Comentaris de casino

Però també tinc al meu voltant família que m’ha ensenyat (i això m’ha quedat gravat a foc), que el dia té moltes hores i per tant si en compte de quedar-nos mirant la muntanya, comencem a escalar-la, probablement sinó havem arribat al pic al final del dia, almenys estarem més a prop. És a dir, que no val a encantar-se sinó que millor arromangar-se i deixar fora del nostre vocabulari allò de “és que tinc molta feina”, frase que molta de la gent que em coneix, sap que odie profundament.

Serà per això que em resulta traumàtic quan trobe davant meu un exemplar de “tinc molta feina”, que és dedica a veure passar les hores del rellotge en compte de fer la feina que ha descarregat en tu.

Menys mal que l’ètica ens salva, dient-nos que quan dones almoina no has d’aconsellar a qui la rep en que se l’ha de gastar, en la teva llibertat està el donar-la i en la de qui la rep gastar-la en el que vullga.

Pd.- Gràcies pel vostre temps, que ha fet s’arribe a les 1000 visites.

Anit vaig veure el documental titulat “Lucio”, que imagine que podreu trobar a la xarxa, ja que dubte estiga a cap videoteca pública o videoclub a l’ús. No coneixia el cas d’aquest home, ni tenia noticia que no fa tants anys (inici dels huitanta) haguera posat en greus problemes al Citibank, però així fou, i podeu llegir-ho, entre altres, a la wikipedia si cerqueu el nom de Lucio Urtubia.

El documental té l’interès afegit que aquest home hi participa, i diu la seua de tot el que li pregunten, i explica la seva actitud envers la vida i el món que li ha tocat viure sense escarafalls, amb naturalitat, i des de la convicció que feia el correcte.

Tanmateix, hi ha més d’una ocasió en les que diu que ell fa o feia les coses com li donava la gana, que per això és considera un anarquista. I clar, per ahí si que no passe, per que des de quan l’anarquisme es fer el que et vinga en gana?

Poc sé d’aquesta teoria política, però ben cert que fer el que et dona la gana no és el seu suport, més bé crec que n’és la causa de la destrucció d’eixe i tants altres moviments socials i/o polítics.

Això és el que feu la majòria de les persones que entreu ací, i és curiós per que contradictòriament aneu a veure que han dit els que sí que n’han deixat a entrades anteriors. No entenc com sinó, Jordi Pujol desperta tant d’interés.

Però no era això del que jo volia escriure, ans al contrari el que volia era sumar-me a l’allau de comentaris que esta haguent a propòsit de les fotografies de la portaveu pepera al Congrès, per que m’ha sorprès que l’hagen engatusat d’eixa manera i haja posat per a l’enemic. Precisament El Mundo no és un diari afí a la portaveu ni al seu mentor, i en conseqüència era previsible l’ús de les imatges i l’entrevista i tanmateix una persona tan preparada, tan ràpida i activa ha caigut en el parany de la vanitat.

Al remat sembla que les dones dona igual que siguen inteligents, dinàmiques, ocurrents, diligents o el que vullgam afegir, per que el que importa és que encara que siga en el fons, sigam desitjables o almenys atractives, i que ens esforcem en ser-ho. I això pesa i condiciona.

No puc criticar-ho, fa temps hem preguntaren que em doldria més si que em digueren que no era bona professional o que no era atractiva, i sense dubte vaig contestar que el segon. Qui m’ho preguntà es sorprengué de la contestació, però jo ho veig plenament lògic: el primer pot objetivar-se, el segon depèn totalment de la consideració subjetiva de tercers, i en conseqüència sols podem influir però no controlar-ho.

El problema és quan volent influir perds el control, i llances al fem el molt que havies guanyat.

És la pregunta obligada del dia, no?

Quan ens fem grans ens fa vergonya esperar regals, però a mi m’encanta rebre’n i no em pose transcendent demanant la pau al món, la igualtat, la fi de la fam, …. Per aconseguir tot això, es puga o no, ja m’arromangue tots els dies i no m’espere que la fantasia ho faça per mi, així que jo el que demane és que els Reis em porten regals, regals.

Per a mi són els regals més difícils de fer, no m’importa comprar coses per als demés, de fet a la gent que estime i més propera si veig alguna cosa que pense els pot fer gracia els ho compre, els ho faig o el que calga, que tot no és compra a les botigues (afortunadament), sense esperar cap data senyalada, amb independència que a més a més a cada dia senyalat en roig en el calendari personal també regale, però els regals de Reis semblen una mica forçats, havent de comprar a tort i dret per a tota la teva gent, sense saber molt bé que i com, i reeixir no és senzill.

Aixi i tot enguany, que el meu nebot dels semàfors, ja s’entera una mica més de les coses, ha estat divertit veure’l dir que no, que ell no anava a cercar els regals al balcó, tot atemorit per si els camells que acabava de veure a la cavalcada encara estaven per ahí pul•lulant, i més divertit encara quan ha obert el conte de dracs desplegables que li he regalat i ens havem posat a llegir-lo. Bo, llegir-lo és un dir, per que eixos contes si no fas un psicodrama no tenen cap gràcia, així que al primer uuuuuuuuuaaaaaaaaaarrrrrgggggggg!! que ha fet el drac a l’eixir de l’ou, ha plegat el conte, però quan li ha agafat confiança i l’hem tornat a obrir i havem fet de nou allò de uuuuuuuuuuuuuuuuuaaaaaaaaaaaaagggggggg!! Va i diu: Valencianooooooossssss!!!. Així que havem consensuat tàcitament que l’indi que estava tirant-li fletxes al drac roig era d’Alcoi i estava diguent-li al drac: Xé, va, xé, veste’n d’ací, que els d’Alcoi no et tenim por …. (un altre dia ja li contaré que a l’indi li diuen Jordi …).

Ah sí, a mi m’han dut:

Pare Noel em dugué el llibre de Sarrià: Històries del Paradís i un tovalló per netejar lents amb un dibuix del Bosch, que era per a mi, i que s’hi ha agenciat el nebot, embadalit mirant els dibuixets.

I els Reis: Una maleta verd fosforito, el llibre de va i torna de Grisham “La Apelación”, un val per unes sabates, botes .., dos llibres més: Rosario la dinamitera i Martina, la rosa número trece, dos parells de mitges (posaria calces, però segons on s’entén una altra cosa) de dibuixos impossibles i una rosa amb un bitllet dins, que era el que sempre em regalava un tio que ha faltat i que en record seu ma tia ha volgut regalar-me igualment, aquests primers Nadals que ell no està. Sempre em gastava no se en què els diners, enguany he decidit que vaig a comprar-me un rellotge d’infermera amb ells, i així tindre’l com a record.