Les paraules de la mort

0
Publicat el 5 d'agost de 2021

Les paraules de la mort

Ho havia llegit a molts llibres, vist a moltes pel·lícules inclús, en una ocasió, una infermera retirada li ho digué: «Parleu-vos, digueu-vos, abans que siga tard, tot el que us hàgeu de dir». Les darreres paraules abans de morir, eixes que se’t queden dins i t’acompanyen en la resta de l’espera de la teua mort.

Però no era eixa la seua experiència. Què de tan transcendental se suposa que havia d’haver escoltat? Son pare sempre havia estat un home de poques paraules i això no va ser mai un problema per a entendre’s. Anaven junts a l’hort, seien al canal i, mentre ell fumava, s’estaven allà un al costat de l’altre sense dir-se res però connectats, respectant el silenci de l’estima. Els seus mons eren tan diferents que, probablement, ell no entenia tant de llibre, tant  d’examen i tant de treballar debades per a, suposadament, tindre un futur. Ell, que des dels onze anys, estava treballant sempre al camp, sempre moltes hores, sempre mal pagat i sense la seguretat de saber si a l’endemà el llogarien. Per això, encara que no entenia res dels llibrots que omplien ara les prestatgeries de casa, sabia que eren una barrera perquè el futur no fora esperar a la plaça el jornal del dia següent.

Després vingué la malaltia. No saberen detectar-la ni ell, ni a casa. I   el que és pitjor: cap de tots els metges que hagueren de visitar en un pelegrinatge infructuós, on la desídia i la rutina ho ameraven tot, tenien el pacient davant, però no l’escoltaven, perquè ell no parlava. Sempre havia parlat poc, i el món no escolta més que les paraules, eixes paraules que justament la malaltia impedia que arribaren als llavis. Ell les tenia al cap, sempre estaven allí. Però ara, no és que no volguera, era com li va confessar un dia amb una mescla de por i de vergonya: «No sé com dir-ho, no puc dir-ho».

I la impotència el guanyà, eixa sensació esporàdica de quan tens la paraula a la punta de la llengua però no t’ix. Quina ràbia que fa! Doncs això, de forma constant. L’única eixida fou més silenci, i això ja era molt. I a casa encara, perquè ja la resta omplien els buits, i estaven les rutines, i la tele, tota la tele, qualsevol cosa que feren i que omplira de soroll el silenci. Però, i fora?, quin patir!

Al bar de sempre, el més allunyat de casa però on era un més, ja no hi havia res a dir sobre el mal arbitratge del diumenge, ni del preu de la taronja, ni de si plouria o no faria res, semblava més un cel de vent, no? Enguany la collita no seria bona, massa flor … Res. Només la salutació que, després, pogué ser una alçada mínima del cap. El rebullit, que després pogué ser un índex alçat cap a la cafetera, les monedes deixades a la barra i seure al finestral amb la colla. Tampoc és que aquests xerraren massa mai, capficats a la partida. No molestava el silenci.

A migdia, cap a casa amb pas tremolós i que lluny estava, no? Encara com estava la finca roja, amb el portal per seure una mica, les escales de la vella Telefònica que ja ningú emprava … Un esforç més i arribava. Ja podria posar l’Ajuntament banquets a les voreres. Ell ho havia vist a la tele, altres pobles els tenien, però ací no.  Encara com estava la finca roja.

I, de sobte, la desconnexió. Fins ara, ni el difícil equilibri al caminar, ni els bacs de tòs, ni l’acumulació de paraules al cervell, en pugna per eixir, l’havien aïllat. Però, sembla que no cabien més paraules dins el seu cap que ja no s’ordenaven, al no poder entrar i eixir, i s’amotinaren, de tal forma que ja no reconeixien el que els altres sentits li mostraven. Per què estava allí? Qui era eixa gent?«No, no, aquesta gent que se’n vaja!» O no, millor, anar-se’n ell a sa casa. Per què no el duien a sa casa? Però, com que eixa era sa casa?  «No, com va a ser sa casa aquestes quatre parets que, a més, són ben lletges».

Aleshores sí, aleshores el mateix metge que no va saber veure què tenia davant, ara ho veié a la primera. Els explicà que no havia retorn, ni tractament, ni pal·liatius, ni esperança, ni tan sols terminis. Perquè qui sap quan es cansarà un cervell que no es comunica? Ningú ho sap.

I com li parles a eixe cor? Ningú t’ho diu, sols queda la improvisació davant el desconegut i, a vegades, els crits. Crits que anys després seguiràs escoltant-te fer-los. T’haguera agradat que haguera passat el que havies llegit als llibres, el que havies vist a les pel·lícules, inclús el que et digué la jubilada; i que ton pare t’haguera tornat a contar aquella vegada que, en plena postguerra, per a salvar de la requisa dels guàrdies el que havia aconseguit d’estraperlo es va  haver de posar entre els raïls del tren i que aquest passara per damunt, o era pel costat? No ho recorda bé. Quan escoltà la història, la fascinació va poder més que l’atenció. I ara de major fa números i pensa si devia ser real això que li contava entre rises el pare, perquè quants anys devia tindre ell aleshores? Quinze? Setze?

O aquella altra vegada que els contà que havia estat a presó i a la mare quasi li cau a terra la sacaora d’escudellar, perquè desprès de tants anys junts no ho havia dit mai, clar que eixe dia tampoc s’aclariren massa del perquè de la visita a presó, sembla que per l’estraperlo també. Però res d’això va ocórrer, silenci, desconnexió i mesos de llit amb al·lucinacions i, per tot comiat, obrir al darrer segon els ulls que duien setmanes somnolents, mirar-los, somriure i morir.

No calgué cap paraula.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Endevina, endevinalla

0
Publicat el 31 d'agost de 2015

Tinc una amiga que està malalta, estic convençuda que es recuperarà, però potser passe molt de temps fins que puga dir que s’ha curat, o potser es convertisca en una malalta crònica. En aquestes situacions ni la medecina ho encerta, al fer vaticinis.

El cas és que a hores d’ara és la família qui se’n fa càrrec del que precisa i de les decisions que s’hi han de prendre. Òbviament els he dit que el que els calga, si esta a la meua mà, que compten amb mi.

No és la primera vegada que faig eixe oferiment, hi ha hagut altres situacions extremes semblants, tanmateix poques vegades la gent demana res. Aquests dies fent-li voltes a eixe fet, i amb el encreuament de missatges i altres situacions semblants amb altra gent, amb malentesos inclosos, vaig prendre la decisió de posar fil a l’agulla i optar pel dret, com tinc per costum.

Li vaig demanar a la família que no m’obligara a endevinar, que l’oferiment era sincer i que quan dius pots comptar amb mi, confies que t’ho faran saber si cal. És absurd a una situació tensa, afegir-li el joc del “no vull molestar” o el “ja sabran que cal”. Crec, que en altres ocasions ja he comentat, com d’absurd em sembla que la gent diga no, quan vol dir si i pretén a més a més que encertes la resposta correcta.

No cal, les endevinalles són un joc infantil i la gent adulta hem de saber expressar-nos sense embuts.

Sé que en aquest cas, m’han entés i no dubtaran en xiular si cal acudisca. M’agradaria que sempre fora així.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

696

0
Publicat el 10 d'agost de 2015

O més o menys, per què el comptador de Twitter varia en qüestió de segons, i pot ser que al moment d’escriure açò o de publicar-ho ja no es corresponga eixe número, amb el de seguidors del meu compte, però número amunt o avall, per ahí ronda. Sorprenent, no? Ja sé que hi ha comptes amb milions de persones, però a mi em sorprén cada vegada que veig créixer o disminuir el comptador, això sí, sense obsessions.

 

No tinc instal·lada cap aplicació d’eixes que et diuen quanta gent ha començat a seguir-te i quanta ha abandonat el teu lineal. I sempre em xoca quan li ho veig a polítics del terreny, per què em sembla un signe malaltís del nostre temps, amb eixa ànsia per controlar tots els aspectes de la nostra vida, i eixes ganes d’alimentar l’ego digital.

 

Ja dic, em causa sorpresa veure el meu comptador, per què a més Twitter és molt bona eina per informar-se, per divertir-se en moments puntuals seguint l’onada de la conversa, però la major part del temps és un gran mar de gent isolada, allà cadascú conta les seues dèries amb escassíssima interacció entre comptes, per als milions d’ells que hi ha. En el meu cas, per exemple, poques vegades seguisc amb l’etiqueta de la xarxa de seguir a qui em segueix. I la temàtica del meu TL són les meues dèries: família, política, independentisme, partit, feminisme, camp, poble, cultura en general i literatura en particular, mitjans de comunicació … Per tant, no sé què motiva a la gent que per allí passeja.

 

Continue sense saber molt del producte, i així per exemple tampoc li trobava explicació a què certs comptes em seguiren, o que dies que no havia dit absolutament res, era quan hi havia pèrdues al compte. El mes d’agost, amb temps per llegir, m’he trobat amb un article que em dóna part de l’explicació: la compra de seguidors. Sí, l’obsessió d’alguns gestors de comptes de marques, per fer créixer aquestes fan que s’acudisca a empreses que es dediquen a captar seguidors. I una forma de fer-ho és llançar des d’un robot, l’ordre de seguir a X comptes, per milers normalment, precisament la norma no escrita de seguir a qui et segueix, fa que molta gent clique el botó de seguir el compte que ha començat a seguir-te. Si no fas això, passat un temps deixen de seguir-te.

 

Quant a la resta, el que esta clar que funciona és més del que dius, com ho dius. Un dels tuits que més lectures i retuits va tindre dels més de huit mil que he fet, va ser del tot intranscendent. Vaig publicar que estava esperant començara un concert i vaig posar el compte del grup en qüestió. El fet que el vocalista repiulara eixa piulada, va ser suficient per a què hi haguera qui ho fera també, amb l’absurd d’estar fent-ho dies després i a milers de quilòmetres de València.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cultura de samarreta

0

Hi ha una samarreta que triomfa molt entre gent d’esquerres, que du aquesta frase: “Viure, vol dir prendre partit”. I com ocorre en aquests casos, no ve la signatura de qui és la frase, així que s’ha quedat en un eslògan.

No és l’únic cas, cada huit de març, les xarxes s’inunden de la divisa de Maria Mercè Marçal, i cíclicament apareix la frase de: “Hi haurà un dia que ho podrem tot …” o dotzenes de murals i cartells amb la frase d’Ovidi sobre el pa i les molles. O pitjor encara, la de: “Hi ha qui no li agrada que parle català …”, frase que ell no digué, encara que bé l’havera pogut dir.

Tot això, té una part boníssima, que és la creació d’autoreferències culturals, la gent ha guanyat un espai i es manifesta des de la nostra realitat. Tanmateix, com qualsevol element que passa a ser consumit en massa, es deforma, passant a ser repetit fins a la sacietat i descontextualitzant-se.

Així s’arriba a un concert, on un cantautor diu al públic que la frase de Gramsci, que citava a l’inici, és d’un casal popular. I ser d’esquerres acaba sent més lluir el lema a una samarreta, que exercir conforme al fons si dus corbata.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

28

0
Publicat el 30 de maig de 2015

A un dels actes electorals d’aquestes eleccions municipals que han capgirat el País, un polític del poble digué que duia vint-i-huit anys en el mateix projecte. Em sorprengué l’afirmació, per què una de les crítiques a la seva llista era precisament que l’encapçalara ell novament. Crítiques interessades, tot s’ha de dir, de gent que bé escudant-se en eixe ambigu ciutadania del món, estan per damunt del bé i del mal i sols fan comentaris càustics o, bé de gent d’altres partits, per als quals òbviament qualsevol cosa és bona per a fer mal.

No sé amb quin ànim ho digué, imagine que com aval de coherència personal i de projecte, en el qual havia confiat i seguia confiant. Per a mi l’interessant d’eixa frase s’ha esdevingut després de les eleccions, quan a la vista del resultat s’imposen l’anàlisi i valoracions.

No és la primera vegada que comente l’important que trobe assaonar les coses, viure la vida amb perspectiva i amb calma, malgrat que l’entorn pressione per a fer justament el contrari. Pot ser, siga cosa del meu caràcter natural, o pot ser el dia a dia a la meua feina m’ha ensenyat que les urgències no duen res bo. El cas és que tornant als vint-i-huit anys, paga la pena seure a pensar que en el món de la instantaneïtat, la lliçó és que hi ha projectes que cristal·litzen després d’un llarg recorregut, i qui abandona és qui perd.

A aquestes eleccions hi ha confluït molts factors, i no crec que s’haja de restar importància al fet que no sols han guanyat uns sinó que han perdut altres, i que la pèrdua previsible ha espentat l’aposta per qui finalment han estat l’opció guanyadora. Però també ha coincidit en el temps amb els 25 anys d’escola valenciana, amb uns canvis menuts fets dia a dia a les escoles i a les associacions, amb l’aparició d’unes noves generacions que poden haver votat o no, però que definitivament ja no s’identifiquen amb els partits i formes de fer política de la transició.

Aquesta, la transició, obrí un nou escenari on s’ha covat un nou món, i ha calgut que aquest pausadament i al seu ritme girara per arribar al nou escenari, però el món no es para, així que ara s’obri una finestra d’oportunitat perquè emergisquen nous actors, que qui sap si en uns anys no ens duran a la independència.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La bellesa de Jo confesso

0
Publicat el 12 d'abril de 2015

Un any i tres mesos m’ha costat de llegir el llibre de Jaume Cabré. Bo, no és ben bé així, però el cert és que me’l dugueren els reis de l’any passat, i vaig ser incapaç d’encetar-lo per què sabia que quan ho fera ja no llegiria res més. Quan els ho deia a les amistats, entenien que els deia que després d’eixe llibre ja no en llegiria cap, però en realitat jo em referia al temps que em costaria llegir-lo. Sabia que estava davant d’un text que voldria paladejar, llegir a miques que em permeteren pensar sobre el que havia llegit, i això anava a ocupar-me molt de temps.

Vaig encarar el text sense haver llegit res sobre ell, més enllà dels titulars que avançaven que era una gran obra. Ara he llegit algun text aïllat que en parla, i no compartisc sempre el criteri. Per a mi la història decau al final, precipitant-se innecessàriament i, donant un protagonisme estrany a Bernat com a veu narrativa. També trobe innecessària la reaparició del nebot estafador. De totes maneres, menudeses per a tot el que m’ha aportat la lectura i, la identificació en algunes obsessions.

És prompte encara per a saber si em deixarà petjada com Crim i càstig – al que tantes vegades m’ha recordat – llegit fa més de vint anys i que encara m’assalta. Però el que és segur és que s’ha imbricat amb les sensacions que em causà una de les pel·lícules que més m’han agradat darrerament: La gran bellesa.

Encara no he aconseguit desllorigar cap de les dues narracions, ni la cinematogràfica ni la literària. Probablement si Adrià Ardèvol no ho ha aconseguit, menys podré fer-ho jo, però no deixà de ser excitant la idea de contraposar maldat i bellesa. Si més no, és una idea pertorbadora.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Inframón

0

Quan als noticiaris sentim parlar del rescat de Grècia, o de la corrupció, les despeses vergonyants de les targetes, les vacances a Baqueira de gent empresonada per (presumptes) desfalcs i estafes. Quan diuen que hi ha una recuperació econòmica, quan hem de cosir-nos l’estomac en sentir que les prestacions públiques es gasten per a tindre mòbil amb internet quan no hi ha per a menjar, quan s’hi ha substituït la lluita per la justícia social per la supervivència i la caritat … Quan passa tot això em pregunte si els que diuen eixes coses, inclosos els que promouen les campanyes de “solidaritat”, alguna vegada toquen terra.

Ho dubte seriosament, i cada dia em reafirme en eixa convicció quan a la meua feina, quan estic de guàrdia i vaig pegant bacs d’un jutjat a altre, o de caserna a comissaria, veig tantíssima misèria. Tantíssima.

Fa 16 anys que estic al torn d’ofici i per tant actuant d’advocada de gent sense recursos, però si abans l’espectre era gent molt enganxada a la droga que podia fer furts menors o dedicar-se al menudeig per a pagar-se la dosi, ara són famílies que entren a cases abandonades per què es desallotgen de la seua, enganxes a la llum per què no pot pagar-se el rebut i hi ha crios a casa, entrar a un ecoparc a agafar sabates per vendre-les a un rastell …

Gent desnortada que considera que els animals no són res i els furten per vendre’ls a les màfies de les baralles. Gent molt i molt jove, que els veus miren el full de la declaració que els donen per a signar i, comprens que no estan entenent res i cal que els la llegisques …

Gent que ha de passar la nit en calabossos bruts, i que després ha de suportar que la funcionària li diga que es dutxe, ofenent-los, i sentir com amb un fil de veu tremolós contesten que ells es netegen amb toaletes … Probablement amb una casa sense calefacció ni aigua calenta.

La llista seria inacabable. I a cada cas, recorde el que un client que és vesqué obligat a parar de donar classes, i anà una temporada al camp em digué: he aprés molt aquests mesos, per què sabia que hi havia desigualtats i explotació, però no ho havia viscut mai de tan a prop.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Madame Curie

0

Li he proposat al meu nebot de nou anys fer un àlbum de dones, i començar-lo amb Lucy, la que ens diuen va ser la primera homínida, almenys dels esquelets que han descobert fins ara. Però preguntant-li quina dona coneix que li agradaria posar, la seva resposta fou ràpida: Madame Curie, no sé si perquè ja li han parlat d’ella a l’escola o per influència d’un llibre-còmic que els vaig comprar i llegir fa un temps.

L’anterior entra dins del que per a mi és normal, sols té nou anys; el que ja no m’ho sembla tant es que a les xerrades taller que faig amb altres companyes advocades, als instituts, quan els preguntes a l’alumnat de tercer i quart d’ESO (a vegades inclús els de batxillerat) quines científiques coneixen, et responen el mateix: Madame Curie.

He vist moltes exposicions als corredors dels instituts, quan s’aproxima el 8 de març, intentant visibilitzar la història de les dones, de fet moltes vegades m’han descobert relats i dones de les quals ho ignorava tot. Tanmateix alguna cosa falla quan encara es donen eixes respostes.

La professora Ana López Navajas ha realitzat nombrosos estudis sobre l’absència de les dones als llibres de text i la seva tesi és precisament sobre aquest tema. A les xerrades, convide a l’alumnat a què ho comproven per si mateixa, que agafen un llibre de text i examinen que els conten de la història de les dones, i s’adonaran que és ben poc. I tot el món sabem que si no es conta és com si no havera existit.

L’anterior em du a la següent reflexió, pensant en un altre problema: l’educació contra la violència de gènere. Si deixem en mans de la bona voluntat el treball en aquestes àrees: igualtat i erradicació del masclisme, hi haurà avanços, sense dubte i, de fet crec que eixes iniciatives no poden eliminar-se, però si de veritat volem sacsejar el món, indubtablement cal un canvi estructural que capgire la situació actual on encara s’escolten comentaris com:

– Això no pertany a la meua àrea, jo sóc de ciencies.

– Açò no dic que no siga important, però les matemàtiques també i a mi el que el ministeri em demana és que ensenye matemàtiques.

– Sols sóc professor/a, això és obligació de vicedirecció.

– Algunes propostes en aquest àmbit són massa folclòriques.

– Les coses és plantegen massa en termes de blanc i negre, quan ni uns són tan roins, ni altres tan bons.

– Ja tenim el servei de mediació i resolució de conflictes.

– Aquestes xerrades caldria fer-les en classe d’ètica o religió.

– No podem perdre més hores, ja tenim moltes activitats al centre.

– Caldria fer les xerrades per separat a xiques i xics.

– Ja ho tractem a classe, han llegit …

– Tinc a la direcció en contra, així que millor no fer res.

I la llista podria continuar eternament, per què malgrat que hi haja lleis que parlen de la importància de l’àmbit educatiu en aquestes àrees, no està interioritzat, i per tant el treball en elles continua sent l’anècdota, com citar a Madame Curie.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les dones que es toquen

0

Amb l’estrena del tràiler de “50 sobras de Grey” el pati masculí se’ns ha esvalotat, i de quina manera. Els caps pensants del màrqueting del producte funcionen i de molt bona manera, molt més ara, amb mil xarxes socials a l’abast que repliquen per milions qualsevol cosa que resulta mínimament atractiva o repulsiva, que amb el hate-following els publicistes també compten i, no precisament per a menysprear-lo. Així que a més de sis mesos vista de l’estrena de la pel·lícula a l’Estat espanyol, ja calfen motors anunciant l’estrena del tràiler un dia a una hora, en què tots els magazins televisius estan tancant l’emissió i per tant acumulen una punta d’audiència.

I clar el TT no és feu esperar, i en conseqüència també les crítiques al producte, negant-lo i menyspreant-lo. Des del grup de pseudointel·lectuals, (els veritables no saben ni de què els parles si els esmentes als personatges o la trilogia, com per a saber res de la pel•lícula), es fa bandera de la pèssima qualitat literària i que el mateix ocorrerà amb la pel•lícula, pels pocs fotogrames que s’han vist.

El curiós de tot eixe fenònem de gent crítica, que nega saber res d’ombres, és que fan burla de què les dones s’exciten amb el llibre, o que estiguen deleroses de veure la translació a la pantalla. I fan bromes sobre les bragues o el mal follades que estan i afirmen que si “es toquen” amb això és trist, lamentable i senyal inequívoca del seu mal gust.

I ho diuen sense adonar-se de la càrrega masclista d’eixes manifestacions. La qüestió no és si al llibre la dona és poc més que un objecte (ho és a cada 95 de 100 pel•lícules), o si els diners fan bo el sexe (com a una Proposició indecent) o si se’ns ven altra vegada la mescla dels contes clàssics de la Ventafocs i l’Aneguet lleig (no és això el que ocorre a Pretty Woman?), o si es perpetua el rol de la dona abnegada i redemptora. No, el problema és que l’home curiosament se sent amenaçat per què resulta que les dones han visibilitzat l’objecte de desig, i han explicitat la seva sexualitat.

Per això, en les anteriors ocasions encara ara, es passen per televisió en horari infantil les pel•lícules i, aquesta alça tanta polseguera.

Que és el desig, que és l’amor i qui ho determina, el sistema patriarcal continua creient i perpetuant que sols correspon als homes.

Per la meua banda, m’alie amb Olivia Ruiz.

“Si tu crois me séduire
Ah ce que tu te goures
Je suis sourde au désir
et le désir rend sourd

J´aime pas l´amour

Pas de main dans la main
Pas de toujours toujours
On sait c´que ça devient
C´est un compte à rebours
Avant le coup d´surin
Des adieux sans retours
Des Valmy, des Verdun
Et des chagrins d´amour”

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Politiqueo

0

Des que m’ho digueren, que les paraules em ronden el cap i no sé desempallegar-me d’elles. Xerrant, per omplir el temps, amb una dependenta, comentàvem l’abdicació del rei espanyol i les convocatòries de protesta que hi havia hagut eixe mateix dia. Jo estava emocionada i, l’altra em mirava com si se m’haguera soltat un cable i no regira. I jo li tornava la mirada encuriosida, per què en altres ocasions m’hi havia despotricat molt del govern de dretes i dels rics, i de les dificultats de tindre un negoci.

 

Sols calgué donar corda per a què al final m’ho diguera, encara que fora indirectament. Em contà que les amigues tenen un grup de wasap, i que estava molesta per què una d’elles sols entrava al grup a posar missatges quan passaven fets com eixos, i aleshores els enviava convocatòries. En paraules seues, sols entrava per a fer “politiqueo”, per què era d’Esquerra Unida.

 

I jo setmanes després encara no me’n sé avenir. Puc acceptar-li que no pots limitar ni la teva vida, ni per tant les teves interaccions, al voltant de la política, però que per damunt del moment històric i de les seves implicacions polítiques, la crítica d’una treballadora se centrara en la missatgera, m’explicà més coses de la paràlisi social, que l’anàlisi sobre l’aparició de Podemos.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Com ser dona

0

La meua intenció era comentar-vos les impressions i reflexions que m’ha creat Penas y personas, 2810 días en las prisiones españolas, de Mercedes Gallizo, editat per Debate. Un llibre en el que qui fou directora general de presons (supose que ja que fa ús d’eixe nom al seu llibre, l’acceptarà front a l’eufemístic d’institucions penitenciaries), aprofita la molta correspondència que va rebre durant el temps que exercí el càrrec, per a fer un repàs al món de les presons.

La literatura al voltant del món de les presons és un clàssic, des de memories a diccionaris de jerga, assajos o crítiques sarcàstiques. He llegit llibres molt més interessants que aquest, però aquest té l’avantatge de que per a molta gent –entre la que no m’incloc – la seva autora és una autoritat. Així que el retrat que fa, pot semblar-los més versemblant que el de qualsevol pres/a. A mi m’ha fet repensar sobre el que ja he escrit en anteriors entrades del blog, sobre el dret a fer pública la correspondència rebuda, màxim quan hi ha beneficis econòmics que redundaran sols en una part i, sobre com de desconegut és eixe món per a la majoria de la gent.

L’altre llibre que també havia pensat en compartir és, Cicatrius de 1714, d’Andreu Martín, editat per Bromera. Pense que és una novel·la que caldria que correguera per instituts i clubs de lectura, té una narració àgil i ben documentada, que et trasllada amb senzillesa a un moment clau per a la nostra nació.

Però he aparcat eixos projectes mentals d’escriptura, per què el darrer llibre que he llegit m’ha captivat molt més. És Cómo ser mujer, de Caitlin Moran, editat per Anagrama.

Esta escrit per una periodista anglesa, i això és nota en el dinamisme del text, els jocs de paraules que el traductor s’ha esforçat en traslladar-nos, i les referencies al món televisiu i cultural actual. L’autora comença amb una declaració de principis clara, és feminista i reclama el dret a que ens autoerigim com feministes exaltades, que enfrontem les mirades crítiques com ho feren al seu dia les sufragistes. Però no s’ancla en la teoria ni enyora temps remots, per contra posa sobre la taula les seves pròpies contradiccions, els seus dubtes, la seva realitat quotidiana i a partir d’ahí arriba a una conclusió. Ho veus tan pròxim, que la identificació és inevitable, sense que vullga dir que estigues d’acord amb tot el que exposa.

I s’atreveix amb els tabus, com en el cas de l’avortament, dient clarament el que moltes pensem:

“[…] Por muy liberal que sea una sociedad, da por hecho, en el fondo, que el aborto es algo <<incorrecto>>; pero que un estado indulgente debe tormar precauciones legales y médicas para evitar que mujeres desesperadas <<hagan un Vera Drake>> en un callejón oscuro, empeorando las cosas.

Los abortos inducidos nunca se ven como algo positivo, al contrario de lo que ocurre con cualquier otra operación que remedie un estado que pueda resultar nocivo para tu vida.

[…]

Una adolescente violada que necesita un aborto, o una madre cuya via peligra por el embarazo tienen un <<aborto bueno>>. No lo comentarán en público, ni esperarán que sus amigos se alegren por ellas, pero estas mujeres seguirán adelante sin quedar apenas estigmatizadas.

En el otro extremo, por supuesto, están los <<peores>> abortos: abortos reincidentes, abortos en avanzado estado de gestación, abortos de fertilización in vitro, y, lo peor de todo, las madres que abortan. Nuestra visión de la maternidad sigue tan idealizada y es tan sentimental – la Madre generosa que da la vida- que la idea de una madre que más tarde pone límites a su capacidad de nutrir y se niega a dar más vida parece obscena”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Innocent

0

Molt s’ha escrit i comentat els darrers dies sobre les absurdes declaracions de l’advocat de la infanta imputada, exculpant-la en base a l’amor, la confiança i el matrimoni que la duien a pagar els llibres de Harry Potter amb la tarja de l’empresa fantasma que s’havien muntat. Però, per a mi, més que eixes paraules, que no trobe més que bones per omplir les tertulies dels matins a la televisió o al café del cantó de casa, el que m’ha cridat l’atenció són les altres: la meua client és innocent.

 

Pot ser per a la majoria de la gent, vist que poc s’ha comentat, això és el que cal que diga un advocat, però a mi m’aborrona escoltar-ho, i crec que ens desprestigia als professionals que ens dediquem a aquesta feina. Reduïnt anys d’estudi i coneixement processal i de saber com actuen els diferents operadors jurídics, a una qüestió de fe.

 

Declaracions com eixes fan que es reforce a l’imaginari col·lectiu que l’advocat/ada que ens defensa, cal crega en la nostra innocència per a fer bé la seva feina. I el cert és que això és del tot inncessari i no fa més que crear perjuis i entrebancs a una relació laboral que sols cal estiga presidida per la confiança.

 

Si eixe convenciment en la innocència fora tan fonamental, malament podria treballar-se en els casos derivats del torn d’ofici, on moltes de les vegades no és que tingues la creença és que tens la certessa de la culpabilitat de qui representes, i malgrat això l’obligació és seguir reclamant una absolució o almenys aconseguir una contenció de les responsabilitats que se’n derivaran.

 

A ningú se li ocorreria reclamar al metge que ens atén pel càncer, que no qüestionara si hi ha relació amb el tabac o no, ens limitariem a atendre les seves recomanacions i acceptar que a vegades podrà extirpar-lo, i altres sols podrà donar-nos una bombona d’oxigen per a poder seguir respirant.

 

Doncs el mateix. Sols que en el nostre cas, no et mors.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Pena de banqueta

0

No sé ben bé en que ha quedat aquella pretensió política de pretendre que els diputats/ades i diferents càrrecs electes, no tingueren que pagar l’anomenada pena de banqueta, és a dir l’exhibició de la seva detenció, trasllat a dependències policials o judicials i/o estar precisament a la banqueta del jutjat. Certament no seré jo qui m’opose a la protecció de la intimitat i de la presumpció d’inocència, però m’irrita que això sols bote al debat en els casos polítics o d’empresaris potentats, per què no escolte ara cap veu crítica amb el show mediàtic que s’ha muntat arrel de l’assassinat o homicidi de la xiqueta gallega, ni casa massa bé això amb les filtracions que hi ha dels casos on hi ha menors implicats, ni en el fet que els TSJ tinguen gabinet de premsa que informe dels casos “noticiables”. I conste que res tinc a dir de l’exercici lliure periodístic, critique la doble vara de mesurar.

 

I la critique especialment, quan la pena de banqueta és un mal que suportem dia sí i dia també en els casos menuts, eixos que afecten a la inmensa majoria de despatxos professionals i a la inmensa majoria de la població. Per què que estigues inclús imputat/ada no implica que hages d’avançar la condemna i això passa massa sovint, per què com ja he dit altres vegades, les errades judicials no tenen conseqüencies.

 

Dos casos més per a la llarga llista:

 

Un detingut acusat d’atemptat a l’autoritat (el policies són molt dramàtics, i a un puntelló o colp menor li diuen atemptat), una posada a disposició del Jutjat extra ràpida, un renegó a la lletrada per no haver demanat habeas corpus (que el posaren en llibertat per no haver motiu per a la detenció), un carregar-se de paciència i explicar-li, amb ràbia cotinguda, a su senyoria que les guàrdies als pobles vol dir que t’avisen al matí per a que vage’s a comisaria i que no feia ni 10m que l’havies atés, cap disculpa. Comunicar que va a passar-ho a falta (judici penal menor on no cal ni assistència lletrada) i dir-li al client que se’n va a casa. Trobar-te amb la sorpresa que com cal fer unes diligències, decideixen posar l’obligació a l’imputat d’acudir dues vegades al mes a signar al Jutjat. Un any després passa a ser falta.

 

Un citat a declarar com imputat per una denúncia de violència de gènere, tornat a cridar a declarar mesos després per una denúncia de la filla, que han unit al mateix expedient. Explicar a su senyoria que no, que no pot unir-ho per que ni és el mateix dia, ni la mateixa denunciant, ni el mateix delicte. Ni cas. Presentar recurs. Ni cas. Acudir a l’Audiència Provincial i que aquesta resolga any i mig després dels fets, donat-he la raó. L’home signant tots els mesos dues vegades.

 

Per a mi, com a professional eixos casos son molt més greus, per què les errades o arbitrarietats impliquen una limitació de la llibertat de les persones i una humilació que mina la seva autoestima, inncessàriament i desproporcionadament, i més si ho comparem amb la possible i hipotètica condemna: uns dies de localització permanent (estar a casa), uns treballs en benefici de la comunitat o una multa. En qualsevol dels casos tot en un període absolutament més curt.

 

I ningú fa res per evitar-ho, ni bota mai al debat social, menys encara al polític. I cada vegada més convençuda que l’impartir justícia caldria que anara lligat a responsabilitat, en el sentit més ampli del terme.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Confiança

0

És un terme, més bé un concepte bonic, i que a sovint abandonem. La gent desitja se l’estime, valora l’amistat, anhela coses materials, i massa despreocupadament deixa de banda aquest principi, que és fonamental en les relacions interpersonals.

A la meua feina és bàsic, pot ser per això el valore tant. O pot ser siga per què com els dic a les amigues que també es dediquen a l’advocacia, som professionals amb una autoestima tan fràgil i que rep tants qüestionaments des de tants fronts: clientela, jutgesses, agents judicials, Fiscalia, premsa … que costa mantindre’ns fermes en el que per a mi és el fonament de la meua professió: la confiança amb el/la professional que s’encarrega de defensar els teus interessos.

Al llarg d’aquestos anys m’he trobat ja amb tota mena de situacions, algunes realment incomprensibles i que sols el temps a permès reubicar correctament. El problema és quan el temps s’ha de comptar per anys, i quant en són molts.

 

Recentment he passat per dues d’eixes situacions, i d’ahí venen aquestes lletres. Per una banda el Tribunal Suprem acaba de resoldre a favor d’uns clients, en un cas que venen arrastrant des de l’any 1991 i que abans d’arribar a mi fa sis anys, havia ja passat per tres advocades diferents. Els vaig aconseguir tant en primera instància com desprès davant l’Audiència Provincial que ens donaren la raó, però ai las!!, quan els contraris presentaren el recurs davant el Suprem, vingueren els dubtes, un any de dubtes i preguntes, un any mirant la bústia del correu esperant a veure si arribava la resolució que entenia havia de vindre, un any en el que l’aconseguit es feu fum …

Però en definitiva sols ha estat un any, a l’altre cas han estat catorze anys d’incomprensió i disgust. Un cas ben complicat, com són sempre els referits a l’àmbit de la família, dues resolucions sensacionals i un feixuc treball d’acompanyament emocional en tot el procés, per què l’advocacia no és sols presentar escrits. I tot per aconseguir una portada, un adèu advocada, intempestiu, que mai vaig saber d’on venia. Han tingut que passar tots eixos dies, més de cinc-mil, per a que eixa persona m’aclarira que tot fou fruit d’un mal consell al que no tenia que haver atés, i que continua confiant en mi.

Hi ha minutes que no es paguen amb diners.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sartre era un purità

3
Publicat el 26 d'agost de 2013

Això és el que Simone de Beauvoir diu en un moment donat a La Cerimònia de l’adéu, que jo he llegit en l’edició en castellà d’Edhasa. No he llegit (encara) a Sartre i el llibre aquest m’ha donat ganes de fer-ho, igual que seguir llegint a l’autora, que conec poc, encara que sempre em frena la quantitat de detalls que contenen les seves narracions i que incapaç de botar-me-les, fan densa la lectura.

M’ha sobtat molt aquest llibre per diversos motius, però principalment per l’exposició oberta de les intimitats d’un mort. No és el primer text que llegesc en aquest sentit en els darrers temps, i malgrat que gran part de la motivació és precisament saber això, com ens comportem davant una persona estimada moribunda – de fet vaig comprar aquest llibre pel titol tan expressiu del contingut – després quan ho llegesc m’aborrone. Quin dret tenim els vius de contar eixes intimitats? Voldrien els nostres morts que parlàrem d’ells així?. És un dubte més que se t’obri quan estas en eixa situació, evidentment quan t’agrada escriure, volcar en un text les angoixes, els dubtes, és quasi terapèutic. Però malgrat eixa comprensió, a mi em trasbalsa i no sé que m’aporta el saber dels problemes d’incontinència de Sartre, o les conseqüències de que beguera massa i d’amagatotis, que és la pitjor forma de beure.

Per una altra banda, comprove que al remat sí, la mort ens iguala, i les pors són semblants: Caldria haver anat a un altre metge? Resulta imprescindible acomiadar-se? Hi ha sols una forma de fer-ho? A mi sí em digué que sabia el que passava, no aconseguires enganyar-la …

Supose que tampoc hi ha una única resposta, cadascú reacciona segons la vida que ha dut, les creences i les circumstancies. Diu Beauvoir al final: ¿No debería haber prevenido a Sartre de la inminencia de su muerte? […] No tenía disposiciones que tomar, no habría podido cuidarse mejor. Y amaba la vida. Ya había sufrido bastante al asumir su ceguera, sus dolencias. Si hubiera conocido con más precisión la amenaza de la muerte que pendía sobre él, habría ensombrecido inútilmente sus últimos años. De todas maneras, yo navegaba entre el temor y la esperanza. Mi silencio no nos separó”.

I després d’una lectura tan intensa, m’he passat a L’Ovidi de Núria Cadenes, editat per 3i4, perquè si una cosa tenen els llibres de Núria es que parlen amb una vitalitat envejosa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari