-Veus la lluna?
-És clar.
-Un dia, a Montanyana, vaig aprendre que la lluna sempre menteix.
-La lluna menteix?
-Cada nit la lluna menteix.
-M’ho expliques?
-M’estimes?
-Ja ho saps que t’estimo.
L’Adrià prengué la mà de la Lídia. Aquella nit de vivac havien obert els sacs a prop del cingle de la vall de la Carbonera. Havien estat esperant aquella tardor amb delit.
-Aquesta nit la lluna dibuixa una ‘C’.
-Una ‘c’, sí.
-Quan la lluna dibuixa una ‘C’ és que està decreixent. En canvi, quan la lluna dibuixa una ‘D’ és que està creixent. T’has de quedar amb les inicials i recordar que la lluna sempre menteix.
-I, tu, m’estimes?
-Jo vull morir així, de nit, al cim d’una muntanya.
-I sol.
-Diria que sí.
-I jo?
L’Adrià no va saber què respondre.
-No vull que pensis que em sap greu que no tinguis cap resposta per a mi- digué la Lídia.
-Em sap greu.
-No hi pensis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!