Llegir tres-centes hores o no

arbre de la lectura

Vejats miracle!

Hi ha un institut públic on els alumnes acabaran els quatre anys d’ensenyament secundari obligatori havent llegit tres-centes hores. Tres-centes! I no pas a casa, sinó dins el centre. I no necessàriament els llibres obligatoris, sinó els que ells vulguin.

I això com es fa? Doncs cada dia dediquen la primera mitja hora a llegir. De vuit a dos quarts de nou del matí, tu camines pels passadissos de l’institut i no hi sents ni una ànima: més de cinc-cents adolescents silents, abocats a devorar aventures, concentrats en reflexions, intrigats en tafaneries, delectats en descripcions, encaramel·lats amb mots melindrosos, colpits per desgràcies horribles…

«Saber llegir és imprescindible per a aprendre qualsevol matèria i també per a entendre els enunciats i aprovar exàmens»

No us penseu pas que això passi en un centre privat, dels que surten al «30 minuts», Escola Nova XXI i tota la pesca. L’institut Quercus és a Sant Joan de Vilatorrada, un poble d’onze mil habitants, el segon més gran del Bages, després de Manresa. Hi treballen una setantena de professors i hi estudien uns set-cents alumnes (ESO, batxillerat, cicles formatius i cursos per a alumnes que no han pogut aprovar l’etapa obligatòria).

L’experiència es va gestar el curs passat, quan tres professores van voler estudiar un sistema perquè els alumnes llegissin més. Això va anar així perquè es van adonar que saber llegir és imprescindible per a aprendre qualsevol matèria i que l’única manera d’aprendre’n és practicant. De fet, els entesos diuen que la competència lectora és com un tamboret de tres potes, i que no en pot faltar cap perquè cauria. La més bàsica, saber llegir, descodificar el missatge escrit. La segona, llegir per plaer, el famós gust per la lectura. I la tercera llegir per a aprendre: entendre bé els missatges, absorbir la informació, relacionar-la amb conceptes apresos i reflexionar-hi críticament.

Però la inquietud també va néixer d’alguna urgència, com ara que més d’un i més de mitja dotzena suspenien els exàmens perquè no entenien bé els enunciats. (Sí, sí, això passa. I tant, si passa.) N’hi havia més, de propòsits, és clar, però aquest captivava tothom: professors de lletres i de ciències i de música i de tecnologia i de… I captivava els pares. I hauria de captivar també l’administració i els sindicats…

«Després d’un any de preparació, ara els ho podien tombar. Però no: el claustre va anar de primera»

Bé, el cas és que aquestes tres docents, després de reunions i cursos d’assessorament, després de proposar i descartar, de llegir manuals i visitar centres, van determinar que la millor manera de fer una passa ferma era aquesta: començar el dia llegint, en silenci, cadascú a la seva taula. Si ho feien tots alhora, de primer d’ESO a segon de batxillerat, l’organització se simplificava molt. Una vegada resolt l’horari, calia aclarir unes quantes incògnites: havien d’ésser uns llibres determinats? No: la gràcia és que cadascú triï el seu i el dugui de casa. I si no en duu cap? El centre n’ha d’oferir (a la biblioteca n’hi ha tants com vulguis i, a més, el pressupost autoritza despeses d’aquesta mena). I aquell alumne que va tan perdut que…? El tutor el guiarà. I si hi ha qui vol aprofitar l’avinentesa per llegir el llibre obligat de català? Doncs que ho faci, és clar (de fet, a batxillerat, on també s’aplica la innovació, la majoria llegeixen els llibres de les matèries de llengua, literatura o filosofia).

El dia que ho van proposar al claustre no les tenien pas totes. Després d’un any de preparació, ara els ho podien tombar. La directora, compromesa, i tot l’equip directiu els havien fet costat des del primer instant, però de vegades les innovacions fan por… Doncs no: el claustre va anar de primera. Algú va arrufar el nas, però la majoria de professors s’hi van avenir. Tot es veia clar, la mecànica era senzilla, no hi havia res a perdre. «I el professor què ha de fer, mentre la classe llegeix?», va demanar un. Home, ha de llegir també, és clar! Bé ha de donar exemple.

Cal que us digui que, al cap d’un trimestre i mig, n’estan encantats, també, els professors? I no pas perquè ells tinguin mitja hora lectiva per a llegir, sinó perquè poden contemplar cada dia un petit miracle, el miracle de començar la jornada laboral amb silenci, concentració i atenció, tres valors que pretén fomentar aquesta iniciativa i que com més va més escassegen a les aules.

«Tot i que la llengua (molt) majoritària dels alumnes és el castellà, la majoria de llibres que escullen per llegir a l’aula són en català»

I els alumnes? El primer dia els va sobtar, la primera setmana s’hi van adaptar i ara –molts– en voldrien més. N’hi ha qui-sap-los que han descobert, ves per on, que aquest plaer de la lectura és a l’abast de tothom.

I encara un altre petit miracle: tot i que la llengua (molt) majoritària dels alumnes és el castellà, la majoria de llibres que escullen per llegir a l’aula són en català.

Fa poques setmanes, les promotores han tingut una altra idea brillant: l’Arbre de la Lectura. El teniu retratat al capdamunt de l’article: a cada fulla hi ha el títol d’un llibre llegit, amb el nom del lector i un breu comentari (no són tots positius, no us penseu, que ja hem dit que llegir desvetlla el sentit crític!). Si en poc més de quatre mesos ja podem veure un arbre tan poblat, us l’imagineu a final de curs?

_______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

4 pensaments a “Llegir tres-centes hores o no

  1. Una experiència, ja fa anys: classe de física i química, demano als alumnes de 2n de BUP, alumnes que havien superat el ‘graduat d’EGB’ i el 1r de BUP, que resolguessin un exercici del llibre de text. Miren el llibre, aixequen el cap, es miren uns als altres,… Uns pocs es posen a resoldre l’exercici. És clar que la resta no sap per on començar.

    En veure que no sabien com encarar l’exercici vaig cridar l’atenció del grup i lentament i amb entonació vaig llegir l’enunciat de l’exercici…En acabar la lectura quasi tota la classe estava treballant activament a resoldre l’exercici.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *