‘Deixa’m estar i reposaré una mica, abans que me’n vaja, per a no tornar, al país de la fosca i la tenebra, país d’ombres i desordre, on l’aurora és foscor, i la claror, negra nit.’
La vida al terrat, no és matí, ni és vesprada, perquè és migdia.
El poble ho deia, però ningú ho pensava: ‘Este Gerard fa catúfols!’ Les envejoses deien: ‘Este xic fa catúfols com son iaio’. I Gerard somreia i el seu somriure durava tot lo dia, també quan sortia de l’escola, al migdia. I a l’horabaixa i de nit. Saltava del llit d’una revolada i esmorzava una llesca de
Oh, sort de viure! Oh, la bellesa dels camps! La pau dels dies.
La pluja del matí havia convertit lo carrer en un fangar i el sol del migdia havia assecat les vores de les façanes blanques de les cases i la mica de pols en suspensió convertia l’ambient físicament enterbolit i anímicament feixuc. Les dones i els fills, tot fent cap a les platges per ajudar els
L’alegre despertar de la tardor sobre la terra terrosa de l’estiu destrueix tots els maleficis de les ànimes encarnades. És temps de despertar en les antigues pregàries, és temps de colgar la llavor.
La nit fa via. De sobte, el cel es trenca. Comença a ploure.
Es desvetllà a quarts de tres del matí i no se’n sabia a venir de tanta angoixa com podia arribar a patir aquell cos seu. S’encengué un puret i va resar un Parenostre lentament i de seguit un Avemaria, també, lentament. Va demanar a Déu que, almenys, tingués un somni plaent, que en tornar a
Arribat el migdia començaren a fer files de dos i de tres. El vagons dels trens s’anaven buidant i a mida que prenien consciència del lloc on estaven, les persones miraven al cel i feien córrer les mirades les unes amb les altres, sense dir res. El cel callava. Havia arribat l’hora de la tristesa