El clot de les Ànimes

Amb aquesta calor, pensar és una heroïcitat. Quina mandra. Engegues l’aire i pots recuperar les constants vitals, però ben poca cosa més.

Avui, doncs, toca llegir, rellegir. El llibre es diu Bé, perdona’m, però estan esperant-me i a l’autor li diuen Rafa Gomar (Gandia, 1955).

Entre el febrer i el març de l’any passat, vaig tenir el privilegi de revisar-lo, empès per un diàleg desimbolt, divertit i fruitós amb l’escriptor.

La lectura de Bé, perdona’m… em va emocionar —amb totes les arestes del concepte—: em va esborronar, em va fer partir de riure, em va fer venir basques, em va fer pensar… Només per la narració «Marina» ja és un llibre excel·lent. De fet, «Marina» és com una síntesi polièdrica de totes les virtuts de l’obra. Hi és tot tan genuí, tan ple de de vida, tan ple de veritat…

Té un començament estàtic, amb un gran tremp descriptiu:

El dormitori és una foscor compacta foradada per la llum estreta i rectilínia que travessa les últimes files de la persiana. Marina roman quieta amb el cos de bocaterrosa, el rostre recolzat lateralment sobre el coixí i els braços acabats amb unes mans flonges, lleugerament tancades, que miren al sostre. Marina es gira cap a l’espona dreta i, mentre dubta si aixecar-se o no, té temps de veure’s reflectida en l’espill d’aquesta calaixera de color caoba que tant li desplau; exactament igual com li desplau l’armari de roba, una baluerna del mateix color. És al dormitori dels seus pares: el sostre excessivament alt, el llum de llàgrimes, lleig i malmenat, la cortina que no es pot descórrer, la perxa corcada… Sempre ha odiat aquesta habitació, però dorm ací perquè el matalàs és nou i dobla l’amplària del seu.

Quan encén el llum són les onze. S’aixeca i, encara mig entabuixada, fa pujar la persiana amb molta cura, obri la finestra de bat a bat i va al lavabo.

El mirall és esquitxat de sabó i dentifrici i, sense estar segura de comptar amb el temps necessari, es proposa de netejar-lo després del desdejuni.

Espero que us agradi. I que us refresqui. Bona setmana, amics!

—Bon dia, Xelo. Uf, que fresquetes que esteu ací! Que bo! Fa una basca! Què faig, m’espere o vinc un altre dia? Tinc pressa.

—Queda’t, acabe de seguida! A més, Lola ja ho sabia. Quan ha vingut li he dit que m’havies demanat el torn i anaves davant.

—I si vaig a la biblioteca i ara vinc?

—Caram, reina, no t’he dit que no, que acabe de seguida! Seu i escolta Paca que anava a contar un succeït, no sigues plom.

—És un succeït que em va contar anit el meu home i em vaig pixar de riure —va explicar Paca.

Sabeu qui és Saoro, el fill de Matilde, no?: aquell xic que d’una paràlisi cerebral es va quedar amb la boca torta i camina desballestat. Doncs ell i el seu amic Figuerola, que va coix, d’un accident, i és una mica llosc, anaven amb una Vespino pels afores del poble, més enllà del polígon industrial.

—Tu saps qui són, no, Marina? —va dir Xelo, la perruquera.

—No, ara no hi caic, però és igual, continue, Paca, continue.

—Saoro i Figuerola anaven embalats dalt de la Vespino, fent l’haca per aquells camins solitaris de la marjal, quan de sobte en una revolta es troben una furgoneta de cara. La furgoneta la conduïa un foraster que devia haver-se perdut; un d’eixos transportistes que semblen portar sempre el peix pudent. Bé, la bona qüestió és que allí, a pesar que Figuerola va intentar esquivar-la, quan la furgoneta va agarrar la revolta, va enganxar de gairó la roda de darrere de la Vespino i els dos personatges van anar a parar dins la sèquia. L’home de la furgoneta, para i baixa més blanc que la paret. Para, baixa i comença a cridar i a pegar colps de puny sobre el capó, maleint tot el que sabia maleir i cridant desesperat la mala sort que l’acompanyava. Però imagineu-vos l’escena que ve ara: si ja estava blanc i exclamava tot el seu repertori de paraulotes sense guipar els personatges, quan es va acostar on havien caigut Saoro i Figuerola i els va veure eixir de dins la sèquia… Saoro, tal com és, és clar, amb la boca torta i caminant com camina, braços i cames de la paràlisi; i Figuerola, coix i guerxo, agafant-se la ronyonada del bac, els dos bruts de dalt a baix, xorrant-los l’aigua i el fang per tot el cos, al pobre home li va agarrar una torba que va caure de tos. I allí els tens —quin quadro, Déu meu!—: el foraster desmaiat i aquells dos, fets uns cromos, pegant-li galtadetes i dient-li per consolar-lo: “No es preocupe senyor home, no patisca, no passa res, mosatros som aixina, no ha sigut vostè. Tranquil, senyor home, tranquil; vinga, òbriga els ulls i alce’s que no ha sigut del bac, mosatros ja érem aixina.” I del canguelo que tenien van començar seriosos, però a mesura que repetien una vegada i una altra això de “tranquil, senyor home, tranquil que mosatros ja érem aixina” i anava despertant-se, els dos es partien el cul de riure, com diria el meu fill.

»Quan l’home de la furgoneta ja s’havia recuperat una mica, com que no s’acabava de creure ni el que veia ni el que sentia, no va tindre ni humor de celebrar-ho; es va alçar i al final, més marejat que un allioli, va pujar a la furgoneta i va dir-los adéu. Ni Saoro, ni Figuerola ni la Vespino no s’havien fet res d’importància…»

Entre les rialles de les clientes —algunes han plorat i tot de la gràcia que els ha fet—, Xelo ha dit:

—Veus Marina, t’he tallat les puntes i encara t’has trobat una bona rialla. No sé com eres, filla. Tanta pressa, tanta pressa. On estaràs millor que ací, fresqueta i divertida? El tens bé o el vols un poc més curt?

—No, no, està bé. Dis-me què et dec i en pau!

(A aquesta gent que, per ignorància o mala fe, neguen que en Rafa i jo siguem de la mateixa nació, em vénen ganes de dir-los: «Feu el fotut favor de llegir això, sabatasses, i després digueu si no us hi sentiu a casa!»)