Sense feina
Avui he parlat amb un professional d’aquestos que sempre van atrafegats, amunt i avall sense parar, no em coneix de res i li havia de demanar un favor desprès d’explicar-li la forma enrevessada per la qual havia arribat a ell. Cert també, que el favor no era per a mi, sinó per a una organització, el que obrí moltes portes.
Però bo, el cas és que a mi no em coneixia de res, i malgrat tot ha despenjat el mòbil, m’ha escoltat i m’ha fet un lloc a la seva agenda.
Cap excusa, res de dir estic molt atrafegat o estic a punt de marxar de vacances.
Fa unes setmanes vaig estar a Godella a unes jornades, tots tres ponents que hi participaven son gent amb una vida laboral i social ben completa. I cap inconvenient en vindre a fer la xarrada, en participar en una activitat per a joves que els reportarà poc, o cap, benefici tangible. En aquesta ocasió, vaig tindre l’oportunitat d’agrair-los eixe esforç, tenia ganes de dir-ho, i esperava que la gent jove que allà estava ho escoltara i seguira el seu exemple.
Però la veritat és que hi ha poques ocasions com aquestes, la majoria de vegades, com deia amb molta plasenteria un company sud-americà, ací tot el món és alt executiu, parles amb qui parles no pot fer res per que té molta feina, esta molt estressat o no arriba a tots els llocs, com si tothom dirigira una multinacional en compte d’estar sense feina.