Comentaris de casino

Avui un company de partit m’ha dit que li havia recuperat una paraula que tenia a la memòria oblidada, la paraula era “abraonar-se”, una paraula apresa als llibres, i això m’ha donat peu a parlar-li del darrer llibre que m’he llegit: L’última paraula, de Toni Cucarella, editorial 3i4.

Quin plaer llegir aquesta història, no sols per la imaginativa narradora, això que et parle de tu a tu la Mort, no em direu que és habitual, o per la màgica i sorneguera resolució de la història, sinó sobretot per la riquesa del llenguatge.

Cucarella no sols et conta històries, sinó que pel general aconsegueix que acabes formant part del poble, com si fores un personatge més dels que conviuen amb els protagonistes. Et recorda costums i, et dona la certessa de que eixes paraules que fas servir, i que no t’han ensenyat a l’escola sinó a casa i al carrer són correctes, és més a vegades et destria l’expressió que el mal ús ha deformat, i així fas fora del cervell allò que sempre has trobat extrany, com: bufes de pato, i fas teua la molt lògica de bufa i flato.

I així acabes vesquent en tipografia una paraula com assacanada, que quan la dius veus la gent et mira sense entendre’t. Tant de bo, hi haja molta gent que la traga de les pàgines del llibre i la torne a la memòria del seu voltant.

Normalment les meues lectures son desordenades, amb un grapat de llibres encetats que vaig alternant caòticament, tanmateix a l’estiu la cosa canvia, per que al contrari que la majoria de la gent, a mi em pega per no llegir. O almenys no llegir massa.

Si en compte de l’estiu, estaguerem parlant de la primavera, podria dir que tinc astenia, però a l’agost l’eufemisme no s’hi val, així que tranquilament puc dir que el que ocorre es que m’amera la gosera, i no trac trellat de mi.

Així i tot, el mes de vacances m’ha permès avançar en l’abandonat Desinformación, cómo los medios ocultan el mundo, de Pascual Serrano, editorial Península; el que ha augmentat encara més el meu fàstic per la suposada premsa progre del país veí. Però sobretot he gaudit de Pedrolo, com sempre. Manuel de Pedrolo és una aposta segura, crec que això i que havia de tornar als instituts com a lectura obligatòria, ja ho he dit altres vegades ací, però és que és senzillament genial.

Al pròleg de Vint-i-huit contes, d’Edicions62, Jordi Coca ja ens anticipa que anem a trobar-nos, tanmateix la sorpresa davant la lectura és inevitable. Hi ha filosofia, física, futurisme, quotidianitat, violència … Més de quatre-centes fulles que no pesen, que enriqueixen el teu llenguatge, que et fan aprendre, que et donen que pensar i també molta enveja, pel llunyà del model.

La lectura dels contes em feu entrar gana de llegir una narració més llarga, més lleugera també i vaig topetar-me amb La hija del caníbal, de Rosa Montero (Espasa), a la Fira de Xàtiva, així que me’l vaig dur a casa, i ací estic acabant-me’l, divertit en alguns moments fins fer riure, interessant la intrahistòria de Fortuna, previsible la del xicot … en qualsevol cas, un llibre que ha envellit fatal, i això que és del 97.

I bo, també m’ha donat temps a llegir dos llibres de literatura eròtica, de gent ben propera a mi. Ja deia Pedrolo, que una literatura completa precisa que es conreen tots els gèneres, però bé, això mereix un post propi i no quatre ratlles a la radiografia de l’estiu.