Comentaris de casino

Les paraules de la mort

Ho havia llegit a molts llibres, vist a moltes pel·lícules inclús, en una ocasió, una infermera retirada li ho digué: «Parleu-vos, digueu-vos, abans que siga tard, tot el que us hàgeu de dir». Les darreres paraules abans de morir, eixes que se’t queden dins i t’acompanyen en la resta de l’espera de la teua mort.

Però no era eixa la seua experiència. Què de tan transcendental se suposa que havia d’haver escoltat? Son pare sempre havia estat un home de poques paraules i això no va ser mai un problema per a entendre’s. Anaven junts a l’hort, seien al canal i, mentre ell fumava, s’estaven allà un al costat de l’altre sense dir-se res però connectats, respectant el silenci de l’estima. Els seus mons eren tan diferents que, probablement, ell no entenia tant de llibre, tant  d’examen i tant de treballar debades per a, suposadament, tindre un futur. Ell, que des dels onze anys, estava treballant sempre al camp, sempre moltes hores, sempre mal pagat i sense la seguretat de saber si a l’endemà el llogarien. Per això, encara que no entenia res dels llibrots que omplien ara les prestatgeries de casa, sabia que eren una barrera perquè el futur no fora esperar a la plaça el jornal del dia següent.

Després vingué la malaltia. No saberen detectar-la ni ell, ni a casa. I   el que és pitjor: cap de tots els metges que hagueren de visitar en un pelegrinatge infructuós, on la desídia i la rutina ho ameraven tot, tenien el pacient davant, però no l’escoltaven, perquè ell no parlava. Sempre havia parlat poc, i el món no escolta més que les paraules, eixes paraules que justament la malaltia impedia que arribaren als llavis. Ell les tenia al cap, sempre estaven allí. Però ara, no és que no volguera, era com li va confessar un dia amb una mescla de por i de vergonya: «No sé com dir-ho, no puc dir-ho».

I la impotència el guanyà, eixa sensació esporàdica de quan tens la paraula a la punta de la llengua però no t’ix. Quina ràbia que fa! Doncs això, de forma constant. L’única eixida fou més silenci, i això ja era molt. I a casa encara, perquè ja la resta omplien els buits, i estaven les rutines, i la tele, tota la tele, qualsevol cosa que feren i que omplira de soroll el silenci. Però, i fora?, quin patir!

Al bar de sempre, el més allunyat de casa però on era un més, ja no hi havia res a dir sobre el mal arbitratge del diumenge, ni del preu de la taronja, ni de si plouria o no faria res, semblava més un cel de vent, no? Enguany la collita no seria bona, massa flor … Res. Només la salutació que, després, pogué ser una alçada mínima del cap. El rebullit, que després pogué ser un índex alçat cap a la cafetera, les monedes deixades a la barra i seure al finestral amb la colla. Tampoc és que aquests xerraren massa mai, capficats a la partida. No molestava el silenci.

A migdia, cap a casa amb pas tremolós i que lluny estava, no? Encara com estava la finca roja, amb el portal per seure una mica, les escales de la vella Telefònica que ja ningú emprava … Un esforç més i arribava. Ja podria posar l’Ajuntament banquets a les voreres. Ell ho havia vist a la tele, altres pobles els tenien, però ací no.  Encara com estava la finca roja.

I, de sobte, la desconnexió. Fins ara, ni el difícil equilibri al caminar, ni els bacs de tòs, ni l’acumulació de paraules al cervell, en pugna per eixir, l’havien aïllat. Però, sembla que no cabien més paraules dins el seu cap que ja no s’ordenaven, al no poder entrar i eixir, i s’amotinaren, de tal forma que ja no reconeixien el que els altres sentits li mostraven. Per què estava allí? Qui era eixa gent?«No, no, aquesta gent que se’n vaja!» O no, millor, anar-se’n ell a sa casa. Per què no el duien a sa casa? Però, com que eixa era sa casa?  «No, com va a ser sa casa aquestes quatre parets que, a més, són ben lletges».

Aleshores sí, aleshores el mateix metge que no va saber veure què tenia davant, ara ho veié a la primera. Els explicà que no havia retorn, ni tractament, ni pal·liatius, ni esperança, ni tan sols terminis. Perquè qui sap quan es cansarà un cervell que no es comunica? Ningú ho sap.

I com li parles a eixe cor? Ningú t’ho diu, sols queda la improvisació davant el desconegut i, a vegades, els crits. Crits que anys després seguiràs escoltant-te fer-los. T’haguera agradat que haguera passat el que havies llegit als llibres, el que havies vist a les pel·lícules, inclús el que et digué la jubilada; i que ton pare t’haguera tornat a contar aquella vegada que, en plena postguerra, per a salvar de la requisa dels guàrdies el que havia aconseguit d’estraperlo es va  haver de posar entre els raïls del tren i que aquest passara per damunt, o era pel costat? No ho recorda bé. Quan escoltà la història, la fascinació va poder més que l’atenció. I ara de major fa números i pensa si devia ser real això que li contava entre rises el pare, perquè quants anys devia tindre ell aleshores? Quinze? Setze?

O aquella altra vegada que els contà que havia estat a presó i a la mare quasi li cau a terra la sacaora d’escudellar, perquè desprès de tants anys junts no ho havia dit mai, clar que eixe dia tampoc s’aclariren massa del perquè de la visita a presó, sembla que per l’estraperlo també. Però res d’això va ocórrer, silenci, desconnexió i mesos de llit amb al·lucinacions i, per tot comiat, obrir al darrer segon els ulls que duien setmanes somnolents, mirar-los, somriure i morir.

No calgué cap paraula.