Cultura de samarreta
Hi ha una samarreta que triomfa molt entre gent d’esquerres, que du aquesta frase: “Viure, vol dir prendre partit”. I com ocorre en aquests casos, no ve la signatura de qui és la frase, així que s’ha quedat en un eslògan.
No és l’únic cas, cada huit de març, les xarxes s’inunden de la divisa de Maria Mercè Marçal, i cíclicament apareix la frase de: “Hi haurà un dia que ho podrem tot …” o dotzenes de murals i cartells amb la frase d’Ovidi sobre el pa i les molles. O pitjor encara, la de: “Hi ha qui no li agrada que parle català …”, frase que ell no digué, encara que bé l’havera pogut dir.
Tot això, té una part boníssima, que és la creació d’autoreferències culturals, la gent ha guanyat un espai i es manifesta des de la nostra realitat. Tanmateix, com qualsevol element que passa a ser consumit en massa, es deforma, passant a ser repetit fins a la sacietat i descontextualitzant-se.
Així s’arriba a un concert, on un cantautor diu al públic que la frase de Gramsci, que citava a l’inici, és d’un casal popular. I ser d’esquerres acaba sent més lluir el lema a una samarreta, que exercir conforme al fons si dus corbata.