Les tardors son un estat de l’ànima, però no és possible alimentar-se només de tardors. D’una altra manera, los darrers dies de l’estiu no romandrien als calendaris com a tals, sinó que des de la nit de les eres haurien esdevingut impossibles de ser anomenats i, per tant, com tot allò que no pot ser escrit, no podrien ser viscuts. Això és així. És com si demà, a l’hora de l’alba, comencés a reviscolar l’hipèric de la llavor que ara mateix roman morta i alhora viva, en aquest estat sublim de la consciència còsmica que només el món vegetal és capaç de ser perquè li és propi.
Jo, allà on vull, sobretot a les meues finques, sempre hi tinc bassetes amb aigua per a aue els moixonets vinguen a beure i habiten a les oliveres. M’agrada atreure els moixonets amb sorgo i aigua i reposen o facen los nius al brancatge dels arbres. A voltes hi acudeixen tórtores i alguns coloms. Tinc la convicció que els arbres i els moixons es relacionen d’una manera que natros no podem percebre, ni comprendre. Que els arbres senten és una evidència i una certesa que cal ser molt sòmines per no endevinar-ho, així com qualsevol organisme, però jo tinc la certesa que els moixons saben coses de la naturalesa que natros no som capaços de preveure clarament. Tanmateix, la relació hi és. Existeixen unes lògiques biològiques que encara natros no som capaços d’observar perquè son universals i trascendeixen molt més enllà del fet cultural humà en tota la seua dimensió, tant científica com espiritual. Cal ser humils i acceptar-ho. Cal acceptar que els nostres avantpassats remots tenien un coneixement que ja hem perdut i que per molt que la ciència vulga entendre per sempre més haurem de fer-ho des de l’àmbit de les suposicions i les sospites.
En aquesta tarda de diumenge, ara, només em venia de gust escriure això, aproximadament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!