Ídol amb peus de fang

0
Publicat el 14 d'abril de 2010

 

Mai he estat mitòmana, així que quan als meus anys d’estudiant l’aula magna de la facultat bolli per la imminent presència del Sr. Garzón, jo mantenia una actitud displicent asseguda allà esperant la propera xerrada del curset, sense veurem arrossegada per l’efervescència del moment. Eren els anys de l’operació nècora i, començava a crear-se el personatge mediàtic que ara és. Ho he recordat aquesta nit al veure que el meu neguit augmenta per moments en compte de fer-ho l’alegria, davant actes com els d’ahir, en recolzament de Garzón.

 

I no és que no tinga satisfacció per veure a la societat mobilitzar-se, però digam que aquesta desapareix davant del fet que motiva l’acció, per que no m’agrada eixa activitat a colp de titular i prime-time, i açò no vol dir que no reconega que els i les grans persones que ahir es mullaren tenen una llarga trajectòria de lluita i reivindicació.

 

No, no son ells i elles, és el personatge el que em fa nosa. Això i comprovar una vegada més els resorts del sistema.

 

Fa dos anys, a una presentació del llibre “El genocidi franquista a València. Les fosses silenciades del cementiri”, editat pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, l’acte coincidí amb la decisió del Tribunal Suprem de suspendre els senyalaments i reunir-se amb caràcter d’urgència per a resoldre que Garzón no era competent per a seguir la instrucció que havia encetat contra el franquisme. Va ser una decisió ràpida, inusual a la història judicial de l’estat espanyol, i al fer la presentació no vaig poder evitar qualificar-ho de colp d’estat, i lamentar que la gent no acudira a les barricades.

 

El públic present ja em coneix, així que digam em perdonen els excessos, però jo no ho considerava tal, aleshores era el moment de remoure cel i terra, i res va passar, llevat d’un parell d’articles a la premsa escrita, per que desprès de tot allò sols era la vella lluita de les associacions de recuperació de la memòria, és a dir, quatre esgarramantes. Ara en canvi tota la progressia espanyola esta revolucionada.

 

Llàstima, per que en realitat d’aquella polseguera aquest fangar.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sociologia de photocall

3
Publicat el 12 d'abril de 2010

 

No fa masa dies llegia a la xarxa un article on s’explicava que la immensa majoria d’usuaris del Twitter mai punxava sobre els perfils de la gent que se suposava seguia. No sé ben bé com funciona eixa aplicació, per que no la faig servir, prou tinc amb el Facebook de l’entitat amb què col•labore, així que de moment sols d’aquesta xarxa puc parlar, encara que imagine es extrapolable la conclusió.

Amb el nivell d’informació que es genera al “mur” supose que la gent té prou, jo en canvi sense arribar a ser una community manager, pense que si estas ahí com a entitat has de saber més del que estan afegits a tu al grup “d’amistats” i saber per on bufa el vent, i l’única forma de fer-ho és perdent el temps punxant sobre perfils, seguint-ne activament d’altres i mirant àlbums de fotografies del més divers.

I fent això m’he adonat d’una cosa que trobe paradoxal i digna d’estudi: les xicones avui en dia es fotografien al WC!!, especialment als públics.

I deu ser cosa de l’edat el no entendre-ho, per que no ho entenc. Abans quan eixies de festa anaves al bany quan calia imperiosament, i eixies tan ràpid com havies entrat, i tocant el menys possible tot. Desprès amb l’escampada de la coca, la gent feia més visites, però continuava marxant una vegada fet el que havia anat a fer.

En canvi ara, fan de les portes del WC el seu photocall, fent mil i una postura, n’he vist una que inclús s’asomava per baix la porta del water, com si volguera eixir-se’n amb la porta tancada pel forat de baix. O una altra que té com a foto de perfil i per tant de presentació, una foto on esta recolzada en la postura estèorotipada que totes fan servir- rotllo Ana Obregon -contra la porta d’entrada, on un cartell anuncia “Baño de mujeres” i baix el símbol de la dona i més avall un boteta amb tacó.

I malgrat totes les indicacions del que és, no ha tingut èxit, per que allà estan elles, fent-se fotos i posant. Estic per fer una exposició …

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari