Un cabàs de militància
L’urbanita es fa creus, i li diu que és una llàstima malbaratar així el temps que seria més profitós continuar pescant. Per a que? Li pregunta l’homenet. Home, per que així podria vendre el peix, traure diners i comprar una barca més gran. Per a que? Torna a preguntar-li. Per que així podria pescar més, contractar altra gent, tindre una segona barca … Per a que? Insisteix l’homenet. I ja desesperat l’inversor li replica: Doncs esta clar, no? Per que així treballaria menys i podria gaudir de major temps lliure!!
La mirada de l’home fou suficient per a que el sabut s’adonara de l’absurd de tot plegat.
I en això pensava jo l’altre dia quan carregava el cabàs de la compra. Cada vegada és més habitual trobar a gent que va a comprar cabàs en mà, però no deixa de ser estrany, molt més que el fet de dur una bossa de tela per substituir les de plàstic. I és que anar a comprar amb cabàs, no és sols no fer servir les bosses, és dedicar-li temps a eixe acte premeditat. No passes pel supermercat i entres en els cinc minuts que tens entre feina i dinar, sinó que calmosament enfiles al braç el cabàs i decideixes anar a comprar olives a l’olivera, a granel, i ja que estàs li preguntes per que la parada del congelat esta tancada o sospeses si li compres les faves a la verdulera de sempre malgrat que les té 20 cèntims més cares que la botiga per la que de camí al mercat has passat, o al tornar les compres allà.
I és que en un món on sembla que tot el món va corrent (no sé si cap a la mort o fugint d’ella), i on esta de moda tant de moviment slow i decreixement, al remat trobe que sols fa falta fer com feien no fa tants anys: dedicar temps a les persones amb les quals ens creuem, i a nosaltres mateixa.
Com a la pel.lícula dels dillunsos al sol, la gent s’ha de queixar de tot.
Si tens massa per què tens massa i si no tens per que no tens.
I és que la pluja no sap ploure.
I per això semblem ser nosaltres per intentar treure el maxim rendiment de qualsevòl circumstància i intentar donar-li certa sostenibilitat estable i equilibrada.
Per què com en la mateixa natura i l’ecologia de vegades sembla que es tracta de treure el maxim rendiment i treuren profit amb el minim esforç.
(Llavors les borsetes de plastic se les compren per a tirar les escombraires en volta de fer ús de les de la botiga o no?).
I si tots ferem el mateix i només peixcarem així, n’hi hauria prou per tots i seria sostenible tanmateix o no?