No hauríem de provocar tant…
De tant en tant, els fets de l’actualitat tenen contingut lingüístic. Ahir i avui n’hem vist un cas.
Resulta que ahir, després de l’incendi catastròfic en una estació de Renfe abandonada, el programa d’en Jordi Basté, de RAC-1, va publicar aquest piulet: «L’incendi l’hauria provocat un grup d’indigents. Els bombers han trobat matalassos a l’estació abandonada»
Diuen que la diputada de la CUP Eulàlia Reguant es va indignar i va respondre amb uns quants piulets, entre els quals aquest:
.@elmonarac1 El llenguatge no és neutre. Per mi utilitzar “provocar” indueix a voluntat. Compartim indignació. @jordibaste
— Eulàlia Reguant Cura (@aramateix) 9 febrer, 2016
És més que probable que el piulet de RAC-1 volgués dir una cosa que no deia. Vaja, a mi no em sembla que els responsables volguessin dir que els sense-sostre haguessin calat foc expressament a casa seva per originar el caos que es va originar.
Però, en el fons, l’autor del piulet de RAC-1 va ser víctima d’un abús lingüístic (un entre tants). El verb provocar, originàriament, vol dir «excitar a lluitar o a fer alguna cosa indeguda o inconvenient». En un sentit ampli, també pot arribar a significar «suscitar (alguna cosa)», però sempre partint del significat inicial, és a dir, contenint la idea d’incitació («provocar les rialles», per exemple). Tanmateix, la banalització i la influència de l’espanyol han escampat aquest verb en comptes de originar, causar, motivar…
I d’aquí ve que sentim frases com ara aquestes:
—«El partit admet que la votació per investir Mas pot provocar fractures internes»
—«Els tornados provoquen més de quaranta morts» (provocar un mort: ens podem imaginar una cosa més desagradable, de més mal gust?)
—«El conductor que va provocar un accident a Girona conduïa sense carnet» (podem saber que el va causar, però com se sap que el va ‘provocar’, és a dir, que va fer alguna cosa deliberada perquè passés?)
Sempre ho dic: el llenguatge és com les drogues: cal saber-ne fer un ús responsable…
PS: El qui sembla que s’ha sentit provocat ha estat Jordi Basté, que aquest matí ha dit coses com ara aquestes:
«Encara visc indignat amb el piulet de l’amiga Reguant. […] No vull que ningú em freni la llibertat d’expressió, potser per un verb col·locat amb mala traça. No vull que ningú ens assenyali per alguna cosa que no pensem ni pensarem mai. No vull que ningú ens doni lliçons sobre…»
El parèntesi que hi ha entre «l’amiga Reguant» i «No vull que ningú» dura quasi un minut. És a dir, el senyor Basté triga un minut a reconèixer que va col·locar el verb provocar «potser amb mala traça». Abans i després, ja ho veieu: ‘a mi no em doneu lliçons’. En fi… I penso: no hauria estat més senzill de demanar disculpes primer i després, si voleu, parlar de demagògia? És a dir, costa tant de dir que ens hem equivocat si resulta que ens hem equivocat? És només una pregunta. Perquè, qui sóc jo, pobre de mi, per insinuar res? Déu me’n guard.
Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.
A la Catosfera radiofònica cada cop m’inclino més cap al Basté i la seva colla mediàtica. Ja ho sé, són serfs del Comte, però no trobo al dial cap alternativa que els superi, en termes de diversitat i qualitat. (Ara fins i tot tenen en Baños i en Busqueta!) Només hi competeix el Matí de Catalunya Ràdio, però tinc un problema de tolerància amb la Terribas i m’embafa de seguida. Massa tensa, massa pendent de fer-ho tot perfecte, massa convergent. Així que he anat derivant, poc a poc, cap a RAC1 i l’amic Basté. Però crec que avui l’ha vessat. No es pot reclamar per a tu mateix la llibertat d’expressió des d’una tribuna al programa més escoltat del país, i menys amb l’argument que algú t’ha criticat i això és insuportable. No es pot intentar silenciar, exigir-li que calli, a qui només té un compte a Twitter perquè opini diferent i et dugui la contrària. No es pot presumir de modèstia, apertura i tolerància i al mateix temps dir que no acceptes lliçons de ningú quan has comés un error flagrant.
Basté no nega l’error, el que nega és la responsabilitat que comporta cometre’l des de la seva posició privilegiada, que li permet llançar la dosi mínima de verí per anar intoxicant mica en mica la societat sense matar-la del tot i que així, amb el soma diari, pugui seguir produint per al gaudi dels qui el paguen. Aquest mitridatisme mediàtic narcotitza l’audiència i la immunitza contra el dolor i el fàstic que tota societat sana hauria de sentir davant de situacions com la que ha “provocat” l’aturada dels trens. Camuflat de bonhomia, se n’adoni o no, Basté i les seves opinions són una baula més de la cadena que a tots ens té subjectes, una dent de l’engranatge que transmet la voluntat dels de sempre perquè tot segueixi igual.
Estic del tot d’acord amb tu, Jordi, i també amb el que comenta en Martí (tot i que jo m’estimo més la Terribas, encara que, de vegades, també m’enfarfega). I comparteixo la indignació de l’Eulàlia Reguant, perfectament comprensible. Massa supèrbia, en Basté, en les formes i en el fons.
Personalment, estic d’acord que vist el què exposa el terme no fos el més adequat, ara bé hi ha molt progre que se l’agafa amb paper de fumar. El tuit de la sra. Reguant també estava fora de lloc. També he de reconeixer que practicament tot el que fan i diuen els de les CUP em semblen bestieses.
No estic d’acord. 1r Punt. “L’us de les paraules no és neutre”. L’evolucio del llengüatge existeix. Serà pel influencia del castellà, pero avui dia, molta gent associa el verb provocar pel verb causar. Podia ser premeditat o no, no es pot saber
2n Punt “L’us de les cites no és neutre”. Igual que fa uns dies “El Pais” retallava una foto amb intencionalitat, en aquest article és retallen les paraules d’en Jordi Basté i s’omet una cosa important. Després “un verb potser col.locat amb mala traca” diu “I dic potser, perquè ni tan sols ho crec”. És a dir que no reconeix l’error, per tant, tota l’argumentacio de que en Basté ha reconegut l’error etc. simplement és falsa.
3r Punt “La interpretacio, no és neutre”. La diputada de la CUP davant d’una expressio que podria ser ambigua, no destaca aquest punt, sino que treu unes conclusions (a parer meu fruit d’uns prejudicis establerts de com son uns i com son els altres). L’autor de l’article basa aquest, en gran mesura, en el reconeixement d’un error, que en Jordi Basté no ha reconegut (al meu parer amb una omissio intencionada de la cita).
Conclusio: Jordi Basté hauria de demanar perdo per una paraula que es podria malinterpretar. L’Eulàlia Reguant hauria de demanar perdo per fer una interpretacio negativa del tuit, descartant l’interpretacio no negativa, davant una possible ambigüitat. Josep Badia hauria de demanar perdo, per haver una fet una omissio de la cita, que el permet arribar a conclusions esbiaixades. Jo hauria de demanar perdo, perquè a part de les faltes ortogràfiques que faig, amb el teclat que escric no puc fer alguns accents i dièresis.
Aviat no ens entendrem. Per al Basté “provocar” significava una cosa i per a la Reguant una altra. Jo estic d’acord amb la Reguant, les paraules signifiquen el que signifiquen, però si en trabuquem el significat deixen de dir el que han de dir per dir una altra cosa diferent. Quan diem “ens veiem” manllevant del castellà mexicà el “nos vemos”, en comptes del “ja ens veurem” de sempre, desnaturalitzem una mica més la nostra llegua. I amb això, tot. Basté, com a bon periodista que hauria de ser (si més no les xifres d’audiència l’avalen), també hauria de ser conscient que treballa amb les paraules i la llengua, hauria de tenir consciència lingüística. Penso que s’hauria d’esforçar a ser més precís i correcte. O al final ens pensarem que els títols universitaris els regalen a les tómboles de fira.