Comentaris de casino

Que venen de matinada.

Des de l’any 2007 en què el Consell va començar a bombardejar la línea de flotació d’Acció Cultural del País Valencià, hem estat resistint, s’han fet campanyes informatives, recollida de signatures, derrames a la gent associada, venda de reproduccions de Tàpies per a pagar una primera multa, recursos judicials i administratius fins a l’infinit i més enllà …

Una resistència i un esforç titànic, que alguna vegada la societat valenciana tindrà que agrair, si vol ser bona filla i reconèixer el molt que durant 40 anys ACPV ha fet per nosaltres.

Sí, sí, conec bé la casa, sé dels seus defectes i de les filies i fòbies que ha provocat o s’ha trobat, però des de l’honestedat sols puc dir que la gent que ha passat i esta actualment a l’associació vol el mateix que tota la gent progressista i benpensant d’aquest País i que es treballa, s’ha treballat i es continuarà treballant per totes i tots.

A hores d’ara, quatre anys desprès de que començara l’atac del Consell que presideix l’imputat Camps, ha emprat un subterfugi legal per a obligar al tancament dels repetidors. Si no es compleix la seva santa voluntat, exigirà el pagament de més i més multes, de 30.000 euros cada 15 dies. Ni més ni menys. I en qualsevol cas, el dia 20 s’ha de pagar els 600.000 euros de les multes, o pot començar l’embargament de bens d’Acció.

Per això m’agradaria que com us deia fa un parell d’apunts, la gent és rebel•lara, que s’indignara i reaccionara, i no per ACPV, ni per TV3, ni per Eliseu, ni per la xarxa de Casal,s ni el Centre Carles Salvador, ni tan sols per la llibertat d’expressió …, senzillament que per dignitat diguérem: Ja hi ha prou!!

I que amb l’ajut de tots aconseguirem pagar eixes multes que no pretenen altra cosa més que callar-nos.

Són 600.000 euros, estic convençuda que cap de nosaltres passarem fam per fer un ajut* que ens permeta continuar.

Gràcies!!

*A aquest compte: 2100 0700 12 0200294927 pots fer l’aportació econòmica que consideres.

La meua besàvia tenia una criada de Llutxent, molt trompellot, segons conten les llegendes familiars, així que quan es cansava d’ella li deia: Leonor, ves i rentat el cap a veure si et desemboires. La frase s’ha quedat a casa, i més d’una vegada l’he tingut que escoltar de boca de la mare, quan el meu humor no era d’allò més encertat, i la veritat és que sí, que et sents més aclarida si ho fas.

Cosa semblant ha passat amb la boira tòxica de les grans ciutats, ha vingut el canvi climàtic, els ha rentat el cap i s’han desemboirat. Però lògicament el problema roman i sols des de la ingenuïtat o l’estupidesa poden fer-nos creure que no existeix.

Tanmateix, aquests dies escoltant les propostes per a que baixe la contaminació, no he pogut evitar en cap cas, que em parlaren dels cotxes elèctrics, una tria avui molt minoritària però que d’un temps cap ací no fan sinó embolcallar-la i presentar-nos-la com el gran avantatge que no és.

No fa massa, era l’energia fotovoltaica, i els grans horts solars, o l’energia eòlica i els molins gegants que anàven a enriquir a les zones rurals i de muntanya despoblades, convertint-se en la seva alternativa econòmica.

I quedava i queda molt mal, dir que eres ecologista, que t’ho creus i que això és una porqueria, i quan malgrat tot ho dius en veu alta, no fas sinó barallar-te amb les amistats ecologistes, mentrés els altres fan i fan tan panxacontents.

Fins que el mal esta fet, i et trobes titulars que et diuen que l’energia fotovoltaica esta en mans dels rics, més de 30mil milions en subvencions, que paguem tots amb el rebut de la llum i el ditxós diferencial, per a que no s’escape un cèntim d’euro.

Ara, esgotat el negoci, toca preparar el carrer per al joguet dels cotxes electrics, i mentres nosaltres entrem al joc i discutim de Co2 ells ens renten el cervell.

Ahir vaig tindre més temps que de costum, per a mi, i em vaig dedicar a gaudir de xicotets luxes: temps per a conversar, per retrobar-me amb el Sant Pius V i no poder evitar preguntar-me que faria facebook si penjara la imatge d’una de les dotzenes de Verge de la Llet que allà hi ha exposades, especialment si triava la que té al jesuset despullat al braç de la mare, mentrés aquesta es prem el pit despullat i encerta a embocar la llet a Sant Bernat, a passejar sola pels carrers de València, asolellats per l’escalforeta de febrer, agenciar-me el darrer disc de Raimon i llegir amb calma Le Monde diplomatique de febrer.

I com passa sovint, quan tens al cap un tema, t’arriba informació per totes bandes, així que sols vaig tindre que estendre damunt la taula el mensuari, per trobar l’editorial de Ignacio Ramonet, parlant del text de Stéphan Hessel, que dona títol a aquesta entrada i que ha fet txas les llibreries franceses.

I clar, a l’arribar a casa em falta l’aire per a localitzar a la xarxa aquest text i, llegir la lucidesa d’un combatent que no s’excusa en l’edat (té 93 anys) ni en la seva trajectòria vital (ell ja ha participat a moltes lluites i causes) per a continuar exigint que el món siga més just, més igualitari i que la Declaració de Drets Universals que ell mateixa ajudà a fer realitat, siga això: una realitat tangible.

Ens demana que no ens excusem, que no tanquem els ulls al nostre voltant, que mirem, i no podrem evitar indignar-nos i en conseqüència actuar. Que sigan persones crítiques, i que no ens deixem conduir. M’ha agradat especialment l’apunt que fa en el cas del terrorisme, precisament ara que a l’Estat espanyol una vegada més s’esta ratllant el ridícul amb el cas de SORTU.

Lògicament, els mitjans de comunicació i grups de poder als qual critica, no han tardat vist l’èxit del text, a llançar crítiques, algunes tan infantils com criticar-li que ens demane que ens indignem, atés que això és una emoció i el que cal és raonar.

Sembla que els tertualians i politicastres que el critiquen, no s’han adonat que durant tot el text Hessel no deixa d’esmentar als grans mestres del pensament: Sartre, Proust, Hegel …

Jo em quede amb Hessel quan ens diu: “Desitge que trobeu un motiu d’indignació. Això no té preu. Per què quan alguna cosa ens indigna, ens convertim en militants, ens sentim compromesos i aleshores la nostra força és irresistible”.

Cert, sols si no t’indignes veritablement és comprensible la passivitat.

El primer llibre de D.H. Lawrence que vaig llegir, me’l deixà un amic. Fou L’amant de Lady Chatterley, i vaig quedar corpresa d’aquest autor, fins ara, que llig Dones enamorades, i em trobe coses com aquesta:

“- I no creus que el pianoforte, com tu l’anomenes, del miner és un símbol d’alguna cosa que realment existeix, d’un veritable desig d’alguna cosa més elevada, en la vida del miner?

Birkin assegurà:

– Més elevat! Sí. Pasmoses altures d’erectes grandeses. El piano el situa a gran altura, en opinió del miner que viu a la casa del costat. L’amo del piano es veu reflectit en l’opinió del veïnat, i en el reflex és veu molt més alt, gràcies al piano, i queda satisfet. Viu gràcies a l’espectre del reflex de Borcken, al reflex d’ell mateixa en l’opinió de l’altre. I tu fas el mateix. Si tens una gran importància per a la humanitat, tens també gran importància per a tu mateixa […]”.*

Cada paràgraf del llibre, permet mil i un anàlisis, D.H. no pega puntada sense fil.

Avui s’estrena a La Sexta “Princesas de barrio”, aquest paràgraf d’un llibre de 1917 bé podria haver estat la crítica a l’espectacle televisiu. Realment avança aquesta societat?

* Disculpeu les errades de traducció, estic llegint-lo en castellà però volia fer la cita en català.