Aixa haca!!
Amb aquesta expressió acaba un dels llibres que més m’ha agradat, dels darrers que he llegit: Les ratlles de la vida, de Raquel Ricat, el Premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre d’enguany, editat per 3i4. Un llibre dolcíssim, de paraula acurada, que ha fet em reconcilie amb els premis literaris, i que tinga un bon propòsit per a l’any vinent: llegir-li’l a la mare.
El cas és que l’expressió em ve d’allò més bé, per al que fa dies li faig voltes: estic desconnectada de la realitat? O m’envolte de gent immobilista?. M’assalta la sensació que moltes vegades no m’entenc amb el meu entorn, per que aquest esta com paralitzat, o va a una marxa diferent a la meua i em desubique.
Tinc un amic, bon amic diria jo, amb el que he fet hores i hores de conversa, i amb el que ara no faig sinó discutir per que treballem a ritmes distints. Acabe de passar per un procés electoral al meu col•legi on una aplastant majoria ha votat al que ja havia, molta crítica de barra de bar però a l’hora de la veritat ningú es meneja, no siga cosa no isca a la foto. Visc a un País on sembla la gent viu en la telerealitat i res canvia. Tinc un altre amic que sempre pondera quan parla, i mai l’he vist recular, malgrat que quede en evidència.
Ahir mateixa, a la darrera guàrdia, cap de les persones que vaig atendre assumia que havien comés un delicte, totes elles trobaven que les mesures que se li aplicaven resultaven totalment desproporcionades, i tenint en compte estàvem a les beceroles del procediment, no deixava de ser curiós veure les seves reaccions.
I amb aquest panorama prenadalenc, a mi sols m’entren ganes d’escridassar-los: para el carro!!