“Incendis”, al Romea
Fa uns dies vaig anar a veure aquesta tragèdia grega -si se’m permet l’expressió, extemporània. De fet és una obra contemporània escrita per un jove dramaturg libanès, Wajdi Mouawad, de la qual ja s’havia fet una pel·lícula. Ara bé, que la història sigui contemporània no vol dir que no cali fins a les profunditats més insondables dels humans per interpel·lar-los fins a angoixar-los. Normalment es diu de les obres de teatre antigues que s’han de modernitzar perquè la història és vigent i encara avui ens interpel·la. És una opinió que no comparteixo gaire, sobretot pel que fa a tocar l’estètica de la dramatúrgia, però en aquest cas passa tot el contrari: una obra escrita als nostres dies ens porta fins a l’antigor.
Què té aquesta obra que causi un impacte tan gran, i l’autor de la qual s’hagi comparat amb el mateix Sòfocles? En primer lloc, és una obra molt llarga (més de tres hores), cosa que permet abordar molts temes. De fet, em sembla que toca tots els temes que afecten l’home: l’amor, l’odi, la guerra, la passió, el dolor, la crueltat, la tristesa, la vida pràctica, etc. Sense que en cap moment no es faci referència a cap localització geogràfica, sabent que l’autor és libanès, i per les dates que s’esmenten a l’obra, no costa gaire situar-la en el marc de la guerra del Líban de la segona meitat dels anys setanta.
L’estructura de l’obra és absolutament discontínua. Fa salts en el temps reiteradament, tant endavant com endarrere, però mai no desconcerten l’espectador, tot i que és una manera de narrar més pròpia i més fàcil per al cinema, amb els recursos de què disposa, que per al teatre. Però l’autor aconsegueix que l’espectador pugui seguir-ne el fil en tot moment. A més a més, en el muntatge d’Oriol Broggi, tots els actors, però especialment els dos protagonistes, fan molts papers diferents, amb la qual cosa la confusió podria estar servida, però no és així. Amb tot això vull dir que l’obra és molt complicada, però no només per l’estructura narrativa, sinó per la multiplicitat i alhora per la gran intensitat dels temes que aborda.
Deixeu-me dir que és una obra dura que explica la història dura d’una família destruïda, anorreada per la guerra. A principis del segle XXI dos germans, arran de la mort de la seva mare, fan un periple a la recerca dels seus avantpassats. A través de flaixos que acaben convertint-se en un mosaic, l’espectador es fa una composició de la història d’aquesta família, fins que la cosa arriba al clímax quan es destapa la caixa dels trons. Després d’una gran tensió acumulada veiem que aquesta obra, en realitat, és el mite d’Èdip al segle XXI.
Oriol Broggi, amb una escenografia innovadora, amb l’escenari desplaçat cap endavant i cadires a la part de darrere, aconsegueix treure tot el suc de l’obra i dels actors, en una actuació intensa i colpidora. Els diàlegs són forts, carregats de significació i de sentiment, i els dos protagonistes actuen amb una gran mestria, sobretot tenint en compte que aborden una pila de personatges molt diversos. Han d’acabar exhaustos. En definitiva, és una obra que tothom hauria de veure, perquè és una lliçó de teatre, d’història, de dolor i de vida que deixa l’espectador emmudit davant l’espiral d’horror i de dolor que acaba de presenciar.