Comentaris de casino

Per una vegada, des de que llegesc el seu blog, discrepe de Cucarella, a mi la sèria d’entrevistes de “El túnel valencià” no m’ha decepcionat, ja ho vaig deixar veure a l’anterior entradeta. Per a mi, ha estat una bona radiografía de la política valenciana, i una font d’informació d’uns anys en què jo no estava, no estava conscientment al món polític, vull dir. Trobe que el retret del veí de vilaweb, es imputable als protagonistes entrevistats per què tots ells i les poques elles, fan això, viure del passat.

Quan l’entrevistador els pregunta quins poden ser els motius del fracàs del PSPV es remonten al pleistocè, i quan els furga preguntant-los pel que hi ha més enllà de l’esquerra (?) dels socialistes, es limiten a parlar i poc d’Esquerra Unida i de Compromís, obviant una realitat que aquests dies ha surat. I a més a més, en tots els casos, molt sorprenent fou la resposta d’un candidat del propi Compromís, en parlen sense confiança, com a força residual.

La meva conclusió és que la mitjana d’edat dels que hi ha participat, fa que visquen allunyats de la realitat del País, que ignoren a la massa de joves que ni esmenten, i les opcions que representen i que no tenen trasllat en les opcions polítiques actuals fins ara.

Per això ix la radiografia, però borrossa, i no és pot diagnosticar la causa de la dolència ni quin siga el remei, perquè en realitat no han fet el que en medecina ja tampoc es fa, escoltar al pacient, i construïr la seva història clínica.

I amb aquesta ja són 101 les entradetes d’aquest blog, qui ho anava a dir …

Hi ha moltes formes de fer política, i no sempre passa per estar formalment a un partit polític ni per fer campanya, ni molt menys per presentar-se a unes eleccions, malgrat que en moltes ocasions la gent que opta per eixa opció sols considerar a la resta que estan a la barrera.

Els donen amb eixe pensar, un argument més als suposats moviments ciutadans espontanis, que aquests dies ocupen tot l’àmbit informatiu, havent arraconat a la pròpia campanya electoral, i això que és tractava d’una precampanya de les generals a les Corts espanyoles.

Però en realitat, com bé saben els partits el més important per a ells, és estar inserits a la societat, és un aspecte que la majoria dels entevistats a la magnífica sèrie de “El túnel valencià” ha destacat, els PSOE començà a perdre terreny en el moment que la seva sobèrbia li feu dinamitar la xarxa social. És per això que veig amb distançament, prudència i molts dubtes els moviments anomenats 15-M.

No em crec els moviments espontanis, ni ho son les gentades que celebren un esdeveniment esportiu, ni les que ploraven la mort de Ladi Di, o aplaudeixen els reis de qualsevol país, ni tampoc en clau política ho foren en el seu dia els d’Ermua.

No negue que poden començar quatre, deu, vint persones una concentració, però no son unes persones qualsevol, pel contrari son gent que fa temps que hi participa a moviments socials, no s’entendria d’una altra manera que tan ràpidament hagen fet comissions, assemblees, regne el civisme i es tinguen en compte als nanos … Desprès han comptat amb la simpatia del sistema, eixe mateix que creuen combaten, i els mitjans han retroalimentat un moviment que havera pogut quedar-se en res, un plantejament editorial diferent i la cosa s’havera qualificat de radicals o friquis. Sols cal comparar una dada recent, quanta gent hi hagué el 16 d’abril als carrers de València en la manifestació nacionalista d’ACPV? Quanta gent hi hagué una setmana abans en la manifestació convocada pel moviment contra la corrupció? I quanta gent cap al màxim en la Plaça de l’Ajuntament? I en canvi, que de diferent ha estat tractat un grup i un altre …

La data triada, al final de la campanya, tampoc era procliu a tallar de soca-arrel el moviment, i per tant en lectura contrària tampoc ha estat una tria arbitrària. Que per exemple tinguen recolzament legal per a demanar concentrar-se i que hagen sabut exigir als mitjans en quines condicions poden gravar imatges i assemblees, i que en canvi no hagen dit res quan un concret partit polític s’ha erigit en defensor jurídic de les concentracions, no és tampoc un fet sense importància.

He estat una estona a una d’eixes ocupacions de plaça, conec a molta de la gent que allà havia i a altra que ha acudit a places més grans, i m’agradaria veure’ls a tots els espais de participació pública que existeixen, més que sentir proclames en clau electoral.

Tant de bo, m’enganye.

Seguesc amb interés el cas d’Strauss-Khan i no deixe d’astorar-me amb com esta tractant-se el cas, i no és precisament l’impresentable de Sostres qui em cabreja. Aquest tiparraco ja sé que és un provocador malasombra, i és senzill convertir-lo en objecte de les crítiques sense veure com la resta de mitjans i “periodistes” en parlen del tema.

Així, el diari que es vanaglòria d’un tractament igualitari “Público” fa precísament això, destacar com a cap de turc a Sostres, els seus redactors parlen en el titolar de “suposada” víctima, el mateix que fa el seu antagònic El Mundo. Com que suposada? Des de quan les víctimes és suposen? La dona ha denunciat i tot el més que podrà haver serà un presumpte innocent, que és el que la llei garanteix, la presumpció d’innocència, però d’ahí a posar en la picota la denúncia hi ha molt, que no ho veuen?

I que dir de la suposada feminista que cobreix la noticia per a TVE des de Nova Iork? És una dona amb una dilatadisima experiència, i hui s’ha referit a la seva entradeta de la noticia, a la víctima com “la camarera”, i més endavant al cos de la noticia ja en veu en la veu en off del video que mostrava al detingut esposat, s’escoltava dir que de “la camarera” sols es sabia que era del Bronx, i que tenia bona fama entre el veïnat. Perdò?

M’assalten les imatges de Jodie Foster, a aquella semblava que llunyana pel•lícula dels anys vuitanta, The acsused, quan acudeix a la justícia i no se la creuen per què pensen que ella ha estat qui ha provocat la violació.

Lamentable.

El titular de la web del PSOE és ben explícit: “El president del govern espanyol acorda amb el president del PP la suspensió de la campanya”, bé, escrit en castellà, òbviament.

I davant això, la resta de partits, excepte Solidaritat, que han fet? Doncs seguidisme, fins al punt absurd de que inclús quan ha habut actes col•lectius organitzats per tercers, on participaven el PSOE i el PP però també altres partits que res havien dit, s’ha decidit suspendre l’acte.

I tot al temps que en realitat tant el PP com el PSOE fan campanya acudint a la zona catastròfica, fent-se fotos i declaracions i escampant-ho no sols pels canals habituals de la premsa, sinó també per la xarxa. I EU demana que es tanque Cofrents pel risc que suposa davant una situació com la d’ahir.

No és això campanya?

No havien dit fa dies que no es tractava d’eleccions generals a les Corts espanyoles? No es suposa que hi ha partits que tenen autonomia? No poden solidaritzar-se amb les víctimes, i continuar la seva tasca? O és que fem tant la política d’aparador que l’important és no desmarcar-se?

A Madrid toquen el xiulet, i ací callem? Doncs va a ser que no.

*El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col•laborar a fer front col•lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

 * No és la primera entradeta relacionada amb l’atemptat patit per ACPV, però en aquesta ocasió, aquest text no és de manufactura meua, però el faig meu, confiant en què siga efectiu.

És a la conclusió que arribe, vista la ilògica jurídica dels senyors magistrats del Tribunal Suprem espanyol. Tant fa que m’haja oposat des de sempre a la lluita armada, tant fa que respecte les seves regles del joc, no té cap importància que tinga que constantment estar justificant la meua ideologia i exposant amb ets i uts que vull, per quina via, la fulla de ruta i fins i tot el número de peu que tinc … El que faça falta, els que “ells” vullguen …

Per que res és suficient quan es tracta de fer-se valdre per la força, la seva força, és clar. Eixa que no precisa de justificacions, ni de raonaments. Eixa que té la complicitat silenciosa de la pesudoprogressia, que malgrat veure-les vindre quan al pacte entre PP-PSOE a Euskadi per ocupar a qualsevol preu la trona, no digueren ni mu, ans al contrari continuaren votant a l’esquerra(?), mentres glosaven a Sabato, a Galeano o Saramago …

Em pregunte retòricament, clar, que faran ara eixa ciutadania suposadament conscient, que ens dona als i les independentistes lliçons de democràcia.

I que diran, si és que diuen alguna cosa, tots els i les independentistes que acompanyen a altres en el seu compromís, i que a hores d’ara encara no han dit pruna.