Comentaris de casino

Amb aquesta expressió acaba un dels llibres que més m’ha agradat, dels darrers que he llegit: Les ratlles de la vida, de Raquel Ricat, el Premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre d’enguany, editat per 3i4. Un llibre dolcíssim, de paraula acurada, que ha fet em reconcilie amb els premis literaris, i que tinga un bon propòsit per a l’any vinent: llegir-li’l a la mare.

El cas és que l’expressió em ve d’allò més bé, per al que fa dies li faig voltes: estic desconnectada de la realitat? O m’envolte de gent immobilista?. M’assalta la sensació que moltes vegades no m’entenc amb el meu entorn, per que aquest esta com paralitzat, o va a una marxa diferent a la meua i em desubique.

Tinc un amic, bon amic diria jo, amb el que he fet hores i hores de conversa, i amb el que ara no faig sinó discutir per que treballem a ritmes distints. Acabe de passar per un procés electoral al meu col•legi on una aplastant majoria ha votat al que ja havia, molta crítica de barra de bar però a l’hora de la veritat ningú es meneja, no siga cosa no isca a la foto. Visc a un País on sembla la gent viu en la telerealitat i res canvia. Tinc un altre amic que sempre pondera quan parla, i mai l’he vist recular, malgrat que quede en evidència.

Ahir mateixa, a la darrera guàrdia, cap de les persones que vaig atendre assumia que havien comés un delicte, totes elles trobaven que les mesures que se li aplicaven resultaven totalment desproporcionades, i tenint en compte estàvem a les beceroles del procediment, no deixava de ser curiós veure les seves reaccions.

I amb aquest panorama prenadalenc, a mi sols m’entren ganes d’escridassar-los: para el carro!!

De sempre m’han dit que sóc hipersensible i que fàcilment em pique, no compartisc eixa visió de mi mateixa, clar. Més bé trobe que la gent acostuma a dir allò que li ve bé i quan els repliques amb dades objectives, els fas veure que les coses es demanen i consulten i no es dona per sentat que vens obligada a fer-les, o que tal o qual apreciació és incorrecta, t’amollen: que prompte et piques!!

Ja és sap, no hi ha millor defensa que un atac.

El cas és que sempre li he fet voltes al per què és tan senzill ferir, i perquè ràpidament poden deteriorar-se les relacions o mai acabar de ser igualitàries. I l’altra nit, escoltant Elsa Punset a la ràdio, crec que em donà la solució. Explicava que no se quin autor (Goldman?) podia endevinar amb quinze minuts d’observació d’una parella si anaven a separar-se o no, i això mateixa era aplicable a qualsevol tipus de relació.

No és màgia, ni endevina endevinalla, sinó que es sustenta en una fórmula molt clara: la de cinc a ú.

Raonava que les opinions, gestos, comentaris negatius pesen molt més que els positius, tant com eixa proporció, que és la que reestructura la situació. Per tant, si en una interacció no és produeix eixe reequilibri o el mínim de 3 a 1, la situació s’aboca al desastre.

Fa un parell d’anys el meu germà es presentà a un premi de literatura, i no guanyà. I el botó encara no li ha passat, malgrat que li han oferit publicar-li la novel•la, i ha rebut un bon grapat d’elogis d’aquells i aquelles que l’han pogut llegir. Però ell volia guanyar, i això de què un jurat presumptament coneixedor del tema no li’l donara no per bo, sinó per millor, no ho ha paït.

Fa un parell de dies he acabat de llegir el darrer Premi Nadal, Lo que esconde tu nombre, de Clara Sánchez. No havia llegit abans, res d’aquesta autora, però tan i tan bé havia sentit parlar d’aquest text, inclús a persones coneixedores de matèria literària, que va ser veure’l a les prestatgeries d’un magatzem i endur-me’l a casa, fins ara. I han passat els dies i no se m’ha passat el disgust, quina decepció!!

És cert que la primera part, quasi fins la mitat, la vaig llegir engolosinada, però i desprès? No li vaig trobar trellat, i menys quan els dies finals de lectura coincideixen amb la publicació a la premsa de noticies sobre els darrers nazis, i veus les contradiccions amb la novel•la premiada.

Ja li ho diguérem al tete, que un jurat valore d’una forma determinada un text no significa res, ara em reafirme en el dit.

Estic llegint La última gota. La novel•la del caso Malaya, d’Héctor Barbotta i Juan Cano i editat per Paréntesis. Me’l recomanà un company de feina, per que un dels autors es familiar seu, i tan bé em parlà d’ell que tan prompte vaig acabar el que tenia entre mans, un altre text també escrit per un periodista: Paco Gisbert (Palabra de puta, Ediciones B), em vaig abocar a la lectura suggerida.

I certament és ben entretingut i ràpid de llegir, en format de novel•la policíaca i per tant mesclant dades sumarials i ficció narrativa, va dibuixant la trama de la corrupció a Marbella. Una de les dades que facilita quasi a l’inici és que a fi de beneficiar als empresaris que pagaven les quantitats ingents de diners a la trama imputada, els plecs de condicions de les concessions administratives i/o contractes, permutes, convenis etc, es feien ad hoc. S’introduïa a cada document una característica que sols podia complir l’empresari en qüestió, i així es pretenia garantir la legalitat de l’acte administratiu.

El passatge m’ha vingut al cap al veure un anunci relacionat amb una administració pública, es cert que s’ha afegit la paraula aproximadament, però diu que es poden presentar ofertes de lloguer de locals que tinguen aproximadament 315 m², siguen cèntrics i tinguen lloc per a estacionar.

Però el que m’ha cridat l’atenció és precisament eixos 15 metres, no havera estat més natural dir: aproximadament 300 m²?

Si ho vinguera a muntar una empresa forastera, doncs no m’asombraria tant, però fent-ho gent del poble? Parlar de falles en castellà? I el més dramàtic és que el secessionisme lingüístic cala tan silenciosa i ràpidament que el que algunes veus han reclamat és que es faça en valencià, també.

Trist, molt trist.

Avui el que pensava anava a ser un malsomni a la carretera i una obligació laboral més, s’ha convertit en una nit ben satisfactòria, la música de Calle13 m’ha acompanyat en la meva primera aventura a la carretera, tot un milacre que haja sabut anar i tornar a la Pobla de Vallbona sense perdre’m. Sí, ja sé, no és complicat, però per als i les que em coneixen, saben ben bé el suplici que em suposa el cotxe, així que ha estat una superació personal.

I una vegada allà, doncs tenia en ment aguantar l’acte, fer el que em corresponia i tornar-me’n. Però millor fer-ho amb alegria, així que com de costum m’he adaptat a l’àmbient i he gaudit d’ell, però al moment he oblidat que estava allà per obligació, i el cert és que me n’alegre d’haver estat allà i haver escoltat a Pep Gimeno cantar Serra Mariola, haver descobert a Mireia Vives, no haver-me incomodat amb Toni de l’Hostal i per fi haver pogut conèixer en directe la música d’Eva Dènia Trad Quartet.

I és que avui la gent del Casal Camp de Túria entregaven els seus Premis Jaume I. En aquesta cinquena edició els guardonats eren tan diversos com solen ser-ho en aquesta mena d’actes, però sense desmereixer a cap edició anterior, saber que avui un d’ells seria Paco Muñoz ja era garantia d’èxit. De molts dels anteriors no sabia res, el que ja és indicatiu de l’anonimat en que tanta gent treballa per aquesta país nostre, i treballa amb alegria, positivisme i energia. Com el honorat avui, Centre d’Estudis Locals de l’Eliana – quina enveja m’ha donat!!

Precisament el titol d’aquesta entrada l’ha inspirat un dels guardonats, Josep Maria Jordan Galduf, que a les seues paraules d’agraïment ha emprat una anècdota personal per a convidar-nos a ser el que ha anomentat així: acordionistes de la vida, gent que encomane alegria i esperança als que ens envolten, contangiant-los de ganes de viure i lluitar pel que estimen.

M’encanta molt el missatge, espere el feu també vostre, per que com també han dit els premiats Bajoqueta Rock, som de poble, de la terra, i ens agrada ser-ho i dir-ho en valencià.

Som d’allà on renaixen les cendres del meu País Valencià!

Deia Lidia Falcón a un article recent, que les feministes treballaven i treballen convençudes que les fites aconseguides son irreversibles, i que el camí a la igualtat pot tindre entrebancs, però que és un camí sense retorn. Tanmateix deia i compartim, que el temps ens ha demostrat que no, que no és així.

No son pocs els exemples que podriem posar, des de la recent desaparició del Ministeri d’Igualtat, convertit en una secretaria ni més ni menys que de Sanitat, a la llarga llista de dones víctimes de la violència masclista que a més a més han de defensar-se d’aquells que consideren que fer servir una llei constitucional és abusiu per part d’elles, per acabar i no fer-ho llarg, en la resistència que cal fer contra els grups de presió a favor de la legalització de la prostitució.

Mai ha estat un camí planer aconseguir la igualtat, però a hores d’ara a més a més hem aprés que amb molta facilitat ens poden fer retornar a la casella d’inici, en un bucle absurd que impedeix avançar a la societat.

Avui, és noticia la reforma legislativa que eliminarà la prevalència del cognom del pare en les inscripcions de naixement al Registre Civil. Eixe domini que durant segles ens ha fet perdre el cognom de les mares. Ja fa deu anys que la parella (cas d’haver-ne) pot sol•licitar de mutu acord quin cognom vol primer. Per tant, no ve de nou la cosa, però aquests anys han mostrat que això no soluciona la discriminació: per què en cas de no dir res, en cas de no posar-se d’acord, o la pròpia manca d’informació que fa moltes parelles ignoren poden triar, tot fa que continue sent dominant l’ús del cognom patern. Obviant a més a més, que actualment moltes parelles no son de sexes diferents i per tant, és cada vegada més habitual que no hi haja un pare.

Tanmateix, no han estat poques les veus que s’han alçat en contra d’aquesta reforma, amb arguments d’allò més variats i puerils, que no fan sinó amagar una sola cosa, no voler acceptar que a hores d’ara el pater familia no és la peça angular de la familia.

Fa uns dies, un company em comentà que el meu germà era un radical. Vaig assentir, sense demanar-li perquè deia això, ja que no tenia càrrega pejorativa per a mi, i sabia que l’interlocutor no ho deia amb mala fe. Malgrat tot, m’explicà que ho deia per què havia llegit el seu bloc i que “era molt canyero”, molt polític, sense concesions en quant al marc territorial català i l’anhelada independència. És cert, i li vaig dir que d’algun lloc havia d’eixir jo, que sóc per aquest company el referent més proper d’ambdòs.

I tot plegat, el mateix dia que a premsa es critica la inclusió a les llistes de Solidaritat Catalana de Núria Cadenas.

He tingut dubtes respecte a eixa candidatura, i al seu dia ja els vaig exposar ací. Tanmateix, a hores d’ara, si estaguera a la Catalunya estricta tindria clar a qui votaria. A tots ens calen referents a la vida, i per a mi que el PSAN haja avalat a Solidaritat i que Josep Guia i Núria Cadenas (son la gent a qui conec) tanquen les llistes de dues circunscripcions, és suficient per a que tinguen el meu vot.

Almenys virtual, fins que alcancem la independència.

Llegia ahir la columna de Ian Gibson, a Publico, i no sabia a que es referia amb el documental de Fisk sobre l’assassinat de les dones, no llegesc el diari en paper tots els dies, ni tampoc sempre és el mateix i moltes vegades a la informació digital no totes les noticies apareixen en titular, així que per una raó o altra un reportatge que semba parlava d’un assumpte sobre el que estic sensibilitzada, se m’havia passat.

Sols varen caldre passar unes fulles, entre elles les que parlaven de les eleccions afganes i la participació de les dones, per a trobar-me a la tercera entrega d’aquell reportatge del que m’havia informat Gibson.

I llegint-lo em vaig adonar que ja tenia la solució als meus dubtes i vacil•lacions sobre el vel islàmic, el burca i demès parafernàlies. No m’interessa.

No m’interessa eixa discussió, quan a molts països suposadament democràtics encara es mata a les dones impunement, quan milers de turistes volem anar a Egipte i allà les comunitats cristianes!! participen d’eixa violència, quan la vida de les dones val tan poc, quan encara el pare pot violar a la filla i matar-la per haver-lo deshonrat quedant-se embarassada, quan una mare troba menys dolorós que maten a la filla que aquesta la deshonre.

O quan a l’altre extrem, encara una dona jove i intel•ligent considera que és afortunada per que el seu pare i la seva mare, malgrat ser de religió islàmica l’han deixat estudiar i treballar.

Crec que els signes i símbols de la violència s’han de combatre, però en un ordre de prioritats queden darrere de la soca-rel del problema, i no resituar-nos ens distreu de l’objectiu.

El passat dissabte vaig acudir a una interessant xerrada organitzada per Endavant, al voltant dels decrets de prohibició del vel i el burca, i on acabarem parlant també i com era previsible, del mocador islàmic.

Anava amb totes les prevencions del món per què no tinc ben definida la meua postura, ni he raonat prou sobre aquest assumpte, ni aconseguit aïllar-me del soroll mediàtic per a fer-ho. De fet, trobe que no és ara el moment de la reflexió per que existeix massa enrenou que impedeix la calma necessària, i per que com els vaig dir a les companyes que tan bé exposaren el tema, si és un fals debat poc avancem participant en ell. Però pot ser tinga raó la companya Sylviane Daham i calga que les esquerranes tingam clara la postura i els fonaments de la mateixa, per a no deixar-nos arrastrar pels interessos del poder dominant. Una vegada més resistir.

Però no és senzill fer equilibris entre l’axioma de que qualsevol d’eixos elements son castradors i signes de dominació sobre la dona, i el de que no cap que ara, des d’una posició eurocentrista, acceptem un altre tipus de dominació com sinònim de llibertat.

Desfer la tautologia exigeix distància, autocrítica, i evitar advocar per solucions epidèrmiques a problemes d’arrel.

Continuare recollint informació i escoltant, evitant prejudicis.

Fa temps que li faig voltes, diria que ben bé farà dos anys, però no hi ha manera. Tinc el títol, tinc la informació, sé al públic al qual vull adreçar-me, he pensat com desenvolupar la història i inclús el format. Però les poques vegades que m’he assegut a fer ratlles, no he avançat molt més enllà d’un parell de fulls, i això que inclús a un dels trajectes de rodalies la inspiració em facilità un esquema, cosa estranya en mi que mai en faig servir. Pot ser, per això res més, he avançat.

El cas és que sense fer-me plantejaments filosòfics sobre l’escriptura, ni per què escric o no, i per que uns temes i no altres – com feia l’altre dia el germà menut de la jutge Amy, a la seva classe d’introducció a la narració – doncs, el cert és que cada text l’escric més d’una vegada mentalment, i si aconsegueix arribar al teclat doncs el revise igualment, varies vegades, afegint i llevant frases. Eixa és una de les coses que crec vaig escoltar-li a Isabel-Clara Simó a una xerrada: reviseu el text i si eliminant aquesta frase o aquella altra paraula, el sentit de la història és manté, és que no calia.

I en això vaig pensar ahir llegint les primeres planes de Zaplana, el brazo incorrupto del PP, d’Alfredo Grimaldos Feito (fa mil anys me’l deixaren i vull tornar-lo tan prompte tornem a la feina), quan diu: “El padre del joven Eduardo es un ex oficial de la Marina que ha abandonado prematuramente su carrera militar para dedicarse a actividades industriales centradas especialmente en el negocio del desguace de barcos en el <<cementerio>> naval de La Algameca, zona portuaria cartagenera donde Arturo Pérez Reverte centrará, cincuenta años después, la acción de su novela La carta esférica”.

Reconec que fa molt vaig abandonar les lectures que ens proposa Pérez Reverte, inclús que comence a tindre-li animadversió quan llegisc alguna dels seus articles a premsa, així que pot ser se m’escapa alguna cosa. Això, o la frase final no venia al cas, no?

Son les sis i mitja de la vesprada, m’acabe d’alçar del sofà, m’he passat el migdia llegint, llegint per que sí, sense cap altre objectiu: ni entretindre el trajecte, ni estudiar, ni documentar-me, ni agafar la son de la nit, ni res de res. Feia temps no ho feia.

No hi ha telèfon, ni fax, ni visites, ni més expedients que els que tinga ganes d’obrir. Almenys un dels mòbils esta apagat. Puc veure tantes series com tinga ganes, gitar-me a les quatre i alçar-me a les dos, tants dies com vullga. No he de fer la compra entre feina i feina. Puc entretindre’m endreçant racons i, netejant baix els llits.

Intente no quedar amb ningú, no hi ha plans, ni programacions, ni horaris. Seguisc les vacances dels nebots pel facebook i, tanque més prompte que mai l’ordenata, per que he recuperat velles costums artesanals.

Enguany no és preveu cap altre viatge, així que no estic delerosa esperant al dia x, ni corrent amunt i avall, cada dia té 24 hores i puc gaudir de totes elles egoistament: a soles.

Estic de vacances.

El que ja no sé és si a la tornada em faran la consabuda pregunta, no la de si ho he passat bé o he descansat o ho recomanaria, sinó aquella que remarca la desnaturalització de les vacances quan les fem indestriables d’un viatge: quants dies?

Si és dona el cas, podré dir que 31!!

A les revistes d’horoscops, eixes que mai comprem i menys llegim i que per això gaudeixen de tan bona salut editorial, venen intercalades notes de curiositats, moltes d’elles relacionades amb les constel•lacions i la mitologia.

Anit em contaven, clar, que avui és el dia en que Erostrat, obsedit en passar a la història cremà el temple d’Artemisa, una de les set meravelles del món.

I pensava abans de dormir-me, si el complexe d’Erostrat no es manifesta massa a sovint, a vespres del seu dia.

Superat més de la mitat del mes de juliol, la son i l’esgotament no em deixa seguir la lectura d’Utopia, així que m’agafe un setmanal dominical endarrerit des de gener i entretinc el viatge llegint un article de seudopsicologia que parla de la diferència entre voler el control de les situacions i l’acceptació de les mateixes, i els efectes d’una actitud o altra en la nostra vida.

Quan arribem a destinació la morena que s’asseu dos seients més enllà, s’alça i veig que du a la cuixa un tatuatge que imita el remat d’una calça, d’aquelles que es subjecten soles o amb lliguer; el minimono a la moda d’enguany que du, fa que es vesca i no es vesca segons es moga. Ho trobe simpàtic, original.

Al baixar del tren i veure-la avançar, em sembla en canvi que ratlla la línea de la vulgaritat, i aleshores m’adone que al bescoll du un altre tatuatge. Entre notes musicals, s’ha inserit a la pell: Carpe diem

Serà una senyal?

Quan anava a l’institut (o era a la Facultat?), va haver uns anys que duia una carpeta on per una banda hi havia una reproducció de la famosa fotografia de “El bes” a Paris, i per l’altra una imitació amb un xiquet i una xiqueta, una imatge d’eixes dolces i empastifoses, però que alehores trobaves el sumum de la tendresa. Me la regalà el tete, per a que deixara de dur l’altra plena d’enganxines polítiques, tenia por acabara tenint problemes.

Eixa fotografia i l’altra que és molt semblant, la parella americana celebrat la fi de la II Guerra Mundial, son dues icones incontestables del que en un moment de les nostres vides – adolescència tardana – podem pensar és la pasió, i son legió els i les fans d’una i altra, per molt que es diga que la primera en realitat és un posat.

Supose que per això, per les ganes que podem tindre d’un moment de màgia, tothom celebra entusiasmadament el bes de Casillas a Carbonero.

Ja he dit en alguna que altra entrada anterior, que l’adolescència, inclús la tardana, l’he deixat enrere. Així que a hores d’ara, sense aprofundir en l’anàlisis d’un acte espontani, sols puc dir que no, que no m’agrada. Que mai s’havera celebrat si havera estat a l’inrevès, de fet bona cosa de crítiques que hi hagueren a l’inici del mundial per estar ella cobrint l’event futbolístic. I trobe que el treball de la periodista mereixia respecte, també aleshores.

Camacho m’ha reforçat l’argument aquesta nit, quan JJ ha dit que cada vegada hi ha més dones aficcionades, aquell ha respost: “… Y cada una más anecdótica, más curiosa … pero todas bonitas y las aceptamos”.

Exacte, acceptem polp com animal de companyia.