Comentaris de casino

Les supersticions no haurien de tindre espai a les nostres vides racionals i científiques, tanmateix en la mesura en què formen part de la nostra educació i cultura, trobe que son com les cançons d’estiu: horribles, però que no deixes de taral•lejar.

Sé que disseccionades no té trellat creure en elles, i que poden posar-te en evidència en més d’una ocasió. Tanmateix ahí estan, perseguint-nos. I molt pròximes a les supersticions estan els palpit, les intuicïons, els presentiments, però ai carai!! Per aquestes tinc una bona excusa, pseudo científica i tot!!

Per que qui sap cent per cent com funciona el cervell? Està més que escrit (ja no sé si tant demostrat), que sols és coneix una ínfima part del funcionament del cervell, i que en gran mesura aquest és un desconegut que processa informació molt més ràpidament del que som conscients i que possiblement ens dona una pauta de conducta o de reacció que no sabem d’on havem tret, i considerem ha estat pura xamba encertar-la.

Però que hi fem quan juntem superstició i presentiment? No ho sé, però això és el que m’ha vingut al cap, al trobar-me de sobte amb unes plantes a una jardinera de ciutat.

L’urbanita es fa creus, i li diu que és una llàstima malbaratar així el temps que seria més profitós continuar pescant. Per a que? Li pregunta l’homenet. Home, per que així podria vendre el peix, traure diners i comprar una barca més gran. Per a que? Torna a preguntar-li. Per que així podria pescar més, contractar altra gent, tindre una segona barca … Per a que? Insisteix l’homenet. I ja desesperat l’inversor li replica: Doncs esta clar, no? Per que així treballaria menys i podria gaudir de major temps lliure!!

La mirada de l’home fou suficient per a que el sabut s’adonara de l’absurd de tot plegat.

I en això pensava jo l’altre dia quan carregava el cabàs de la compra. Cada vegada és més habitual trobar a gent que va a comprar cabàs en mà, però no deixa de ser estrany, molt més que el fet de dur una bossa de tela per substituir les de plàstic. I és que anar a comprar amb cabàs, no és sols no fer servir les bosses, és dedicar-li temps a eixe acte premeditat. No passes pel supermercat i entres en els cinc minuts que tens entre feina i dinar, sinó que calmosament enfiles al braç el cabàs i decideixes anar a comprar olives a l’olivera, a granel, i ja que estàs li preguntes per que la parada del congelat esta tancada o sospeses si li compres les faves a la verdulera de sempre malgrat que les té 20 cèntims més cares que la botiga per la que de camí al mercat has passat, o al tornar les compres allà.

I és que en un món on sembla que tot el món va corrent (no sé si cap a la mort o fugint d’ella), i on esta de moda tant de moviment slow i decreixement, al remat trobe que sols fa falta fer com feien no fa tants anys: dedicar temps a les persones amb les quals ens creuem, i a nosaltres mateixa.

Almodovar s’ha deixat d’artificis cromàtics i decoratius, i ha fet una pel·lícula llarguisima (com si el director no sabera com acabar-la) sobre la incondicionalitat de l’amor, de qualsevol classe d’estima.

I com sempre, s’ha deixat coses en l’aire, com apuntades i no desenvolupades, i situacions inexplicables, malgrat l’eternitat dels seus metratges. Ha fet que els seus personatges diguen coses que no trauen cap i ens ha posat amb calçador una pel·lícula dins de l’altra i la seva cinefilia, que per a una gran part del seu públic no és cap referència ni anem a veure-les desprès dels seus suggeriments.

Tanmateix, quan torne a estrenar, aniré fidel a veure el que ens conta, per comprovar si com és constant en les seves pel·lícules, ens descriu el desig, de com aquest esta ahí present, soterrat fins que arriba el seu moment.

Aniré per a trobar-me postals amb missatges a un calaix, descobrir noves músiques, identificar-me amb la iconografia i gaudir de les seves al·legories i del seu imaginari masculí del que tant poc es parla i que tant millora amb el pas dels anys, els d’ell i els dels actors escollits.

Escolte des de fa uns dies a Aitana Ferrer, que em fa comprensible la cançó del Lluís Llach, i que com sabeu canta:

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d’argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

I això aquests dies on s’han succeït les declaracions i els comentaris al voltant de Pepe Rubianes. Anit mateixa a la ràdio, els i les col•laboradores del programa que escoltava, deien que l’admiraven per que era un home lliure que deia el que altres com ells i elles no s’atrevien a dir, en aquest món del políticament correcte.

I no, jo crec que més bé caldria dir en aquest món, on la por atura. On és tem trencar convencions, i sols s’anhela un camí planer.

Eixa és una de les frases, dels dialegs de Revolutionary Road, que m’ha agradat.

La resta de la pel•lícula no tant.

A més a més, qualsevol dissabte a la vesprada veus a milers de Leonardo DiCaprio i Kate Winslet al Carrefour, o millor dit a milers de la parella formada per Abril i Frank, els personatges que interpreten. Res nou, doncs.

Tanmateix, la ironia del titol de la pel•lícula també m’ha fet hui especial gràcia, sobretot al lligar-la amb la frase que titola aquesta nota.