Comentaris de casino

Acabe de llegir Como mariposas de Julio Leiva, editorial Arcoiris, un llibre que novel·la el segrest i donada en adopció d’una xiqueta i el seu germà, en els anys del conflicte salvadorenc. És un llibre senzill, i ahí radica per a mi el seu valor, per què aconsegueix contar-te una realitat molt dura d’una forma plana, encadenant els elements de la història tal i com si estagueres allà acompanyant a Florcita.

Però el més impactant ha estat que l’he llegit desprès de la lectura del informe de la Comissió de la veritat de El Salvador: De la locura a la esperanza, on van desgranant-se els casos d’assassinats, violacions sistemàtiques de drets humans, genocidis planificats per la cúpula militar etc Un text doncs, complicat d’assimilar. Per això el contrast amb la novela ha estat tan impactant, per què a aquest segon text reconeixes els paratges visitats, els fets recopilats per la Comissió i inclús les persones de les que ja t’havien parlat i les frases que t’han repetit, com la de: no hi hagué vencedors ni vençuts.

Mesos i lectures desprès de la visita al país, i fent esforços per no traslladar l’esquema europeu al centreamericà, continua costant acceptar eixa afirmació. El manuscrit de Leiva dona una eixida: hi hagué perdedors.

Això m’amollà fa més de huit mesos la metgessa de capçalera, i això que jo sols anava d’acompanyant, que la cosa en teoria no anava en mi … Però va ser veure’m i dir-m’ho, seguit del seu consell per a posar-li solució. I sí, tenia raó, estava per damunt del pes recomanat, uns sis quilos, i és cert que seguir el seu consell ha fet perdre quilos, uns cinc, però clar ara ja una s’engolosina i vol continuar perdent més enllà del teòricament recomanable.

I és que sense arribar a l’extrem de l’anorèxia, un comentari com eixe pot fer molt de mal a un cap poc asentat, per què una vegada t’adones del senzill que es deixar de menjar X, i de que certament no tens més fam quan no t’ho has menjat, i comença a vindre’t bona la roba que havies retirat, i vas a la botiga i pots comprar-te aquells texans que t’agraden i comencen a dir-te: que guapa estas!!, doncs aleshores és complicat parar la roda.

Especialment si escoltem comentaris i missatges acarnissats sobre el cos d’una dona jove en biquini (que francament jo trobe ben normal), i que pel fet de ser ministra sembla ha de suportar a una colla de curts de gambals que sols saben llançar improperis.

Una de les rondalles de la mare, és una versió de la dita “d’aquesta aigua no beuré”. No la recorde bé i la rondallista no esta avui col•laboradora, així que sols us puc dir que conta que fa molts anys, en una parella de nuvis, ella li regalà a ell una navaixeta i ell enfadat per què no era precisament la navaixeta el regal que cercava, la llançà a la teulada dient que ni volia la navaixeta ni a ella. Com podeu imaginar, al caps dels dies Martínez (el nuvi del cas) anava per dalt la teulada cercant el regal menyspreat.

La de vegades que he tingut que escoltar la frase, i així i tot divendres passat vaig acabar dalt de la teulada cercant la navaixeta.

I és que fa uns mesos vaig acudir a unes xerrades sobre l’acolliment familiar, no m’agradaren gens, tan poc que, vaig pensar inclús en escriure un article o una carta per al diari, estava francament enfadada amb el plantejament de les jornades i l’ideari que surava. Tanmateix, vaig aplicar-me un consell que fa anys em donaren, deixar les coses al congelador, que es refredara, i sols si quan ho treia bollia encara, tirar endavant.

La cosa es va gelar. I mira per on, ara davant una situació de crisis amb una menor, no tinc recurs més proper i que em done confiança que aquella gent. Així que un tràngol d’orgull i cap a ells que aniré feta una Martínez qualsevol.

Tot per no fer cas a la mare.

Una de les dades més curioses de veure a l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, per mi, no era tant veure el creixement de la gent que reclama o es procliu a la independència de Catalunya (estricta), sinó veure els motius d’aquells que s’oposen.

Durant anys i panys ens hem calfat el cap donant raons, fent pedagogia independentista, promoguent estudis sobre la viabilitat econòmica … Encara ara, ens entestem en fer veure que sí, que ni la “seguretat social” trontollaria, ni Europa ens expulsaria, ni deixariem de rodar al voltant del sol …

I tot això moltes vegades dirigit a gent que mai dels mais va a canviar d’opinió, eixa és una de les dades que mostra l’enquesta i que molt poc s’ha comentat: malgrat que els espanyols fan dialèctica amb la suposada inviabilitat de la independència de Catalunya (tota), en realitat sols s’oposen per un motiu, el de sempre, el que ja teniem que saber és la unica raó que tenen: defensen la unitat de “España”.

És hora doncs de deixar de fer jocs lingüístics, i apostar per traslladar als i les independentistes que tenen les ganes de proclamar-la però que tenen el neguit propi dels grans canvis, i explicar ben clarament que és possible i que sabem com aconseguir-ho.

Per què mentres perdam el temps rebatint als espanyols, no avancem. Fent un símil publicitari, tenim un bon producte, adrecem doncs la publicitat al seu mercat natural.

Ho he intentat, però no puc, no hi ha manera de què el moviment 15-M em siga simpàtic, ni que m’interesse el més minim. Ja ho vaig dir abans de les eleccions ací mateixa, i des d’aleshores he continuat parlant amb gent que sí és procliu a ell, i que em mereix tot el respecte i la confiança, escolte el que em diuen, però no, els actes dels “indignats” (és veu que no va amb el moviment el del llenguatge no sexista) desmunta el millor dels argumentaris.

I ja ho tenen bé, s’irroguen una representativitat que no tenen, per que en el meu nom no poden parlar, jo no pose a tota la gent que fa política en el mateix sac i sí em sento representada pels regidors i regidores del meu poble a qui he votat, i sí vull que els diputats que no he votat però que recolze, parlen en nom meu.

No vaig entendre la perolada que es muntà a la porta de l’ajuntament del meu poble l’altre dia, ni entenc que avui quasi s’haja impedit la constitució del Parlament català.

I tot plegat, el que més em molesta és que des dels mitjans de comunicació que alentaren als campistes, no s’haja fet la més mínima autocrítica. Seria bo, que algú diguera en públic: ens equivocarem.

Per una vegada, des de que llegesc el seu blog, discrepe de Cucarella, a mi la sèria d’entrevistes de “El túnel valencià” no m’ha decepcionat, ja ho vaig deixar veure a l’anterior entradeta. Per a mi, ha estat una bona radiografía de la política valenciana, i una font d’informació d’uns anys en què jo no estava, no estava conscientment al món polític, vull dir. Trobe que el retret del veí de vilaweb, es imputable als protagonistes entrevistats per què tots ells i les poques elles, fan això, viure del passat.

Quan l’entrevistador els pregunta quins poden ser els motius del fracàs del PSPV es remonten al pleistocè, i quan els furga preguntant-los pel que hi ha més enllà de l’esquerra (?) dels socialistes, es limiten a parlar i poc d’Esquerra Unida i de Compromís, obviant una realitat que aquests dies ha surat. I a més a més, en tots els casos, molt sorprenent fou la resposta d’un candidat del propi Compromís, en parlen sense confiança, com a força residual.

La meva conclusió és que la mitjana d’edat dels que hi ha participat, fa que visquen allunyats de la realitat del País, que ignoren a la massa de joves que ni esmenten, i les opcions que representen i que no tenen trasllat en les opcions polítiques actuals fins ara.

Per això ix la radiografia, però borrossa, i no és pot diagnosticar la causa de la dolència ni quin siga el remei, perquè en realitat no han fet el que en medecina ja tampoc es fa, escoltar al pacient, i construïr la seva història clínica.

I amb aquesta ja són 101 les entradetes d’aquest blog, qui ho anava a dir …

Hi ha moltes formes de fer política, i no sempre passa per estar formalment a un partit polític ni per fer campanya, ni molt menys per presentar-se a unes eleccions, malgrat que en moltes ocasions la gent que opta per eixa opció sols considerar a la resta que estan a la barrera.

Els donen amb eixe pensar, un argument més als suposats moviments ciutadans espontanis, que aquests dies ocupen tot l’àmbit informatiu, havent arraconat a la pròpia campanya electoral, i això que és tractava d’una precampanya de les generals a les Corts espanyoles.

Però en realitat, com bé saben els partits el més important per a ells, és estar inserits a la societat, és un aspecte que la majoria dels entevistats a la magnífica sèrie de “El túnel valencià” ha destacat, els PSOE començà a perdre terreny en el moment que la seva sobèrbia li feu dinamitar la xarxa social. És per això que veig amb distançament, prudència i molts dubtes els moviments anomenats 15-M.

No em crec els moviments espontanis, ni ho son les gentades que celebren un esdeveniment esportiu, ni les que ploraven la mort de Ladi Di, o aplaudeixen els reis de qualsevol país, ni tampoc en clau política ho foren en el seu dia els d’Ermua.

No negue que poden començar quatre, deu, vint persones una concentració, però no son unes persones qualsevol, pel contrari son gent que fa temps que hi participa a moviments socials, no s’entendria d’una altra manera que tan ràpidament hagen fet comissions, assemblees, regne el civisme i es tinguen en compte als nanos … Desprès han comptat amb la simpatia del sistema, eixe mateix que creuen combaten, i els mitjans han retroalimentat un moviment que havera pogut quedar-se en res, un plantejament editorial diferent i la cosa s’havera qualificat de radicals o friquis. Sols cal comparar una dada recent, quanta gent hi hagué el 16 d’abril als carrers de València en la manifestació nacionalista d’ACPV? Quanta gent hi hagué una setmana abans en la manifestació convocada pel moviment contra la corrupció? I quanta gent cap al màxim en la Plaça de l’Ajuntament? I en canvi, que de diferent ha estat tractat un grup i un altre …

La data triada, al final de la campanya, tampoc era procliu a tallar de soca-arrel el moviment, i per tant en lectura contrària tampoc ha estat una tria arbitrària. Que per exemple tinguen recolzament legal per a demanar concentrar-se i que hagen sabut exigir als mitjans en quines condicions poden gravar imatges i assemblees, i que en canvi no hagen dit res quan un concret partit polític s’ha erigit en defensor jurídic de les concentracions, no és tampoc un fet sense importància.

He estat una estona a una d’eixes ocupacions de plaça, conec a molta de la gent que allà havia i a altra que ha acudit a places més grans, i m’agradaria veure’ls a tots els espais de participació pública que existeixen, més que sentir proclames en clau electoral.

Tant de bo, m’enganye.

Seguesc amb interés el cas d’Strauss-Khan i no deixe d’astorar-me amb com esta tractant-se el cas, i no és precisament l’impresentable de Sostres qui em cabreja. Aquest tiparraco ja sé que és un provocador malasombra, i és senzill convertir-lo en objecte de les crítiques sense veure com la resta de mitjans i “periodistes” en parlen del tema.

Així, el diari que es vanaglòria d’un tractament igualitari “Público” fa precísament això, destacar com a cap de turc a Sostres, els seus redactors parlen en el titolar de “suposada” víctima, el mateix que fa el seu antagònic El Mundo. Com que suposada? Des de quan les víctimes és suposen? La dona ha denunciat i tot el més que podrà haver serà un presumpte innocent, que és el que la llei garanteix, la presumpció d’innocència, però d’ahí a posar en la picota la denúncia hi ha molt, que no ho veuen?

I que dir de la suposada feminista que cobreix la noticia per a TVE des de Nova Iork? És una dona amb una dilatadisima experiència, i hui s’ha referit a la seva entradeta de la noticia, a la víctima com “la camarera”, i més endavant al cos de la noticia ja en veu en la veu en off del video que mostrava al detingut esposat, s’escoltava dir que de “la camarera” sols es sabia que era del Bronx, i que tenia bona fama entre el veïnat. Perdò?

M’assalten les imatges de Jodie Foster, a aquella semblava que llunyana pel•lícula dels anys vuitanta, The acsused, quan acudeix a la justícia i no se la creuen per què pensen que ella ha estat qui ha provocat la violació.

Lamentable.

El titular de la web del PSOE és ben explícit: “El president del govern espanyol acorda amb el president del PP la suspensió de la campanya”, bé, escrit en castellà, òbviament.

I davant això, la resta de partits, excepte Solidaritat, que han fet? Doncs seguidisme, fins al punt absurd de que inclús quan ha habut actes col•lectius organitzats per tercers, on participaven el PSOE i el PP però també altres partits que res havien dit, s’ha decidit suspendre l’acte.

I tot al temps que en realitat tant el PP com el PSOE fan campanya acudint a la zona catastròfica, fent-se fotos i declaracions i escampant-ho no sols pels canals habituals de la premsa, sinó també per la xarxa. I EU demana que es tanque Cofrents pel risc que suposa davant una situació com la d’ahir.

No és això campanya?

No havien dit fa dies que no es tractava d’eleccions generals a les Corts espanyoles? No es suposa que hi ha partits que tenen autonomia? No poden solidaritzar-se amb les víctimes, i continuar la seva tasca? O és que fem tant la política d’aparador que l’important és no desmarcar-se?

A Madrid toquen el xiulet, i ací callem? Doncs va a ser que no.

*El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col•laborar a fer front col•lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

 * No és la primera entradeta relacionada amb l’atemptat patit per ACPV, però en aquesta ocasió, aquest text no és de manufactura meua, però el faig meu, confiant en què siga efectiu.

És a la conclusió que arribe, vista la ilògica jurídica dels senyors magistrats del Tribunal Suprem espanyol. Tant fa que m’haja oposat des de sempre a la lluita armada, tant fa que respecte les seves regles del joc, no té cap importància que tinga que constantment estar justificant la meua ideologia i exposant amb ets i uts que vull, per quina via, la fulla de ruta i fins i tot el número de peu que tinc … El que faça falta, els que “ells” vullguen …

Per que res és suficient quan es tracta de fer-se valdre per la força, la seva força, és clar. Eixa que no precisa de justificacions, ni de raonaments. Eixa que té la complicitat silenciosa de la pesudoprogressia, que malgrat veure-les vindre quan al pacte entre PP-PSOE a Euskadi per ocupar a qualsevol preu la trona, no digueren ni mu, ans al contrari continuaren votant a l’esquerra(?), mentres glosaven a Sabato, a Galeano o Saramago …

Em pregunte retòricament, clar, que faran ara eixa ciutadania suposadament conscient, que ens dona als i les independentistes lliçons de democràcia.

I que diran, si és que diuen alguna cosa, tots els i les independentistes que acompanyen a altres en el seu compromís, i que a hores d’ara encara no han dit pruna.

No sóc fan d’Obrint Pas, en realitat crec que no ho sóc de ningú, però la veu clara de Sarrià si que m’agrada, i gràcies a la xarxa he escoltat tant com he volgut aquesta cançó del seu nou disc. Bó, aquesta i la resta, però llevat de la Jota valenciana, la resta no m’agraden per què no és el meu estil de música, massa coses en pocs minuts, que m’atordeixen. M’agrada més el ritme calmat i sinuós, i crec que la presència de Borja Penalba a l’acústic de l’espai vilaweb també ha estat determinant.

Però sense dubte, aquest disc me’l compraré per eixa sola cançó, m’ha encisat la radiografia del país, la no repetició de versos, l’optimisme que desprèn, l’explicació d’unes terres que son les meues, les nostres. I m’ha recordat, i molt, un llibre: Quan el mal ve d’Espanya. El País Valencià més enllà dels tòpics, de Toni Gisbert. Edicions La Columna.

Ahir tenia feina fora de casa, així que abans de moure, em vaig triar el cd que m’havia d’acompanyar el trosset de carretera que calia fer, i vaig optar per recuperar el primer que l’Amplifica’t va editar. L’he sentit milions de vegades, però sempre m’he centrat en les cançons que m’agradaven d’avant-mà o que ja coneixia, així que fins ahir no vaig parar atenció a la que obri el disc, del grup 121db: Tormenta de gel.

No sé que pretenia el grup amb aquesta lletra, però l’inici de la cançó era del més adient per al dia d’ahir, amb tot el barull de la final de la Copa:

“Si la desconfiança s’uneix al desacord amb el que visc pel colorit entorn.

Pot ser no estar conforme no vol dir estar confós”

I és que per raons que no venen al cas, aquests dies he llegit dotzenes de noticies relacionades amb la pretensió de la Federación de fer sonar l’himne espanyol a més de 120 decibelis, i atés que la premsa digital permet els comentaris de les noticies, també he llegit dotzenes d’ells per veure com cala el missatge totalitari.

Així, en tant que els dies previs a la Copa tota la premsa era unànim en criticar la idea de posar a tot volum l’himne, i era la mateixa premsa espanyola inclosa l’esportiva – poc sospitosa d’antiespanyolisme – la que deia que eixos decibelis eren una exageració que podien causar danys a la salut, va ser prou que Solidaritat Catalana per la Independència demanara que el volum s’ajustara al permès, per a que tot es capgirara.

No puc dir que em sorpren, però no deixen de ser curiosos varis aspectes:

Que la Federación donara per sentat que anava haver una pitada forta, malgrat jugar també el Madrid i que en cap moment s’havera dit que s’anava a xiular.

Que fins que Solidaritat demana el compliment de la normativa sobre contaminació acústica, cap altra entitat diguera res, precisament en una ciutat com València on la senyora Alcaldessa i demés cohort impedeixen manifestacions, siguen musicals o no, on fa quatre dies Llach, Feliu i Borja tingueren vertaderes dificultats per mostrar la seva solidaritat amb ACPV, on es prohibí interpretar La Muixeranga a l’Homenatge a les víctimes del franquisme, perquè alterava la pau del cementeri …

I sobretot, que s’entrara al joc dels espanyols, dient que havien assumptes més importants dels que ocupar-se, i per què no els ho digueren abans als de la Federación? I des de quan fan pròpia una crítica que hem suportat milers de vegades els que ens passem la vida reivindicant tot?

Finalment, passada la ressaca del partit, continua sorprenet-me que tot el contrari del que passà fa dos anys, avui no es questione la realització de la TVE quan han fet el mateix que fa dos anys, silenciar i ocultar el que ocorria al camp, els agradara o no.

Aquest cap de setmana ha estat ben bonic, vaig començar divendres xerrant i xerrant, que semblava havera menjat llengua, retrobant-me amb les amistats de sempre, vaig continuar rellegint clàssic com el És molt senzill: digau-li Catalunya, de Josep Guia, i vaig arribar al dissabte al matí on un grup de gent somrient estava emocionada de començar a treballar en un projecte polític que, feia anys i panys, esperavem molta gent que arribara a cristalitzar.

El dinar no va desdir dels antecedents, i va ser ben il•lustratiu del que és la nostra terra: un local menut, ple de gent ben a gust davant un plat de cacaus i olives, al temps que un dels comensals feia la competència als cacaus amfitrions repartint els de la seva collita, una mare “venent-nos” les excel•lències del vi que havia en taula i que era del celler on treballa el fill, un parlament des del mig del local ara dic als del costat dret, ara als de l’esquerra, una colla de dolçaina i tabal que toquen per gust i compromís, una fallera major independentista …

I arribem a la vesprada, i anem a per la familia a l’estació del Nord, i enfilem Guillem de Castro, ignorant als quatre (nominals) que hi havia a la Plaça Sant Agustí, nosaltres i la riuada de gent que anava com nosaltres cap avant, va ser un moment emocionant veure totes aquelles formiguetes que ordenadament i per les voreres caminaven cap a les Torres de Quart, la imatge era espectacular però res a veure amb el que ens trobariem una vegada arribats al punt d’inici de la manifestació o, no cal dir-ho, a les Torres de Serrans, on sols sobraven els mirons que hi havia dalt d’elles.

Era una cita important i la gent del meu país n’era conscient, la meua gent no falla, no havien autobusos, no havia concert, no era el recorregut de sempre, no tindriem un escenari per a Feliu, Borja i Llach, però allà estàvem. Igual que a l’endemà ho estaguerem amb les víctimes del franquisme o amb les d’Haiti o mostrant als joves les muntanyes del poble, per a que aprenguen a estimar-lo.

A vegades ens pot el pessimisme, especialment quan desprès d’un esforç i un èxit com el de dissabte, vesquem que els grans mitjans ho ignoren o inclús ridiculitzen, però la nostra sort és que a hores d’ara ells ja importen molt poc, hi ha altres canals de comunicació tant o més efectius que ells i sobretot tenim a la gent i el projecte, fem via, doncs.

Li faig voltes a una nova línea de treball.

Des de sempre diria jo, però especialment des de que vaig pendre contacte amb el món jurídic, m’ha preocupat la facilitat amb que s’oblida la necessitat de proporcionalitat de les penes, l’equitat en la resolució dels conflictes, la cerca d’alternatives com la mediació i la restauració, i sobretot la inutilitat del sistema repressiu en general i de la presó en particular. En resum, la insensibilitat a la que s’ha arribat quan parlem de delinqüència i presons.

Recorde especialment un agre debat en la classe de penal de quart de carrera, quan es suposava que ja erem gent mínimament formada i sabiem que el nostre mestre era a la vegada director de l’institut de criminologia. Aquell dia el profe ens planteja el cas de dos adolescents anglesos que havien matat salvajement als seus pares i que la “societat” britànica demanava que foren jutjats com adults, i que s’enduriren les penes. Cap altra persona a classe es preguntà en veu alta, per què s’havia arribat a eixa situació, quina era la societat i families que havien donat lloc a eixos fets, ni que es podia fer per previndre noves matances, al temps que rescataves a eixes personetes, evidenment desnortades.

Eixe record m’assalta cada vegada més a sovint, quan veig les reformes penals a colp de noticiari, o llegesc que la llei contra la violència a les dones a El Salvador té penes de fins a 35 anys de presó en cas d’homicidi.

Però a més a més, ara en l’exercici de l’advocacia he de fer grans equilibris per mantindre la coherència que m’exigesc. Sóc incapaç de distorsionar i diferenciar el discurs, i m’importen poc les crítiques que això em comporte o la imatge que trasllade com a professional. En conseqüència davant el cas concret he de tindre en compte no sols els elements del cas de forma aïllada, sinó també la possible revictimització de les parts, la proporcionalitat de les penes que sol•licite o a les que m’opose, i sobretot saber que una pena de presó més llarga no és millor, i que en tot cas sempre té un final, per al qual cal preparar-se.

No podem engabiar als essers humans en caixes allunyades al mig del camí, on a més a més tenen tot el temps del món per acumular rancúnia i ràbia contra qui els ha dut allà.

Si sabem, i ho sabem, que la presó no té una funció rehabilitadora, reconegam que tampoc té un efecte disuasori ni personal ni general.

Reaprendre quin és el marc del dret penal, i la inutilitat de les cadenes perpètues, és una tasca que com a societat ens pertoca fer.