Publicat el 26 d'agost de 2013

Sartre era un purità

Això és el que Simone de Beauvoir diu en un moment donat a La Cerimònia de l’adéu, que jo he llegit en l’edició en castellà d’Edhasa. No he llegit (encara) a Sartre i el llibre aquest m’ha donat ganes de fer-ho, igual que seguir llegint a l’autora, que conec poc, encara que sempre em frena la quantitat de detalls que contenen les seves narracions i que incapaç de botar-me-les, fan densa la lectura.

M’ha sobtat molt aquest llibre per diversos motius, però principalment per l’exposició oberta de les intimitats d’un mort. No és el primer text que llegesc en aquest sentit en els darrers temps, i malgrat que gran part de la motivació és precisament saber això, com ens comportem davant una persona estimada moribunda – de fet vaig comprar aquest llibre pel titol tan expressiu del contingut – després quan ho llegesc m’aborrone. Quin dret tenim els vius de contar eixes intimitats? Voldrien els nostres morts que parlàrem d’ells així?. És un dubte més que se t’obri quan estas en eixa situació, evidentment quan t’agrada escriure, volcar en un text les angoixes, els dubtes, és quasi terapèutic. Però malgrat eixa comprensió, a mi em trasbalsa i no sé que m’aporta el saber dels problemes d’incontinència de Sartre, o les conseqüències de que beguera massa i d’amagatotis, que és la pitjor forma de beure.

Per una altra banda, comprove que al remat sí, la mort ens iguala, i les pors són semblants: Caldria haver anat a un altre metge? Resulta imprescindible acomiadar-se? Hi ha sols una forma de fer-ho? A mi sí em digué que sabia el que passava, no aconseguires enganyar-la …

Supose que tampoc hi ha una única resposta, cadascú reacciona segons la vida que ha dut, les creences i les circumstancies. Diu Beauvoir al final: ¿No debería haber prevenido a Sartre de la inminencia de su muerte? […] No tenía disposiciones que tomar, no habría podido cuidarse mejor. Y amaba la vida. Ya había sufrido bastante al asumir su ceguera, sus dolencias. Si hubiera conocido con más precisión la amenaza de la muerte que pendía sobre él, habría ensombrecido inútilmente sus últimos años. De todas maneras, yo navegaba entre el temor y la esperanza. Mi silencio no nos separó”.

I després d’una lectura tan intensa, m’he passat a L’Ovidi de Núria Cadenes, editat per 3i4, perquè si una cosa tenen els llibres de Núria es que parlen amb una vitalitat envejosa.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Lafiscaldeldistricte | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent