Comentaris de casino

Desprès d’un llarg dia a la capital, de tornada a casa, la ràdio del cotxe em sorprèn amb la noticia de que un pres ha mort desprès d’una vaga de fam, de cinc mesos, a la presó de Teruel.

He cercat la noticia al vindre a casa, em perseguia la imatge de De Juana Chaos i el seguiment periodistic que és feu del cas. La mobilització de quan ho feu Aminatu.

He cercat pel nom del pres mort avui a Teruel: Tohuami Hamdaoui, però res. A data d’avui sí, clar, eixen un centenar o més de noticies, però res en els mesos anteriors. És clar, sols era un pres comú, un més dels que s’amunteguen en les presons.

No entre a valorar si la condemna era justa o calia revisar-la com ell exigia – probablement des de la ignorància de la imposibilitat de fer el que demanava – per què no conec el cas, però no puc obviar les paraules del director de la presó, excusant-se i justificant al sistema ha dit: “Hemos hecho todo lo posible para mantenerlo con vida, pero al final ha conseguido lo que perseguia cuando inicio esto, y ha muerto”.

Home no!!, ell no volia morir-se, qui ho vol quan decideix posar-se en vaga de fam? De Juana? Aminatu? Gandhi? Evo Morales? O eixe final sols esta reservat per als morts de fam, presos comuns i vulgars?

Quanta iniquitat!!

El moment del cafè quan estic treballant fora del despatx, em dona moltes ocasions de seguir descobrint Amèrica, i fa una dies vaig tornar a fer-ho a l’agafar la revista VICE de damunt el tauler.

No és una revista nova, però no n’havia sentit parlar d’ella en ma vida, i la seva lectura em resultà sorprenent, i més amb la fascinació que tinc per la fotografia. Hi ha un reportatge impactant i impagable, de Tom Beard, amb models i trossos de carn, una amb un costellam era, impressionant!! I igualment d’aconseguides son algunes de les composicions d’Angela Boatwright, titulat “Ensayo suicida”.

I que dir dels articles? Ja podeu imaginar que hi ha de ben diversos, però un d’ells explicava com la redactora havia fregit el seu flux vaginal, o el furor genital dels dracs … I tot al temps que es parla de la transformació de la ciutat de Sochi, la ciutat balneari russa, pels jocs olímpics o del conflicte del Congo.

Tampoc les entrevistes es queden darrere, genial per a una friqui com jo la dels dallonses del terror. I en la mateixa línea, les referències culturals, com la ressenya del documental Ocaña de Ventura Pons.

En resum, una oferta de premsa diferent, un univers paral•lel que fa anys circula pèl món i que jo m’acabe d’endur a casa i afegir al llistat de webs preferides.

Llegesc al diari del diumenge una noticia curta sobre les CAF, no n’havia sentit parlar mai fins aleshores, malgrat que no és un invent d’ara. La idea és senzilla i parella dels microcrèdits, però diferent. No obstant, el que a mi hem crida l’atenció és que té els seus fonaments en la confiança mútua.

Les CAF son comunitats autofinançades, un grup menut de gent – entre 10 i 30 diuen les webs que parlen d’açó – decideix fer una aportació menuda a una caixa comuna i, poden desprès demanar fins 4 vegades la seva aportació, tornant-ho amb un interès X que el grup ha acordat, i que lògicament mai serà excessiu. Per evitar el risc d’impagament, ja és veu, les quantitats que es podran demanar seràn menudes, però a més a més per a pertanyer al grup t’han d’avalar dues persones, però no en bens sinó en confiança, dues persones que vinguen a dir al grup que som gent de fiar. I a banda es reforça l’obligació de retornar el prèstec per que si no ho fas, les dues persones que t’han avalat caldrà tornen per mitats el crèdit impagat.

Evidentment el control social i el no voler defraudar la confiança fan la resta.

I no us resulta coneguda la fòrmula? A mi em recorda les caixes de resistència i les xarxes socials de suport, que deuen sonar a xinès a les noves generacions, però que encara funcionen als sindicats. Tanmateix com ara tot el que sone a sindicalisme, esquerres, marxisme … s’ha de camuflar per a que els ciutadans del món ho accepten, doncs cal parlar de cooperació comunitària i demès eufemismes sociològicament digeribles.

En qualsevol cas, serà cosa de pensar-ne, per què fa un parell d’anys un grup de gent ja ens reunirem per fer una caixa d’ajuda mutua per a un treballador immigrant amb dificultats, i com la cosa s’enfocà al cas concret, ara ens trobem amb un segon cas que requereix ajuda inmediata, i caldrà pidolar, quan haver constituït la caixa ens havera estat de gran ajut i probablement havera estat molt pedagògic.

Acabe de llegir Como mariposas de Julio Leiva, editorial Arcoiris, un llibre que novel·la el segrest i donada en adopció d’una xiqueta i el seu germà, en els anys del conflicte salvadorenc. És un llibre senzill, i ahí radica per a mi el seu valor, per què aconsegueix contar-te una realitat molt dura d’una forma plana, encadenant els elements de la història tal i com si estagueres allà acompanyant a Florcita.

Però el més impactant ha estat que l’he llegit desprès de la lectura del informe de la Comissió de la veritat de El Salvador: De la locura a la esperanza, on van desgranant-se els casos d’assassinats, violacions sistemàtiques de drets humans, genocidis planificats per la cúpula militar etc Un text doncs, complicat d’assimilar. Per això el contrast amb la novela ha estat tan impactant, per què a aquest segon text reconeixes els paratges visitats, els fets recopilats per la Comissió i inclús les persones de les que ja t’havien parlat i les frases que t’han repetit, com la de: no hi hagué vencedors ni vençuts.

Mesos i lectures desprès de la visita al país, i fent esforços per no traslladar l’esquema europeu al centreamericà, continua costant acceptar eixa afirmació. El manuscrit de Leiva dona una eixida: hi hagué perdedors.

Això m’amollà fa més de huit mesos la metgessa de capçalera, i això que jo sols anava d’acompanyant, que la cosa en teoria no anava en mi … Però va ser veure’m i dir-m’ho, seguit del seu consell per a posar-li solució. I sí, tenia raó, estava per damunt del pes recomanat, uns sis quilos, i és cert que seguir el seu consell ha fet perdre quilos, uns cinc, però clar ara ja una s’engolosina i vol continuar perdent més enllà del teòricament recomanable.

I és que sense arribar a l’extrem de l’anorèxia, un comentari com eixe pot fer molt de mal a un cap poc asentat, per què una vegada t’adones del senzill que es deixar de menjar X, i de que certament no tens més fam quan no t’ho has menjat, i comença a vindre’t bona la roba que havies retirat, i vas a la botiga i pots comprar-te aquells texans que t’agraden i comencen a dir-te: que guapa estas!!, doncs aleshores és complicat parar la roda.

Especialment si escoltem comentaris i missatges acarnissats sobre el cos d’una dona jove en biquini (que francament jo trobe ben normal), i que pel fet de ser ministra sembla ha de suportar a una colla de curts de gambals que sols saben llançar improperis.

Una de les rondalles de la mare, és una versió de la dita “d’aquesta aigua no beuré”. No la recorde bé i la rondallista no esta avui col•laboradora, així que sols us puc dir que conta que fa molts anys, en una parella de nuvis, ella li regalà a ell una navaixeta i ell enfadat per què no era precisament la navaixeta el regal que cercava, la llançà a la teulada dient que ni volia la navaixeta ni a ella. Com podeu imaginar, al caps dels dies Martínez (el nuvi del cas) anava per dalt la teulada cercant el regal menyspreat.

La de vegades que he tingut que escoltar la frase, i així i tot divendres passat vaig acabar dalt de la teulada cercant la navaixeta.

I és que fa uns mesos vaig acudir a unes xerrades sobre l’acolliment familiar, no m’agradaren gens, tan poc que, vaig pensar inclús en escriure un article o una carta per al diari, estava francament enfadada amb el plantejament de les jornades i l’ideari que surava. Tanmateix, vaig aplicar-me un consell que fa anys em donaren, deixar les coses al congelador, que es refredara, i sols si quan ho treia bollia encara, tirar endavant.

La cosa es va gelar. I mira per on, ara davant una situació de crisis amb una menor, no tinc recurs més proper i que em done confiança que aquella gent. Així que un tràngol d’orgull i cap a ells que aniré feta una Martínez qualsevol.

Tot per no fer cas a la mare.

Una de les dades més curioses de veure a l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, per mi, no era tant veure el creixement de la gent que reclama o es procliu a la independència de Catalunya (estricta), sinó veure els motius d’aquells que s’oposen.

Durant anys i panys ens hem calfat el cap donant raons, fent pedagogia independentista, promoguent estudis sobre la viabilitat econòmica … Encara ara, ens entestem en fer veure que sí, que ni la “seguretat social” trontollaria, ni Europa ens expulsaria, ni deixariem de rodar al voltant del sol …

I tot això moltes vegades dirigit a gent que mai dels mais va a canviar d’opinió, eixa és una de les dades que mostra l’enquesta i que molt poc s’ha comentat: malgrat que els espanyols fan dialèctica amb la suposada inviabilitat de la independència de Catalunya (tota), en realitat sols s’oposen per un motiu, el de sempre, el que ja teniem que saber és la unica raó que tenen: defensen la unitat de “España”.

És hora doncs de deixar de fer jocs lingüístics, i apostar per traslladar als i les independentistes que tenen les ganes de proclamar-la però que tenen el neguit propi dels grans canvis, i explicar ben clarament que és possible i que sabem com aconseguir-ho.

Per què mentres perdam el temps rebatint als espanyols, no avancem. Fent un símil publicitari, tenim un bon producte, adrecem doncs la publicitat al seu mercat natural.