Eppur si muove
Les supersticions no haurien de tindre espai a les nostres vides racionals i científiques, tanmateix en la mesura en què formen part de la nostra educació i cultura, trobe que son com les cançons d’estiu: horribles, però que no deixes de taral•lejar.
Sé que disseccionades no té trellat creure en elles, i que poden posar-te en evidència en més d’una ocasió. Tanmateix ahí estan, perseguint-nos. I molt pròximes a les supersticions estan els palpit, les intuicïons, els presentiments, però ai carai!! Per aquestes tinc una bona excusa, pseudo científica i tot!!
Per que qui sap cent per cent com funciona el cervell? Està més que escrit (ja no sé si tant demostrat), que sols és coneix una ínfima part del funcionament del cervell, i que en gran mesura aquest és un desconegut que processa informació molt més ràpidament del que som conscients i que possiblement ens dona una pauta de conducta o de reacció que no sabem d’on havem tret, i considerem ha estat pura xamba encertar-la.
Però que hi fem quan juntem superstició i presentiment? No ho sé, però això és el que m’ha vingut al cap, al trobar-me de sobte amb unes plantes a una jardinera de ciutat.
A la superstició no li toca mai la loteria, en canvi el presentiment el pot fer jugar contra tota molt poca probabilitat cientifica de que toque i per tant el toque perdre.
El món des de els origens no ha necessitat de cientifics per sobreviure, és a dir, ha estat acientificament cientific.