La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Els baixos fons del segle XXI?

La setmana passada es van acabar a la sala petita del TNC les funcions d’aquesta obra. Tinc molta tirada pels autors russos, per la diagnosi tan perfecta que fan de l’ànima humana i els seus torbaments. Saben escodrinyar com ningú què amoïna els homes, què els fa viure i què els fa defallir, en detecten virtuts i vicis com si es fiquessin dins la pell de cada personatge que creen. Tot i que sabia que la versió era actualitzada, cosa que no m’agrada gaire -o gens-, vaig decidir anar-hi perquè era una obra russa i perquè es feia al TNC, cosa que sempre és garantia d’un espectacle ben fet.

Els baixos fons és un retrat àcid i descarnat de la misèria en què viuen un grup de persones dels baixos fons d’una ciutat. Les històries sòrdides de cadascun s’expliquen amb cruesa i sense miraments; ara bé, per damunt de l’estol de personatges en sobresurten tres que protagonitzen una història que no coneix classes socials: un triangle amorós. Dues germanes amb caràcters oposats es barallen literalment a mort per un home que totes dues pretenen que les tregui d’aquella claveguera on (mal)viuen. És, doncs, una obra coral, però amb tres personatges que, no al principi sinó a mesura que va avançant la història, van sobresortint per sobre dels altres perquè, a banda dels problemes materials de pobresa que pateixen tots, en pateixen de sentimentals.

El que em va xocar d’aquesta producció fou l’adaptació que s’ha fet de l’obra original. Escrita el 1902, l’acció succeeix en un refugi per a pobres als quals es cobra un lloguer. En la producció del TNC l’acció se situa en una andana de metro, amb la qual cosa el tema del lloguer grinyola estrepitosament. D’altra banda, hem de suposar que si l’acció passés originalment al metro, alguna referència s’hi faria al llarg del text, mentre que en aquesta producció, tots els personatges viuen en una andana, però en cap moment no deixen anar cap paraula al·lusiva al metro. Estrany, oi? No cola.

Estic ben cansada de les actualitzacions de les obres de teatre -de les òperes, ni en parlem-, amb el pretext que la història que relaten és actual i que interpel·la l’espectador del segle XXI. Això no ho dubto gens, però tan idiotes ens creuen, als espectadors, que no poden representar les obres ambientant-les a l’època en la qual realment succeeixen? Fins i tot seria una lliçó d’història, i veuríem els vestits, les cases, el mobiliari i l’estil de vida d’èpoques pretèrites. Encara que les produccions del TNC no m’han desagradat mai, no trobo gens encertat modernitzar obres amb un pretext estúpid.

Ara bé, cal dir que la interpretació de tots els actors va ser esplèndida. Cadascun encarnava un personatge amb les seves dèries i la seva brutalitat particular; al capdavall, tots ells personatges marginals que es matarien per un crostó de pa dur, sense moral i regint-se per la llei de la selva. El triangle amorós és pràcticament l’únic element que humanitza la història, que transcorre en un ambient llòbrec, ronyós i fosc que no podria ser el metro, perquè de dia l’andana és plena de gent de classe mitjana que agafa el metro per fer la seva vida.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.