Comentaris de casino

Fa un parell d’anys el meu germà es presentà a un premi de literatura, i no guanyà. I el botó encara no li ha passat, malgrat que li han oferit publicar-li la novel•la, i ha rebut un bon grapat d’elogis d’aquells i aquelles que l’han pogut llegir. Però ell volia guanyar, i això de què un jurat presumptament coneixedor del tema no li’l donara no per bo, sinó per millor, no ho ha paït.

Fa un parell de dies he acabat de llegir el darrer Premi Nadal, Lo que esconde tu nombre, de Clara Sánchez. No havia llegit abans, res d’aquesta autora, però tan i tan bé havia sentit parlar d’aquest text, inclús a persones coneixedores de matèria literària, que va ser veure’l a les prestatgeries d’un magatzem i endur-me’l a casa, fins ara. I han passat els dies i no se m’ha passat el disgust, quina decepció!!

És cert que la primera part, quasi fins la mitat, la vaig llegir engolosinada, però i desprès? No li vaig trobar trellat, i menys quan els dies finals de lectura coincideixen amb la publicació a la premsa de noticies sobre els darrers nazis, i veus les contradiccions amb la novel•la premiada.

Ja li ho diguérem al tete, que un jurat valore d’una forma determinada un text no significa res, ara em reafirme en el dit.

Estic llegint La última gota. La novel•la del caso Malaya, d’Héctor Barbotta i Juan Cano i editat per Paréntesis. Me’l recomanà un company de feina, per que un dels autors es familiar seu, i tan bé em parlà d’ell que tan prompte vaig acabar el que tenia entre mans, un altre text també escrit per un periodista: Paco Gisbert (Palabra de puta, Ediciones B), em vaig abocar a la lectura suggerida.

I certament és ben entretingut i ràpid de llegir, en format de novel•la policíaca i per tant mesclant dades sumarials i ficció narrativa, va dibuixant la trama de la corrupció a Marbella. Una de les dades que facilita quasi a l’inici és que a fi de beneficiar als empresaris que pagaven les quantitats ingents de diners a la trama imputada, els plecs de condicions de les concessions administratives i/o contractes, permutes, convenis etc, es feien ad hoc. S’introduïa a cada document una característica que sols podia complir l’empresari en qüestió, i així es pretenia garantir la legalitat de l’acte administratiu.

El passatge m’ha vingut al cap al veure un anunci relacionat amb una administració pública, es cert que s’ha afegit la paraula aproximadament, però diu que es poden presentar ofertes de lloguer de locals que tinguen aproximadament 315 m², siguen cèntrics i tinguen lloc per a estacionar.

Però el que m’ha cridat l’atenció és precisament eixos 15 metres, no havera estat més natural dir: aproximadament 300 m²?

Si ho vinguera a muntar una empresa forastera, doncs no m’asombraria tant, però fent-ho gent del poble? Parlar de falles en castellà? I el més dramàtic és que el secessionisme lingüístic cala tan silenciosa i ràpidament que el que algunes veus han reclamat és que es faça en valencià, també.

Trist, molt trist.

Avui el que pensava anava a ser un malsomni a la carretera i una obligació laboral més, s’ha convertit en una nit ben satisfactòria, la música de Calle13 m’ha acompanyat en la meva primera aventura a la carretera, tot un milacre que haja sabut anar i tornar a la Pobla de Vallbona sense perdre’m. Sí, ja sé, no és complicat, però per als i les que em coneixen, saben ben bé el suplici que em suposa el cotxe, així que ha estat una superació personal.

I una vegada allà, doncs tenia en ment aguantar l’acte, fer el que em corresponia i tornar-me’n. Però millor fer-ho amb alegria, així que com de costum m’he adaptat a l’àmbient i he gaudit d’ell, però al moment he oblidat que estava allà per obligació, i el cert és que me n’alegre d’haver estat allà i haver escoltat a Pep Gimeno cantar Serra Mariola, haver descobert a Mireia Vives, no haver-me incomodat amb Toni de l’Hostal i per fi haver pogut conèixer en directe la música d’Eva Dènia Trad Quartet.

I és que avui la gent del Casal Camp de Túria entregaven els seus Premis Jaume I. En aquesta cinquena edició els guardonats eren tan diversos com solen ser-ho en aquesta mena d’actes, però sense desmereixer a cap edició anterior, saber que avui un d’ells seria Paco Muñoz ja era garantia d’èxit. De molts dels anteriors no sabia res, el que ja és indicatiu de l’anonimat en que tanta gent treballa per aquesta país nostre, i treballa amb alegria, positivisme i energia. Com el honorat avui, Centre d’Estudis Locals de l’Eliana – quina enveja m’ha donat!!

Precisament el titol d’aquesta entrada l’ha inspirat un dels guardonats, Josep Maria Jordan Galduf, que a les seues paraules d’agraïment ha emprat una anècdota personal per a convidar-nos a ser el que ha anomentat així: acordionistes de la vida, gent que encomane alegria i esperança als que ens envolten, contangiant-los de ganes de viure i lluitar pel que estimen.

M’encanta molt el missatge, espere el feu també vostre, per que com també han dit els premiats Bajoqueta Rock, som de poble, de la terra, i ens agrada ser-ho i dir-ho en valencià.

Som d’allà on renaixen les cendres del meu País Valencià!

Deia Lidia Falcón a un article recent, que les feministes treballaven i treballen convençudes que les fites aconseguides son irreversibles, i que el camí a la igualtat pot tindre entrebancs, però que és un camí sense retorn. Tanmateix deia i compartim, que el temps ens ha demostrat que no, que no és així.

No son pocs els exemples que podriem posar, des de la recent desaparició del Ministeri d’Igualtat, convertit en una secretaria ni més ni menys que de Sanitat, a la llarga llista de dones víctimes de la violència masclista que a més a més han de defensar-se d’aquells que consideren que fer servir una llei constitucional és abusiu per part d’elles, per acabar i no fer-ho llarg, en la resistència que cal fer contra els grups de presió a favor de la legalització de la prostitució.

Mai ha estat un camí planer aconseguir la igualtat, però a hores d’ara a més a més hem aprés que amb molta facilitat ens poden fer retornar a la casella d’inici, en un bucle absurd que impedeix avançar a la societat.

Avui, és noticia la reforma legislativa que eliminarà la prevalència del cognom del pare en les inscripcions de naixement al Registre Civil. Eixe domini que durant segles ens ha fet perdre el cognom de les mares. Ja fa deu anys que la parella (cas d’haver-ne) pot sol•licitar de mutu acord quin cognom vol primer. Per tant, no ve de nou la cosa, però aquests anys han mostrat que això no soluciona la discriminació: per què en cas de no dir res, en cas de no posar-se d’acord, o la pròpia manca d’informació que fa moltes parelles ignoren poden triar, tot fa que continue sent dominant l’ús del cognom patern. Obviant a més a més, que actualment moltes parelles no son de sexes diferents i per tant, és cada vegada més habitual que no hi haja un pare.

Tanmateix, no han estat poques les veus que s’han alçat en contra d’aquesta reforma, amb arguments d’allò més variats i puerils, que no fan sinó amagar una sola cosa, no voler acceptar que a hores d’ara el pater familia no és la peça angular de la familia.