Llàgrimes sobre Bagdad… 10 anys després
més…
Les tempestes de sorra ocre vinguda des del gran desert d’Aràbia bufaven amb força sobre Bagdad, van amagar la lluna de formatge i es van endur les sabatilles de ballarina, els llaços de color de rosa, els tutús, el masbaha de l’oncle, els cigarrets de l’àvia. Ens van portar els míssils, els bombardejos, els rostres preocupats i el mal humor dels adults.
Va canviar el paisatge, totes les finestres eren marcades amb unes grans ics amb cinta adhesiva, semblava com si assenyalessin el centre d’una gran diana. Com que vivíem en una casa de tres plantes, sense soterrani ni cap refugi, ens vam haver d’instal·lar al menjador, a la planta baixa. Vam posar el llit de matrimoni dels pares en un racó, els cantons són els llocs més segurs; en un bombardeig, mai ningú ha de col·locar-se al centre d’una habitació, per si de cas cau el sostre; a més a més, la pressió atmosfèrica és molt intensa, de vegades pot pujar fins a dos graus. Ens vam refugiar lluny de les finestres, després de cobrir-les amb cortines ben gruixudes, per protegir-nos millor. Estàvem molt ocupats, omplint d’aigua els bidons i disposant-nos per al que ja era inevitable.
La nit del 20 de març Bagdad estava insòlitament silenciosa, tothom restava a casa seva en silenci, resant perquè no passés el que ja semblava inevitable. De res va servir el clam del món contra aquella absurda guerra. L’operació Llibertat Duradora estava en marxa. Aquest és el nom que li havia posat la coalició formada pels Estats Units, el Regne Unit i Austràlia, amb el beneplàcit polític de l’estat espanyol. Saddam l’havia batejada com la Batalla Decisiva i nosaltres vam acabar anomenant-la suqut, una cosa així com el col·lapse o la caiguda; no era un nom tan grandiloqüent com els altres però si el més escaient, s’ajustava millor a la realitat.
Els pares ens van fer ficar-nos d’hora al llit. Ells es van quedar llevats. Jo no podia dormir, em costava agafar el son, tenia calor, ens havien tapat amb dues mantes gruixudes per protegir-nos dels vidres en cas d’explosió. Era una situació estranya, estava estirada al menjador amb els pares neguitosos amunt i avall. Entre apagada i apagada buscaven informació a la televisió, a la ràdio cercant resposta a tants interrogants. La Mawj dormia plàcidament abraçada al seu peluix, un aneguet groc.
Eren dos quarts de quatre i l’única cosa que se sentia era el brunzit d’algun cotxe i els gossos de la urbanització, que lladraven nerviosos ensumant el perill. A les cinc de la matinada, exhaustos de tant d’esperar, pensant que potser l’atac no començaria aquella nit, els pares van decidir descansar i es van gitar en companyia nostra, intentant el que semblava impossible, dormir. Aleshores va ser quan em vaig ensopir profundament, em sentia molt segura al llit amb tota la meva família.
De cop i volta em va sobresaltar un gran terrabastall esmortit. Em vaig despertar aterrada, el cor em bategava amb força, no m’atrevia a obrir els ulls, tenia por de veure la mort al meu costat. El llit es va moure com si hagués passat un terratrèmol bastant lluny d’allí. Després vam sentir un avió que volava molt alt. El pare es va llevar d’un salt i es va assegurar que el kalàixnikov era carregat. No m’agradava veure’l amb una arma a la mà, em feia sentir encara més insegura, convertia l’home més gran i fort que mai havia conegut en una persona dèbil que necessitava d’aquests artefactes per a defensar-nos, jo pensava que la seva sola presència ja espantava l’enemic. Però tots els homes anaven armats al meu país i de vegades les dones també, no és perquè els agradés convertir les cases en arsenals, sinó perquè la situació era molt perillosa i tothom volia defensar-se.
Vam mirar per la finestra. Hi havia un incendi a l’altra banda del pont.
–Des d’aquí no veig res, vaig a pujar al terrat.
–T’hi acompanyo –li vaig dir decidida.
–Tu et quedes aquí amb mi! –va dir la mare molt preocupada.
Per sort, la petita Mawj continuava al món dels somnis acompanyada del seu amiguet groguet.
–Les columnes de fum s’eleven des de diversos punts de Bagdad! –cridava el pare des de dalt.
–Si us plau, Issam, baixa! –va suplicar-li la mare.
Se sentien sorolls més forts i ràpids de bombes o de foc antiaeri –era impossible saber de què es tractava–, seguits de sirenes. Les finestres tremolaven. Van sonar més detonacions. Uns cotxes van passar a gran velocitat. Crits i més explosions. Plovien bombes sobre Bagdad. Sis vaixells de guerra nord-americans al Golf Pèrsic van disparar 40 míssils creuers i van llançar projectils de precisió contra els centenars de cases i palaus que mantenia Saddam als afores de la ciutat i pels quals anava desplaçant-se cada nit per raons de seguretat. Era l’anunci de la tan temuda i esperada guerra.
Finalment es va fer una altra vegada el silenci.
–L’oració és millor que dormir.
El cant del muetzí va trencar el silenci, ens cridava una vegada i una altra a la pregaria des del minaret, la torre més alta de la mesquita. No va haver-hi cap més explosió. La son va envair el meu cos, finalment vaig poder descansar una mica.
Quan em vaig despertar la casa era freda, les finestres s’havien quedat obertes de bat a bat tota la nit per a salvar-les de la destrossa. Tota la família estava pendent de la televisió. Totes les emissions s’havien interromput. Ara només hi havia un programa, l’estrella del qual era Saddam. Davant unes cortines blaves i amb un sol micròfon parlava a la càmera en una borrosa imatge de vídeo mentre llegia el seu discurs canviant d’un bloc a un altre. Parlava de la humanitat contra la humanitat, ofensa a la terra antiga, a la terra sagrada. En el seu missatge volia deixar-nos ben clar a la població que continuava viu.
–És possible que aquest no sigui Saddam? Pot ser que sigui un doble? –va preguntar la mare–. Sembla que aquest té les orelles més grans, no ho sé, el veig més vell i porta ulleres. No, aquest no és Saddam.
–Sí que ho és. Les seves paraules, el llenguatge, són seus. Normalment escriu tots els seus discursos i es pren el seu temps per a escriure amb lletra molt grossa, així no ha d’usar les ulleres per a llegir. És ben clar que aquesta vegada l’ha escrit molt de pressa i s’ha oblidat de fer la lletra gran, és per això que s’ha hagut de posar les ulleres.
–No porta boina, com es habitual en ell. És com si s’hagués posat de qualsevol manera. Ell sol tenir molta més cura amb aquests detalls. És ell, però no és el mateix.
–Ho veus? Saddam continua aquí, fort. És un expert en supervivència que li ha permès sortir ben parat de les guerres i dels complots interns. On són els americans? Per què no han pres Bàssora, Kirkuk o Mossul? Fet i fet, el bombardeig ha estat fluix, la línia terrestre de telèfons encara funciona. No han tallat el subministrament elèctric i els ponts del Tigris continuen intactes –el pare estava sumit en la confusió. Com molts altres iraquians havia après a treballar i a sobreviure sota el règim de Saddam i tenia sentiments oposats sobre la guerra. D’una banda, odiava Saddam, la seva dictadura, i de l’altra, temia per la mare i per nosaltres.
–No t’equivoquis, estimat, els nord-americans són molt llestos i saben que necessitaran el sistema de comunicacions, electricitat i transport.
La imatge es va quedar fixa, la bandera, l’escut i la llegenda. Els bombardejos havien trastocat els meus pares, que continuaven intentant esbrinar si aquest home era o no Saddam, fent càbales absurdes, fins que la imatge va desaparèixer i va donar pas als dibuixos animats.
Estàvem molt preocupats per l’àvia. Els telèfons funcionaven en teoria, però a la pràctica estaven col·lapsats. Era molt irritant despenjar el telèfon i no sentir res, aleshores aquell aparell es convertia en una andròmina inútil. Aquell era el cordó umbilical que ens unia amb la bibí i el seu silenci ens desencoratjava. Finalment vam poder oir uns xiulets compassats que ens indicaven senyals de vida; després, converses inconnexes d’altres persones tan desconcertades com nosaltres; fins que vam poder sentir la veu familiar i càlida de l’àvia.
Feia molt poc de temps que havia vingut a visitar-nos i semblava tota una eternitat, la necessitàvem. Ens va tranquil·litzar, es trobava bé. Ens va explicar que havia estat molt ocupada en el petit hort que tenia davant de casa. Ens va parlar de la seva mackhl, la palmera que presidia el jardí.
–És farcideta de dàtils. Encara són verds, però a l’estiu els collirem i farem el dibiss que tan agrada a les nenes.
El dibiss és un xarop de dàtils fosc i suau, és molt bo amb torrades i mantega. Vestia de quotidianitat allò que era insòlit. Hi ha un vell proverbi del Profeta que diu que si el dia del judici t’arriba i tens a la mà una palmera per a plantar, fes-ho. No ho dubtis.
I això és el que intentàvem fer els iraquians i les iraquianes, plantar les nostres pròpies palmeres. A poques hores del bombardeig, els carrers es van poblar de gent que mentre es proveïa als mercats i a les botigues aprofitava la llum del dia per a alleugerir la tensió acumulada durant el tancament a les seves cases i refugis en les llargues hores nocturnes. A prop del carrer Iàssir Arafat hi havia homes reunits a les cases de te fent petar la xerrada i comentant la guerra. Els autobusos de dos pisos corrien per les avingudes i alguns nens jugaven al futbol a la vora del riu Tigris.
El meu poble, aguerrit ja des de fa dotze anys a suportar sistemàticament situacions extremes, a ser protagonista d’un drama que no ha provocat, es manté, tot i els horrors de la guerra, amb la moral alta i l’orgull intacte. Som gent de pell dura, acostumats a suportar tota mena de dificultats i privacions. Civils, milicians i soldats seguien cavant trinxeres i subterranis per resistir al que sabien que seria una batalla de sang quan les tropes invasores arribessin a la ciutat i es produís l’enfrontament cos a cos. Defensar Bagdad i resistir era una consigna col·lectiva. A hores d’ara, un avió B-52 ja s’havia enlairat des d’algun lloc d’Europa, destinació: l’Iraq. La mort és un estrany personatge, sempre ens ve a visitar quan estem ocupats en els nostres quefers diaris.
Llàgrimes sobre Bagdad de Gemma Pasqual i Escrivà (Ed. Barcanova)