La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Petita contribució al bicentenari Wagner

Avui fa exactament 200 anys del naixement de Richard Wagner a Leipzig. Jo no sóc precisament una wagneriana de primera hora, sinó una conversa tardana. Sempre he estat una devota de Mozart en particular i del classicisme en general, però amb els anys he expandit els meus gustos al romanticisme i al postromanticisme. Recordo vivament dos esdeveniments operístics cabdals a la meva vida, que es corresponen al descobriment de Strauss i de Wagner.

L’any 1997, quan el Liceu encara estava a l’exili i es feien les òperes al Palau de la Música o al Teatre Victòria, vam tenir l’ocasió de sentir -va ser al Palau, per tant en versió de concert- Elektra, de Strauss, en una interpretació superba i meravellosa de Gwyneth Jones. Aquí va ser quan vaig entrar, no només en Strauss, sinó en el segle XX, que per mi sempre havia estat una fortalesa inexpugnable. D’aleshores ençà Strauss em fascina pels acords dissonants, les melodies trencades i la sensualitat extrema de la música.

Mentre havia obert les orelles a Strauss, Wagner em continuava semblant molt avorrit. Recordo un Parsifal, també al Palau de la Música, que em va semblar soporífer. Però tretze anys més tard del descobriment de Strauss, i quan ja tenia coll avall que mai no entendria Wagner, es va produir un miracle. El 2010 vaig assistir a la representació de Tristan und Isolde que es va fer al Liceu, amb Deborah Voigt i Peter Seiffert, amb direcció de Sebastian Weigle -com el trobem a faltar!-, i alguna cosa es va remoure dins meu. Vaig quedar completament extasiada amb aquella música embriagadora que fa perdre els sentits. De cop, les atonalitats i els acords dissonants sonaven com si fos la mateixa música de les esferes dels pitagòrics. Aquell acord enigmàtic i característic que defineix tota l’obra, la sèptima disminuïda en tercera inversió sobre la sensible, m’havia conquerit i subjugat.

Si ho he descrit amb aquestes paraules grandiloqüents és perquè l’experiència va ser gairebé mística, i d’aleshores ençà, Wagner és un dels meus compositors cabdals, i em sembla fascinant i trasbalsador. Després d’aquest Tristan vaig anar a veure Parsifal i el vaig trobar meravellós. En el fons, Mozart i Wagner són complementaris: el primer és la llum i l’ordre; el segon, la tenebra i el caos. No em puc decantar per l’un ni per l’altre, cadascun té el seu moment i tots dos són necessaris. La veritat és que em sento molt feliç d’haver pogut desvetllar l’enigma d’una música tan esplèndida, gairebé ultraterrenal.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.