Gemma Pasqual i Escrivà

Més enllà de fronteres nacionals i de diferències d’ètnia, de llengua, culturals, econòmiques i polítiques, les dones dels cinc continents organitzen diferents actes per celebrar aquest dia i refermar la consciència que, no sols la meitat de les obligacions, sinó també dels drets, els corresponen.

Sobre el 8 de Març hi ha diferents versions. Les més conegudes són la de l’incendi que va tenir lloc en una fàbrica tèxtil de Nova York, l’any 1911, en el qual van morir cremades les obreres que feien una vaga, i la de la manifestació que va esdevenir-se el 27 de setembre de 1909, quan tots els treballadors i treballadores de la indústria tèxtil van fer una vaga de 13 setmanes en demanda de millores laborals. Però cap d’aquests dos fets no va ocórrer un 8 de març ni, segons la historiadora canadenca Renée Côté, hi ha proves documentals que aquests fets succediren en aquells anys, ni que foren el motiu per establir una diada internacional de les dones.

El naixement del Dia Internacional de la Dona, contràriament al que es creia en tots els fòrums, no és fruit d’una situació aïllada, sobre la qual ni tan sols existia consens entre les diferents historiografies, sinó que l’hem d’enquadrar en un context històric i ideològic molt més ampli.

La història d’aquest dia està encreuada de situacions i fets que, a la llum de les investigacions realitzades per historiadores feministes, ens mostren un escenari més complex i ric, en esdeveniments marcats per la Revolució Francesa, la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, la lluita pel sufragi femení, pugnes entre socialistes i sufragistes, i el creixent augment del sindicalisme femení durant les primeres dècades del segle XX a Europa, Estats Units i Llatinoamèrica.

En qualsevol cas, els orígens del Dia Internacional de la Dona estan lligats als partits socialistes dels Estats Units i Europa, en concret al protagonisme de les dones del Partit Socialista Nord-americà, que des de 1909 van instaurar unes jornades de reflexió i acció anomenades Woman’s Day. Les primeres van tenir lloc el 3 de maig a Chicago, amb l’objectiu de fer campanya pel sufragi i contra l’esclavitud sexual. Inspirada en aquesta idea, l’any 1910, durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin, líder del moviment alemany de dones socialistes, va proposar organitzar la celebració d’un Dia Internacional de la Dona, que es va celebrar per primera vegada el dia 19 de març de 1911.

D’aquesta manera el Dia Internacional de la Dona sorgeix per promoure la lluita pel dret al sufragi femení, per defensar els drets laborals de les treballadores i per manifestar-se contra la guerra.

Amb el curs dels anys el Dia Internacional de la Dona ha esdevingut l’ocasió de celebrar i reflectir els progressos i les fites aconseguides en la lluita pels drets de les dones i de promoure les mesures que s’han de prendre per millorar la igualtat de les dones.  El 8 de març reivindiquem les transformacions socials i culturals que han de permetre la ruptura amb el paradigma patriarcal, perpetuador de discriminacions per raó de sexe, i el dret de les dones a ser i sentir-nos diferents, sense que això implique menysvaloració de la diferència, desigualtats en les oportunitats i violències físiques o psicològiques envers nosaltres.

En tot el món una de cada quatre dones pot ser víctima d’algun abús físic, psíquic, sexual o d’un altre tipus. Les  violències contra les dones són l’expressió extrema dels valors patriarcals, que perpetuen una relació de superioritat i poder dels homes sobre les dones.

La violència física contra les dones és només una de les expressions de la violència masclista. És la manifestació més extrema de la relació desigual de poder entre dones i homes.

En aquest país, les diferències salarials entre homes i dones vénen sent d’un 38%. La taxa d’atur de les dones es manté quatre punts més elevada que la dels homes. Les feines més mal remunerades i el treball a domicili són realitzats en un 80% per les dones. El 22,6% de les dones té una feina remunerada a temps parcial respecte a un 3,8% dels homes. De fet la famosa mitja jornada més que un “temps elegit” per conciliar la vida laboral i familiar ha estat per a moltes dones la seua única oportunitat.

Més exemples: són les pressions socials que es projecten sobre els nostres cossos, sobre els cossos de dona, perquè busquem assemblar-nos a uns cànons més pensats per agradar que per agradar-nos; o les creences socials que la “realització com a dona” només s’aconsegueix a través de la maternitat; o l’acceptació com a normalitat de fingir un orgasme pensant més a acontentar a la parella que a una mateixa; o l’assumpció d’haver de caminar amb por pel carrer quan és de nit davant de la possibilitat de poder ser agredida sexualment; o l’haver de lluitar amb aquestes contínues pressions morals del que deu i no deu fer pel fet de ser dona i dels remordiments quan s’actua de manera diferent respecte a aquestes premisses o se les qüestiona.

Tot això són exemples també de la violència masclista estructural, són signes quotidians de l’anomenat patriarcat.

Però davant d’això, ni la resignació, ni l’acceptació que és una desafortunada loteria que toca dia sí dia també poden ser part de la resposta.

La Història tendeix a presentar els avenços socials aconseguits per les dones com la conseqüència d’un progrés que camina per si sol, com a resultat d’un procés en el qual, en tot cas, les dones no han influït. Al contrari, la reconstrucció de la Història ens mostra que les dones només han aconseguit conquestes socials on i quan hi ha hagut dones lluitant i protagonitzant aquestes conquestes.

El 8 de març és un símbol per a les dones de tot el món. Quan estem a punt de complir el primer centenari dels tràgics fets que recorda aquesta jornada, el Dia Internacional de la Dona Treballadora encara té moltes raons per existir i moltes discriminacions per esborrar definitivament d’una societat amb igualtat d’oportunitats.

Històricament, el fet d’escriure ha estat vist com una pràctica inútil per a les dones i com la usurpació d’un dret que no ens pertany. Virginia Woolf va dir: «Crec que passarà encara molt de temps abans que una dona puga asseure’s a escriure un llibre sense que sorgiscai un fantasma que ha de ser assassinat, sense que aparega la pedra contra la qual estavellar-se.»

El paper de la dona com a literata ha sofert una transformació important els dos últims segles. Al llarg del segle XX i en el XXI assistim a l’entrada massiva de la dona en l’àmbit literari. Això és degut a una sèrie de transformacions d’índole social, econòmica i ideològica. No obstant això, segles enrere, la dona ha tingut molt difícil poder formar part de l’àmbit literari. Però, tot i les restriccions imposades per la seua condició genèrica, hi ha hagut dones que s’han enfrontat a la seua època, dedicant-se a l’ofici de lletraferides.

Expliquen que a la Jane Austen li feia vergonya escriure i amagava els fulls cada vegada que entrava algú. La Fanny Burney cremava tots els seus originals i feia calça com a penitència per escriure. La Katherine Anne Porter es queixava que sempre l’estaven interrompent, fins i tot en va fer el càlcul: només havia emprat un deu per cent de les seues energies en escriure, «l’altre noranta per cent l’he usat per a poder mantenir el cap fora de l’aigua». Va tardar vint anys a escriure una novel·la. A la Zelda Fitzgerald, el seu marit li va prohibir publicar el seu diari perquè ell el necessitava per a la seua pròpia feina. Parlant de marits, la Katherine Mansfield retreia al seu que ell volia que deixara d’escriure per servir-lo. O el de Colette va signar les seues primeres obres.

Virgínia Wolf, en Una cambra pròpia, reivindica un espai propi per a les dones, un lloc per a poder escriure, poder parlar, poder viure i, en definitiva, poder ser lliures, poder ser dones. «Una dona ha de tenir diners  i una cambra pròpia per a escriure novel·les; i això com veieu, deixa sense resoldre el gran problema de la veritable naturalesa de la dona i la veritable naturalesa de la novel·la.»

Com deia Simone de Beauvoir «No neixes dona, arribes a ser-ho.» Sense les dones no hi ha revolució…

Gemma Pasqual i Escrivà