Comentaris de casino

La setmana passada vaig haver d’assistir a un taller de llengua, ens explicaven com ser més assertius, com fer quan ens volen fer creure que no parlem una llengua “educada” i ens volen espentar a parlar espanyol. També ens donaren indicacions de com fer per què la gent que s’apropa a la llengua, no recule i, com animar al seu ús. Així ens recomanaren que eliminarem prejudicis davant gent nouvinguda al País, que evitarem corregir les errades quan ningú ens ho ha demanat, etc.

Una classe interessant, doncs. Tanmateix, al material que ens mostraren hi havia una errada, que fins aleshores (massa tard) no havia vist, s’havien oblidat de la lletra A, tot estava escrit en masculí singular, per la consabuda cantinela de l’economia del llenguatge.

I no sé jo que té d’econòmic dir: bon dia a tots, per què quan t’adreces a un grup de gent, ja s’entén que estàs saludant-lo sencer, no?. Més econòmic i lògic seria dir senzillament: bon dia. I ja em direu quan comencen els discursos encarcarats on cal dir la titulació de la gent il•lustre present, que no s’hi val amb un genèric bon dia o bona vesprada general. Això no es critica, però si afegim el femení, nyas!! ja és massa per a la carabassa.

Tant i tant inoculat tením el verí de la discriminació, que ens trobem amb situacions com la del curs de drets humans, on el mestre fa burla de la reclamació d’una dona per a que s’elimine la discriminació en la linea successòria als tituls nobiliaris; però es calla que al mateix tractat en que s’empara eixa demanda que ell troba ridícula, tot un estat, com l’espanyol, ha fet una reserva per a excloure de la seva aplicació la successió monàrquica, protegint la discriminació de sexes actuals. Calgué esperar a la segona classe, per que la mestrA ens ho explicara.

I tant de romanç per a eliminar la A de les nostres vides, condueix a que en espais radiofònics públics, s’acabe dient que no és pot dir “presidenta” per què eixa paraula no existeix, que en tot cas és podrà dir la president.

Ausades animalades!!

Avui ha estat un matí de diumenge diferent, han estat molts els diumenges (i no diumenges) d’activisme, de carrer, pancarta, montanyeta o reunions en llocs improvisats, però avui res estava improvisat. Hui, com s’ha dit als discursos, hem fet un pas endavant de la pancarta, avui estàvem al centre de València, a un lloc inusual i ple de simbolisme, com Guia s’ha encarregat de recordar-nos. El nostre passat i el nostre futur, de la mà.

Com ha dit Núria, no fa massa temps enrere, aquest escenari i possibilitats que se’ns obri era inimaginable, totes haguérem dit que ara no tocava, que encara no, que el País és molt especial i no permet errades …

Excuses de mal pagador.

El missatge ha estat clar, les idees les coneguem i l’objectiu el desitgem, i si alguna cosa ens caracteritza a la gent independentista es la de fer el que, a priori, sembla no és pot fer.

A banda del goig d’haver compartit aquest matí amb companyes i companys, la vesprada m’ha permés repassar les noticies de l’acte, especialment els comentaris que ha generat i endur-me la grata sorpresa que la gent manifesta la seua voluntat de votar l’opció de SI.

Tinc els peus en terra, com ens ha remarcat Laporta, sé el valor que cal donar a eixos comentaris còmodes des de casa, però hi son, i son bon indici. Esperem que com deia ahir Cucarella l’opció qualle, i que la resta de nacionalistes no ens facen pagar peatge, en un viatge on caldria anàrem de la mà.

Ahir vaig sumar una visita més a la dentista, i ja n’he perdut el compte de les vegades que he hagut d’anar des que allà pels catorze anys en llevaren el primer nervi a un queixal. El cas és que estant allà asseguda, mentres et fan esperar no saps que, si no m’endormisque acabe repassant per mil•lèsima vegada els cartells i quadrets que té penjats a la consulta, i hi ha un que fa de mal vore.

No, no és cap geniva a l’aire, és un simple certificat que resa que s’han eliminat de la consulta el virus de l’hepatitis B, del SIDA i d’altres elements patògens, així, com sona. El cas és que el paperet esta esgroguit pel sol, però encara es pot llegir que du data de l’any 92!!

I clar, llegint això se te’n va la son, per molt bones mans i molta anestèsia que et pose l’odontòloga.

Tanmateix mai li he dit res, val a dir que la meua relació amb ella es estrictament professional, ideològicament estem a les antípodes i això no ajuda a crear una relació que vaja més enllà de la cordialitat, per moltes visites que faces. Però ara que estic preparant el viatge a El Salvador, i comença a ser una obsessió el de vacunar-me, per total una setmana d’estància allà, llegir eixe paperet m’evidència el que ja us contava fa mesos de les pors induïdes. Probablement córrec el mateix risc a un lloc que a l’altre de patir l’atac furibund d’un element patogen, però no puc deixar de comportar-me com la societat occidental i urbanita de la que es burlava Quim Monzó en el darrer dominical.

El llistat de llibres regalats i rebuts podria actualitzar-lo amb les noves aportacions d’enguany, per què un nadal sense llibres, per a mi seria com un estiu sense orxata, desubstanciat.

He regalat:

Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart. Desprès de tant com m’agradà, no podia fallar al llistat de regals. I gràcies a ell i per que m’ha fet molta gràcia conéixer el seu recent estrenat blog, i compartir els seus dubtes i quimeres, he regalat a la germana de l’anterior destinatària, el darrer llibre d’Isabel Clara Simó: Amor meva. Vaig pensar que era un bon pack, dos llibres que parlen de dones a través de diferents generacions.

I per una altra banda, tenim La mecánica del amor, de Mathias Malzieu, em vaig deixar dur per la cantinela de les 21 edicions venudes fins ara, i sols m’ha donat temps a llegir 77 pàgines, més o menys la mitat, abans d’embolcallar-lo per a regalar, aixi que no sé dir si m’agrada o no. La idea del rellotge cor, la família disfuncional i el no estalviar la còlera o decisions tràgiques, sí que m’agrada, però com és el nus i desenllaç de la història? Encara no ho sé. La cunyada ja me’l deixarà i ho esbrinaré.

També he regalat un Vargas Llosa, que no compartisca els pensaments polítics d’aquest autor, no vol dir que algunes de les seves obres no ens puguen fer el pes. Una amiga, al sopar de nadal, parlà de Los cuadernos de Don Rigoberto, com una obra eròtica. Vaig cercar informació al consabut google i em feu gràcia la sinopsi: un venedor d’assegurances que bolca als seus quaderns les seves fantasies eròtiques. Vaig trobar era del més adient per al tete.

I finalment als nebots els han dut els reis: La sensacional història del Món. Des dek BIG BANG fins els nostres dies, de Neal Layton. Un llibre divertidisim, ple de desplegables, finestres i pestanyes, que posen el contrapunt “científic” al Nadal. I per al més menut de la casa, El Parc del Món Pocoyó. Que sí, que sí, que hi ha mil coses millors i no tan comercials, però Pelusa té dos anys i veure’l encertar els imans en l’ombra dels seus dibuixos preferits és per embaladir-te.

I a mi, que m’ha regalat?

Doncs, vaig oblidar posar-ho a la carta, però els reis son màgics i han sabut que no podia faltar el llibre de l’any: Causa Justa, de Jhon Grisham. Probablement al proper entrenament, cau.

Bona lectura!!

El pare ha fumat sempre, així que les cigarretes no em son extranyes ni em molesta que es fume davant meu; jo no fume, així que altres ho facen a presència meua és un fet circumstancial, que trobe poc m’afecta en termes absoluts.

Tampoc li demane, mai, a ningú, que no fume. Tinc bones amigues fumadores, molt, i que preferiria no fumaren per que me les estime massa per veure-les malaltes, però elles son adultes i saben les conseqüències del tabac a la salut, saben el cost econòmic i els riscos que comporta, i l’enganxades que estan a ell, malgrat que puguen arribar a dir el contrari.

Si tan senzill fora per a elles deixar de fumar, i no arriscar-se a tindre una mort dolorosa per a la familia, o una mala qualitat de vida, amb tos, carraspeig, ensurts a les consultes del metge … ho deixarien. Però no poden, o no volen, i no crec que cap persona puga erigir-se en àrbrit de la vida dels altres, per què si així fora, també podrien dir-me a mi que no bega o que no cuïne en microones, o …

No obstant, la tan criticada llei que prohibeix fumar en determinats llocs, que no fumar – malgrat que moltes veus interessades venen açó darrer -, trobe és un encert, no sols pel que té de protecció als treballadors i treballadores, sinò per què es mostra efectiva. Sols cal comprovar quantes cigarretes es poden fumar en un dinar si no existeix la prohibició, i quantes si cal alçar-se de taula i eixir al carrer per fumar.

I crec que açó sí és obligació de les institucions: fomentar bons hàbits, fer cas o no ja és decisió personal, que com deia el pare: d’alguna cosa s’ha de morir.