Carpe diem
Superat més de la mitat del mes de juliol, la son i l’esgotament no em deixa seguir la lectura d’Utopia, així que m’agafe un setmanal dominical endarrerit des de gener i entretinc el viatge llegint un article de seudopsicologia que parla de la diferència entre voler el control de les situacions i l’acceptació de les mateixes, i els efectes d’una actitud o altra en la nostra vida.
Quan arribem a destinació la morena que s’asseu dos seients més enllà, s’alça i veig que du a la cuixa un tatuatge que imita el remat d’una calça, d’aquelles que es subjecten soles o amb lliguer; el minimono a la moda d’enguany que du, fa que es vesca i no es vesca segons es moga. Ho trobe simpàtic, original.
Al baixar del tren i veure-la avançar, em sembla en canvi que ratlla la línea de la vulgaritat, i aleshores m’adone que al bescoll du un altre tatuatge. Entre notes musicals, s’ha inserit a la pell: Carpe diem
Serà una senyal?
Si això és aprofitar el dia, apaga la llum i anemon.