Sempre s’oculta rere la foscor del cel i les ganes d’escriure. Aquesta és una manera de dir que arribada l’alba, es desperta amb l’obligació d’anar a treballar quan en realitat hagués preferit passar la nit comptant síl•labes, consultant de tant en tant el diccionari i fent pauses per fumar ‘senyoretes’ amb calma, al terrat de
-Veus la lluna? -És clar. -Un dia, a Montanyana, vaig aprendre que la lluna sempre menteix. -La lluna menteix? -Cada nit la lluna menteix. -M’ho expliques? -M’estimes? -Ja ho saps que t’estimo. L’Adrià prengué la mà de la Lídia. Aquella nit de vivac havien obert els sacs a prop del cingle de la vall de
I ‘Come, join in the only battle wherein no man can fail, Where whoso fadeth and dieth, yet his deed shall still prevail.’ ‘The day is coming’, William Morris. II Un dia t’alces i és migdia. Lo cel s’ha obert. Lo sol entra insolent a la cambra. Tot està il•luminat. També el dolor, l’angoixa i
Em requen molts dubtes i la possibilitat que tot plegat hagi passat de debò en algun moment del passat. Per exemple, les guerres i la seues inevitables mesures en comparació a altres atrocitats per ventura alienes. Als conflictes televisats, al silenci quotidià. Tanmateix, els fets ocorreguts mos han marcat inexorablement sense ser-ne conscients al llarg
Estels del matí. Horitzons que s’acaben. Estrella de mar. — Aquells estels que es desdibuixen amb la claror del nou dia, quan els horitzons de la nit -les boies, els fars, els llums dels vaixells- desapareixen per deixar via al cel de la mar coronat per ‘l’estrella maris’.
T’envio aquesta lletra per disculpar-me. Massa vegades he estat temptat de fugir de tu per sempre, però com si es tractés d’un judici greu, en realitat diria que en el fons sempre he estat conscient que la teua presència m’abriga i em fas de refugi. I així que pujo per les valls del Montsià, quan
Jo sé per l’Eduard Boada que ‘l’odi és reaccionari’. L’expressió, però, és d’Ernesto Cardenal. Hi ha certeses absolutes com aquesta i no cal ser catòlic com en Boada i jo per adonar-nos-en. Que l’odi és sempre reaccionari. Per què no l’aprenguí quan estudiava a la Primària? Tots los mals de l’ànima van a raure ací,
L’antídot contra la púrria obliga a construïr ponts que facen possible l’entesa de les diferents esquerres i els centres allà on l’amenaça real obligue. I l’amenaça en l’actualitat està present a tot el vell continent. Així ho penso i aquesta és la gran lliçó italiana. Vorem.
Fóra forassenyat, fóra endut per la ira, per l’estupidesa, si pensés que després d’una derrota sonada no s’hi amaga un gran ensenyament silenciós. Qui no fracassa és perquè no juga o està en fora de joc. I jo penso que a la vida una derrota a temps és una gran victòria, de la mateixa manera
Cada pinyolet guarda una gota d’oli, deia ma iaia. — Ho deia ma iaia, però també ho he sentit a dir a la gent gran del poble.
Ara va de bo. Ara va de marmota. Ara no s’hi veu. — Un poc de tot i un xic de res.
Les tardors son un estat de l’ànima, però no és possible alimentar-se només de tardors. D’una altra manera, los darrers dies de l’estiu no romandrien als calendaris com a tals, sinó que des de la nit de les eres haurien esdevingut impossibles de ser anomenats i, per tant, com tot allò que no pot ser
L’ànima eterna floreix com una rosa ben arran del pou. — Lo paisatge que tenim i que tant goig fa arribarà el dia que mos sobreviurà i, així, esdevindrà etern. I florirà el record de tot el que vam ser arran del pou que van fer els nostres avantpassats.
I arriba el dia de la detonació, de l’explosió d’una joia que venia naixent, que un dia es covava però que des de feia un temps ençà venia a néixer i provisionalment el silenci es feia cada jorn més insostenible. Que abans d’ahir ja hi era entre natros, però ara ja no hi ha manera
La terra humida. Les clarors emboirades. Sembrar la llavor. — Amb la saó de la tardor arriba l’hora de la sembra.