Pepe ?Botifarra? no té web

4

Ni falta que li fa, afegiria jo, per que qui l’ha escoltat sap que és cosa bona i presta atenció per assabentar-se de les seves actuacions i/o albades, i no perdre-se-les. Ara està més “de moda” però a ell mai li ha faltat públic.

 

La primera vegada que vaig poder-lo escoltar al meu poble, allà per l’inici dels anys 90 convidat a fer unes mítiques albades, fou contractat junt a Lola (mel de romer també, llàstima no recordar el nom del versador) per que eren el milloret que teníem per oferir al poble, i no ens defraudaren. Ans al contrari.

 

Si no haguera decidit no posar imatges al blog, us mostraria el seus joves trenta anys (d’ell) i el bé que ho passarem, malgrat el fred d’octubre.

 

El que no us podria posar encara que volguera (que no vull, per que també és conscient el que ací no apareguen enllaços), seria el reenviament a la seva web més o menys oficial. Per que per molt que ara la “moda” sembla obligue a posar-la, el cert és que punxes l’enllaç i el mateix no et du enlloc.

 

I això em fa pensar, si al blog venim a posar allò que volem i ens agrada, i se suposa que totes eixes columnes de links (algunes són enoooooooooooormes) són: “els blogs/webs/llocs que m’agraden”, “les meves amistats”, “companys de viatge” …. Que vol dir? Que vist el vist, en realitat ni els visitem, ni ens agraden tant com diguem ni ens acompanyen enlloc, no?

 

I aleshores, per a que?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cascú que s?apanye

0

Al meu poble diríem
cascú panye, fent-ho més curt i dit
incorrectament (i guanyant-nos el renego d’Eugeni S. Reig).

En tot cas, eixa:
cadascú que s’apanye, és la sensació que tinc moltes vegades quan llegesc els
correus electrònics que m’arriben. El fet de participar en més d’un col·lectiu
i que siguen d’interessos diversos, fa que a la bústia arribe un poc de tot,
com un dimarts de mercat.

Aquest proper
dissabte per exemple, al matí hi ha convocada una concentració per la gent de
Salvem el Botànic, a les 11h crec recordar. A les 12 hi ha una marxa (ignore
per que no li diuen manifestació) per la Diversitat funcional des de la Plaça de l’ajuntament i a la
vesprada, esta convocada una manifestació per Pobresa Zero, tot a la ciutat de
València i tot el mateix dia.

Ja entenc que no
cal anar a tot, i també que no van a fer-se convocatòries conjuntes com si
d’una guia de manifestacions per a indígenes es tractara. Però realment, mirant
els motius de les convocatòries no penseu que qualsevol persona interessada en
una d’eixes protestes pot estar-ho en les altres? Tanmateix, es donen
l’esquena.

És com l’arribada
del vaixell de Dones sobre les Ones, previst per a demà, llevat de les
organitzacions feministes, qui ha convocat a rebre-les al port? Qui n’ha parlat
d’elles?

Ah si!! Les
organitzacions malnomenades provida, com sempre “els altres” si saben anar tots
a una.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Desobediència civil

0

Avui la premsa s’ha fet reso d’un fet amb conseqüències penals, a un control rutinari de la Guàrdia Civil, a Galícia, s’ha descobert que el conductor d’un autobus no tenia el carnet que l’autoritza dur eixa mena de transport. Ignore per que l’home no té eixe carnet, i dubte haja estat un acte de desobediència civil encara que ben bé podria encaixar com a tal, per que massa que sabria el conductor que s’estava oposant a la norma.

 

Els usuaris del servei han dit que ha conduït bé, i que s’han sentit segurs i tranquils viatjant amb ell. Fins que han sabut que no tenia el paper administratiu, aleshores s’han negat a fer el viatge de tornada a Sueca amb ell, amb independència que lògicament això ja resultava impossible per què desgraciadament l’home ja estava detingut i probablement imputat d’un delicte contra la seguretat en el tràfic.

 

Es curiós com han transmutat una realitat tangible i viscuda per ells per la por i la idea de perill induïda per tercers.

 

No fa massa es produí la reforma legislativa que convertí una falta administrativa en un il·lícit penal, i en la meva opinió gràcies al poder mediàtic de casos com el de Farruquito. Una desgràcia com aquella on hi havia dos-tres delictes molt greus (imprudència amb resultat de mort, no auxili a la víctima i obstrucció a la justícia) no tenia cap necessitat que s’atenguera al fet que el conductor tinguera o no el preceptiu carnet, tanmateix la premsa convertí això en un fet cabdal, com si tindre’l et convertira en una persona segura, cabal i tranquil·la al volant i no tindre’l en un ase que no sap canviar de primera.

 

I en aquell cas hi hagueren conseqüències, però inclús sense haver-les-hi com en el cas d’avui, el delicte s’ha comés igual, per que és d’aquells que s’anomenen de perill abstracte: el per si de cas que diríem col·loquialment. I això conseqüències al meu parer funestes i desmesurades en molts casos; antecedents penals, pena de presó o multa quantiosa, impossibilitat d’accedir al permís durant x temps (quina contradicció, no? et castiguen per no tindre’l i t’impedeixen obtindre’l) …

 

És el perill de legislar atenent l’àrea de successos. I el mal s’estén, fa por escoltar el que s’esta dient a propòsit del cas Neira sobre les eximents i atenuants per toxicomania.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Jordi Pujol tenia raó

1

O no?

 

Ja fa temps, tant que es compta per anys, vaig llegir un article de Jordi Pujol que no recorde com es deia ni a quin diari es publicà i que malgrat la meua costum de retallar i guardar el que em crida l’atenció de la premsa, mai he tornat a trobar, i l’he buscat, l’he buscat … Bo, al que anàrem, que no recorde com es titulava però si de què anava, venia a criticar a les plataformes del que ell deia NO, era l’època en què estaven en plena efervescència les organitzacions que enarboraven la pancarta del NO, com a resum de la seva posició davant un fet concret.

 

Deia Pujol que era molt senzill apalancar-se darrere el no, i en compte de governar o plantejar alternatives viables, el que feien els noistes (mira quina parauleta) era donar pel sac, criticar, crispar i al remat voler una societat immobilitzada, paradoxalment.

 

Recorde també el monumental cabreig que vaig agafar per que aleshores (i també ara) estava a una plataforma antiespeculació, i que tenia com objectius immediats dos projectes urbanístics. Obvi que féiem servir allò del NO, però evidentment darrere eixe monosíl·lab hi havia molta feina, moltes xerrades, articles, pedagogia a la fi, més o menys fructífera, així que no m’agradà gens la crítica que se’m feia, per que com a pròpia la vaig agafar.

 

Han passat els anys, m’ha vingut al cap moltes vegades el que vaig llegir i he pensat que part de raó tenia quan deia que eixa oposició constant malbaratava el missatge, que no era una bona eina de treball.

 

Hui 9 d’octubre m’han vingut al cap novament aquelles lletres. A València la Generalitat ha organitzat una recreació de la cavalcada que feu Alfons el Magnànim en honor del rei Jaume I, i ha fet coincidir l’itinerari amb el que tradicionalment fa servir la Comissió Nou d’Octubre per a la manifestació. La conseqüència immediata és que el riu d’estelades han passat per carrerons i no per les vies principals de la Ciutat.

 

La indignació ha estat gran i les crítiques ràpides. Però mirant la cavalcada, sense valorar ni el seu rigor històric o no, ni la seva irrupció forçada i d’amagatotis fins al darrer moment, (ignore com ningú n’hem sabut res fins al darrer moment per que m’ha semblat que han amagat un elefant blanc: 120 cavalls, músics, 700 persones amb disfresses ad hoc, banderoles, estandards, dolçainers, tabaleters, ….) he vist moltes quadribarrades, el penó de la conquesta, he sentit dir més d’una vegada quins eren els territoris de Jaume I, que feu … etc I també he vist molta gent (com sempre que és fa alguna cosa al carrer) i m’he imaginat explicant-los que no em semblava bé la desfilada.

 

I he pensat que el nostre missatge de crispació, de constant negativa i oposició no pot calar en la gent, no almenys en la gent que no és ja de la nostra, i que pot ser per fer-nos entendre caldria afegir a aquell no alguna cosa, i més que no dir així no.

 

O no?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El dret a no decidir

0
La majoria de les vegades el que reclamem és el dret a poder prendre decisions sobre aquelles coses que afecten a la nostra vida, des de les que afecten al nostre entorn a les que són de l’àmbit més personal. Sempre reclamem els drets a la decisió informada, a la participació en la presa de les mateixes, etc.

Tanmateix d’un temps ací, i més ara que els mitjans han obert el debat de la nova llei de l’avortament (un altre dia abocaré el que pense d’aquests debats mediàtics), estic pensat en que en ocasions caldria reivindicar el dret a no decidir, per que fer-ho és ja una imposició estranya a la nostra voluntat.

Moltes dones (ignore si totes) senten la pressió de l’anomenat rellotge biològic, arribada una certa edat, entrades a la trentena, no és que l’entorn pregunte sobre la possible i hipotètica maternitat, és que la pròpia dona comença a fer càlculs, a pensar el temps que li queda i les opcions que té, i a creure que esta obligada a decidir si vol o no vol tindre descendència, per que lògicament la seva vida és molt diferent segons quina siga la decisió presa.

I em pregunte si no seria més lliure, més dret, el poder no decidir, o almenys poder donar-li al botó del famós rellotge, com si fora un despertador tocant a les set del matí, i dir: cinc minutets més!!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari