Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria
Vaig nàixer en un poble, en un pis que recorde. Tenia dos taulells quasi solts a l’entrar. A l’esquerra hi havia, de seguida, la cuina. A la cuina hi havia el foguer i una pica.
De ben petits, encara que érem veïns i teníem la mateixa edat, el Vicent i jo no és coneixíem. Ell era un nen malaltís, un ocell de gàbia que passava els dies tancat a casa; en canvi jo era un nen de carrer, sempre amunt i avall. Tots dos vam coincidir a l’escola municipal del poble, que era a la cantonada de casa. És curiós, recorde més bé el seu primer dia de col·legi que el meu.
Un dia, quan ja érem tots a l’aula –i dic tots perquè només érem xics–, va interrompre la classe un xiquet menut amb els cabells vermells i la cara plena de pigues, feia cara d’espantat. El mestre, un home gran amb un aspecte quixotesc, alt i prim, sempre vestit de dol, com ma mare, el va rebre molt amablement. El Vicent es va asseure en un racó, en un banc que hi havia a la paret. No va descloure els llavis. Semblava molt tímid i de seguida es va guanyar fama d’aplicat, de seriós, de discret, tot allò que tant agradava als mestres i que tanta mania ens feia als companys. Recorde que li cantàvem una cançó que a ell li feia molta ràbia, feia així: «Roig mal pèl, cullera de mel, sal i vinagre, cara de lladre».
més….
El fet que va unir els nostres destins va ser el canvi de mestre, potser fóra perquè van jubilar el de tota la vida. Al seu lloc van posar un mestre molt més jove, de roba encara més acurada i molt ben pentinat. Un dia, a la classe es va armar un bon enrenou, no recorde ben bé el que va passar però de cop i volta el mestre es va adreçar al Vicent fet una fúria i li va ventar una bona bufetada, tan forta que semblava que el seu cap anara a sortir disparat. Jo, que seia darrere, vaig observar atònit aquella escena, em va impactar molt. De sobte es va fer un gran silenci. El Vicent plorava de ràbia, de desolació. La resta de la classe estaven segurs que no havia fet res.
Vam fer una pinya al voltant del Vicent, enfront d’aquella injustícia ens sentíem solidaris i tots els companys el vam escortar a casa al migdia, a l’hora de dinar. Aquella va ser la primera vegada que trepitjava sa casa. Tots parlàvem alhora intentant explicar al seu pare el que havia passat. Ell no entenia res del que li contàvem, però quan va sentir que el mestre havia pegat al fill, va treure foc pels queixals, es va aixecar i va agafar la porta escales avall. Tots vam restar muts, vèiem el pare del Vicent com un heroi, en aquell moment tots hauríem volgut ser fills d’aquell home.
–Vicentet, no et perdes! –va cridar la mare.
–El meu fill només ha de suportar una bufetada del seu pare. Aquest mestre és un malparit!
Va sortir al carrer fet una fúria. Tots vam córrer al balcó per veure com s’adreçava a l’escola.
–T’ha fet gaire mal, fill? –preguntava la mare al Vicent, preocupada.
Tots continuàvem fent-li costat. Ningú no ens movíem d’allí, esperant el desenllaç de la història. En tornar el pare, per a decepció de tots nosaltres, no havia trobat el mestre, però havia deixat dita la seua enèrgica protesta.
La notícia va córrer com la pólvora, tant és així que els meus pares es van solidaritzar amb el Vicent i no em van deixar tornar a aquella escola. No pel fet que els mestres pegaren als alumnes, això no era cap novetat, fins i tot estava ben vist per algunes famílies. Potser van pensar que si aquell nou mestre tenia la mà solta, jo anava a rebre de valent, ja que era molt més trapella que el Vicent.
Aleshores va ser quan es va establir el lligam de les dues famílies, tots dos ens havíem quedat sense escola, calia trobar-ne una ràpidament. Les mares van ser les encarregades, van fer un recorregut per diverses cases del poble per cercar informació. Un dia vam anar a casa de la mare d’un home que treballava en una impremta. No sé, pot ser que els semblara aquesta una bona feina, el fet és que aquesta dona va decidir el nostre futur.
–Trobe que els vostres fills haurien d’anar a ca don Julio.
Les dues mares van assentir satisfetes. Ja havien trobat l’escola, o més ben dit, el col·legi, tal com l’anomenaven elles. No tenia res a veure amb l’escola municipal on havíem tingut aquell contratemps. Només hi havia un petit inconvenient, calia pagar set pessetes mensuals, tota una fortuna per a aquella època. De seguida ens van alliçonar.
–Heu de ser bons xiquets, ben seriosos i estudiar molt. Els pares hem de fer un sacrifici molt gran per vosaltres i heu de correspondre. Costen molt de guanyar, set pessetes el mes.
Anàvem pel carrer parlant d’aquestes coses, a l’ombra del pati de Sant Roc, cap al carrer de la Morera, quan va avançar en direcció contraria, per l’altra vorera, un xicot amb la cara emmascarada. Nosaltres vam riure. La mare del Vicent ens va renyar.
–No us en rigueu. Això no està bé. Probablement ve de treballar i es rentarà la cara i les mans en arribar a sa casa. No us burleu d’un treballador; al cap i a la fi, vosaltres també sou fills de treballadors.
Així era la senyora Carme, un bona dona, que tantes vegades m’ha fet de mare, de la mateixa manera que t’amonestava et feia riure. Sempre tenia a flor de llavis un acudit, una frase enginyosa, era molt celebrada per tot el poble pel seu bon humor, per les seues sortides gracioses. De vegades jo no entenia el que volia dir, tot sovint eren frases de doble sentit, no aptes per a menors.
Gemma Pasqual i Escrivà
Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria (Barcanova)
http://www.grupdelllibre.cat/ficcio-quan-deixavem-de-ser-infants-p-5857.html