No vos vull tornar a veure!!

3

 

A les concentracions contra la violència masclista, i no vos vull tornar a veure per que confie que alguna vegada es done el cas de no tindre que convocar-les.

Vinc de la darrera d’enguany, 98 dones al nostre llistat, 72 a l’oficial, 13 assistents fidels a les concentracions del darrer divendres de mes.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Venim a adorar-te

2

 

Diumenge passat el meu nebot gran, s’estrenava al món de les corals, així que em vaig enfilar el bolso i cap allà que anàrem. Que el nano cantara al cor de l’escola va ser tota una sorpresa per a la família, que entonava i que quan posaves música al cotxe cantussejava, ho sabíem, però que la mestra l’havera triat junt a part de l’alumnat d’infantil per que cantara, doncs va ser bonic de saber.

El cas és que la coral del meu poble sembla abonada a l’esglèssia, i no tenen altra dèria que cantar a la parròquia. I sí, sé que ho fan per l’acústica del lloc, però dubte i molt que a tot el poble no hi haja un lloc alternatiu amb una acústica decent, per a un acte més que res familiar.

I allà estaven el nebot i la resta, a l’altar, baix una creu quatre vegades més gran que ells i elles, escoltant com la resta de corals (de col•legis religiosos) cantaven allò de venim a adora-te, en castellà of course.

I allà estava jo preguntant-me que feia allí una escola pública i laica? I hui escoltant al programa del matí de RNE1 com criticaven a un col•legi per que havia retirat un betlem de cartolina, i sentint com passaven a lligar-ho amb el fet que cada vegada les llums nadalenques tenen menys motius religiosos, considerant-ho poc menys que sacrilegi, doncs m’ha tornat al cap l’escena de la vesprada de tia caldosa.

Dec estar igual d’espessa que quan escrivia l’anterior entrada, per que el que jo no entenc és com no troben meridianament clar que una cosa és l’àrea privada i l’altra la pública, i que aquesta no pot fomentar ni indirectament un codi religiós, emparant-se en motius culturals i/o tradicionals.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Aixa haca!!

0
 

Amb aquesta expressió acaba un dels llibres que més m’ha agradat, dels darrers que he llegit: Les ratlles de la vida, de Raquel Ricat, el Premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre d’enguany, editat per 3i4. Un llibre dolcíssim, de paraula acurada, que ha fet em reconcilie amb els premis literaris, i que tinga un bon propòsit per a l’any vinent: llegir-li’l a la mare.

 

El cas és que l’expressió em ve d’allò més bé, per al que fa dies li faig voltes: estic desconnectada de la realitat? O m’envolte de gent immobilista?. M’assalta la sensació que moltes vegades no m’entenc amb el meu entorn, per que aquest esta com paralitzat, o va a una marxa diferent a la meua i em desubique.

 

Tinc un amic, bon amic diria jo, amb el que he fet hores i hores de conversa, i amb el que ara no faig sinó discutir per que treballem a ritmes distints. Acabe de passar per un procés electoral al meu col•legi on una aplastant majoria ha votat al que ja havia, molta crítica de barra de bar però a l’hora de la veritat ningú es meneja, no siga cosa no isca a la foto. Visc a un País on sembla la gent viu en la telerealitat i res canvia. Tinc un altre amic que sempre pondera quan parla, i mai l’he vist recular, malgrat que quede en evidència.

 

Ahir mateixa, a la darrera guàrdia, cap de les persones que vaig atendre assumia que havien comés un delicte, totes elles trobaven que les mesures que se li aplicaven resultaven totalment desproporcionades, i tenint en compte estàvem a les beceroles del procediment, no deixava de ser curiós veure les seves reaccions.

 

I amb aquest panorama prenadalenc, a mi sols m’entren ganes d’escridassar-los: para el carro!!

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cinc a u

2

 

De sempre m’han dit que sóc hipersensible i que fàcilment em pique, no compartisc eixa visió de mi mateixa, clar. Més bé trobe que la gent acostuma a dir allò que li ve bé i quan els repliques amb dades objectives, els fas veure que les coses es demanen i consulten i no es dona per sentat que vens obligada a fer-les, o que tal o qual apreciació és incorrecta, t’amollen: que prompte et piques!!

Ja és sap, no hi ha millor defensa que un atac.

El cas és que sempre li he fet voltes al per què és tan senzill ferir, i perquè ràpidament poden deteriorar-se les relacions o mai acabar de ser igualitàries. I l’altra nit, escoltant Elsa Punset a la ràdio, crec que em donà la solució. Explicava que no se quin autor (Goldman?) podia endevinar amb quinze minuts d’observació d’una parella si anaven a separar-se o no, i això mateixa era aplicable a qualsevol tipus de relació.

No és màgia, ni endevina endevinalla, sinó que es sustenta en una fórmula molt clara: la de cinc a ú.

Raonava que les opinions, gestos, comentaris negatius pesen molt més que els positius, tant com eixa proporció, que és la que reestructura la situació. Per tant, si en una interacció no és produeix eixe reequilibri o el mínim de 3 a 1, la situació s’aboca al desastre.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari