gel.

No sé que pretenia el grup amb aquesta lletra, però l’inici de la cançó era del més adient per al dia d’ahir, amb tot el barull de la final de la Copa:

“Si la desconfiança s’uneix al desacord amb el que visc pel colorit entorn.

Pot ser no estar conforme no vol dir estar confós”

I és que per raons que no venen al cas, aquests dies he llegit dotzenes de noticies relacionades amb la pretensió de la Federación de fer sonar l’himne espanyol a més de 120 decibelis, i atés que la premsa digital permet els comentaris de les noticies, també he llegit dotzenes d’ells per veure com cala el missatge totalitari.

Així, en tant que els dies previs a la Copa tota la premsa era unànim en criticar la idea de posar a tot volum l’himne, i era la mateixa premsa espanyola inclosa l’esportiva – poc sospitosa d’antiespanyolisme – la que deia que eixos decibelis eren una exageració que podien causar danys a la salut, va ser prou que Solidaritat Catalana per la Independència demanara que el volum s’ajustara al permès, per a que tot es capgirara.

No puc dir que em sorpren, però no deixen de ser curiosos varis aspectes:

Que la Federación donara per sentat que anava haver una pitada forta, malgrat jugar també el Madrid i que en cap moment s’havera dit que s’anava a xiular.

Que fins que Solidaritat demana el compliment de la normativa sobre contaminació acústica, cap altra entitat diguera res, precisament en una ciutat com València on la senyora Alcaldessa i demés cohort impedeixen manifestacions, siguen musicals o no, on fa quatre dies Llach, Feliu i Borja tingueren vertaderes dificultats per mostrar la seva solidaritat amb ACPV, on es prohibí interpretar La Muixeranga a l’Homenatge a les víctimes del franquisme, perquè alterava la pau del cementeri …

I sobretot, que s’entrara al joc dels espanyols, dient que havien assumptes més importants dels que ocupar-se, i per què no els ho digueren abans als de la Federación? I des de quan fan pròpia una crítica que hem suportat milers de vegades els que ens passem la vida reivindicant tot?

Finalment, passada la ressaca del partit, continua sorprenet-me que tot el contrari del que passà fa dos anys, avui no es questione la realització de la TVE quan han fet el mateix que fa dos anys, silenciar i ocultar el que ocorria al camp, els agradara o no.

Aquest cap de setmana ha estat ben bonic, vaig començar divendres xerrant i xerrant, que semblava havera menjat llengua, retrobant-me amb les amistats de sempre, vaig continuar rellegint clàssic com el És molt senzill: digau-li Catalunya, de Josep Guia, i vaig arribar al dissabte al matí on un grup de gent somrient estava emocionada de començar a treballar en un projecte polític que, feia anys i panys, esperavem molta gent que arribara a cristalitzar.

El dinar no va desdir dels antecedents, i va ser ben il•lustratiu del que és la nostra terra: un local menut, ple de gent ben a gust davant un plat de cacaus i olives, al temps que un dels comensals feia la competència als cacaus amfitrions repartint els de la seva collita, una mare “venent-nos” les excel•lències del vi que havia en taula i que era del celler on treballa el fill, un parlament des del mig del local ara dic als del costat dret, ara als de l’esquerra, una colla de dolçaina i tabal que toquen per gust i compromís, una fallera major independentista …

I arribem a la vesprada, i anem a per la familia a l’estació del Nord, i enfilem Guillem de Castro, ignorant als quatre (nominals) que hi havia a la Plaça Sant Agustí, nosaltres i la riuada de gent que anava com nosaltres cap avant, va ser un moment emocionant veure totes aquelles formiguetes que ordenadament i per les voreres caminaven cap a les Torres de Quart, la imatge era espectacular però res a veure amb el que ens trobariem una vegada arribats al punt d’inici de la manifestació o, no cal dir-ho, a les Torres de Serrans, on sols sobraven els mirons que hi havia dalt d’elles.

Era una cita important i la gent del meu país n’era conscient, la meua gent no falla, no havien autobusos, no havia concert, no era el recorregut de sempre, no tindriem un escenari per a Feliu, Borja i Llach, però allà estàvem. Igual que a l’endemà ho estaguerem amb les víctimes del franquisme o amb les d’Haiti o mostrant als joves les muntanyes del poble, per a que aprenguen a estimar-lo.

A vegades ens pot el pessimisme, especialment quan desprès d’un esforç i un èxit com el de dissabte, vesquem que els grans mitjans ho ignoren o inclús ridiculitzen, però la nostra sort és que a hores d’ara ells ja importen molt poc, hi ha altres canals de comunicació tant o més efectius que ells i sobretot tenim a la gent i el projecte, fem via, doncs.

Li faig voltes a una nova línea de treball.

Des de sempre diria jo, però especialment des de que vaig pendre contacte amb el món jurídic, m’ha preocupat la facilitat amb que s’oblida la necessitat de proporcionalitat de les penes, l’equitat en la resolució dels conflictes, la cerca d’alternatives com la mediació i la restauració, i sobretot la inutilitat del sistema repressiu en general i de la presó en particular. En resum, la insensibilitat a la que s’ha arribat quan parlem de delinqüència i presons.

Recorde especialment un agre debat en la classe de penal de quart de carrera, quan es suposava que ja erem gent mínimament formada i sabiem que el nostre mestre era a la vegada director de l’institut de criminologia. Aquell dia el profe ens planteja el cas de dos adolescents anglesos que havien matat salvajement als seus pares i que la “societat” britànica demanava que foren jutjats com adults, i que s’enduriren les penes. Cap altra persona a classe es preguntà en veu alta, per què s’havia arribat a eixa situació, quina era la societat i families que havien donat lloc a eixos fets, ni que es podia fer per previndre noves matances, al temps que rescataves a eixes personetes, evidenment desnortades.

Eixe record m’assalta cada vegada més a sovint, quan veig les reformes penals a colp de noticiari, o llegesc que la llei contra la violència a les dones a El Salvador té penes de fins a 35 anys de presó en cas d’homicidi.

Però a més a més, ara en l’exercici de l’advocacia he de fer grans equilibris per mantindre la coherència que m’exigesc. Sóc incapaç de distorsionar i diferenciar el discurs, i m’importen poc les crítiques que això em comporte o la imatge que trasllade com a professional. En conseqüència davant el cas concret he de tindre en compte no sols els elements del cas de forma aïllada, sinó també la possible revictimització de les parts, la proporcionalitat de les penes que sol•licite o a les que m’opose, i sobretot saber que una pena de presó més llarga no és millor, i que en tot cas sempre té un final, per al qual cal preparar-se.

No podem engabiar als essers humans en caixes allunyades al mig del camí, on a més a més tenen tot el temps del món per acumular rancúnia i ràbia contra qui els ha dut allà.

Si sabem, i ho sabem, que la presó no té una funció rehabilitadora, reconegam que tampoc té un efecte disuasori ni personal ni general.

Reaprendre quin és el marc del dret penal, i la inutilitat de les cadenes perpètues, és una tasca que com a societat ens pertoca fer.

Reprenc les lectures deixades a mitges, i em trobe amb frases com aquesta: “Les feministes musulmanes no són considerades en igualtat de condicions pel moviment feminista dominant. Aquesta marginació es veu en la importància desmesurada que les feministes secularistes donen a qüestions secundàries com el hijab o la poligàmia, i la seva negativa a, si més no, considerar els veritables problemes que afecten a les dones musulmanes”.

La frase esta extreta de l’article d’Abdennur Prado al llibre “Desvetlant secrets. Les dones de l’islam” Laia Cliement, ed., dins de la col•lecció Dones d’Avui de 3i4.

I quins son els veritables problemes que afecten a les dones musulmanes, em pregunte jo? Són diferents als de la resta de dones? Prado no ho explicita, és posa en la posició de relativisme que tan acertadament critica Wassyla Tamzali tant a un altre article al llibre esmentat, com a “El burka como excusa. Terrorismo intelectual, religioso y moral contra la libertad de las mujeres”, de Saga editorial.

M’agrada aquesta dona i la seva claredat, ella exposa: “Els discursos que replantegen aquesta pràctica [la del vel] i fan d’ella una resposta al racisme o una resposta a la política d’emigració vigent, li donen un contingut que ens allunya del que és: un instrument de deshumanització de les dones. Així, el que havia d’haver continuat sent una bogeria, una aberració, una mostruositat, va entrant poc a poc en el nostre vocabulari. Anem pel bon camí de la normalització. Els islamistes es freguen les mans”.

Aquests dies que he estat fora m’he sorprés de trobar-me allà amb un altre vel, moltes dones amb una mena de “toca” com la de les monges, i acompanyaven eixa vestimenta amb cabells llargs com les seves manegues i faldes amples. Al preguntar el per què d’allò, la resposta inicial fou que era una qüestió cultural, sols la persistència en obtindre millor resposta feu que m’assabentara que eixa indumentària respon al protestantisme tan en auge allà.

Dos parts del món tan allunyades, dues religions tan separades, i tenen com a coincidència la subjecció i sometiment de la dona, a les quals vesteixen. Per a mi, això és un veritable problema.