Mentires dubtoses
Diuen que hi ha de piadoses, de les que eviten un mal menor, de les que no tenen importància … moltes excuses per tapar una actitud reprovable. No puc dir que no diga mai mentires, per que no és cert, i crec que cap persona pot afirmar-ho amb rotunditat.
Però si puc dir que no tinc per costum dir-ne, de fet m’irrita adonar-me que me’n diuen, i quan menor és l’assumpte major és la meua incomoditat. I el cas és que no em costa massa adonar-me que estan dient-les, per que la meua forma d’escoltar és anar lligant detalls menors, i com això és normalment el que delata a qui les diu, per que no presta atenció a ells, doncs no cal ser Sherlock Holmes per topetar-te amb la falsedat.
On ja no arriba la meua capacitat d’anàlisis és a entendre per que hi ha gent que parla amb mentires, especialment quan no hi ha res greu o important que poguera justificar-les. Menteixen per nimietats, quan a vegades t’han contat la seua vida, o això deien, per que clar el problema és que la parella de la mentira és el dubte.