Escolte des de fa uns dies a Aitana Ferrer, que em fa comprensible la cançó del Lluís Llach, i que com sabeu canta:
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.
I això aquests dies on s’han succeït les declaracions i els comentaris al voltant de Pepe Rubianes. Anit mateixa a la ràdio, els i les col•laboradores del programa que escoltava, deien que l’admiraven per que era un home lliure que deia el que altres com ells i elles no s’atrevien a dir, en aquest món del políticament correcte.
I no, jo crec que més bé caldria dir en aquest món, on la por atura. On és tem trencar convencions, i sols s’anhela un camí planer.
I alhora aquelles convencions trencades són justetet per a tractar de fer els camins més planers.