La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La utopia (i 5)

Marxa de casa seva pensarós. D’una banda, feliç d’haver estat amb ella, de descobrir que comparteixen tantes coses i de saber que l’atracció és mútua. De l’altra, amb la recança del dubte. Divorciar-se de l’Helena suposaria un terrabastall considerable a la seva vida. Ha d’estar molt segur del que fa. Al capdavall, però, pensa que encara que l’Amèlia no hagués fet acte de presència a la seva vida, tard o d’hora s’hauria hagut de replantejar el seu matrimoni, que és un baluard tan segur com estèril. L’Amèlia ha estat l’espurna que l’ha fet prendre consciència de l’estancament en què es troba la seva vida personal i, de retruc, la professional. Si tingués una vida personal i emocional més plaent i intensa, a la feina rendiria més. Percep l’Helena com un llast que el manté ancorat en el passat.

Durant els dies del viatge no pot deixar de pensar ni un instant en l’Amèlia. Però no només pel que és aquella dona extraordinària, sinó pel que significa a la seva vida. Fins i tot en Sala i Martín el troba apagat. El Ricard decideix confessar-li la seva situació i el seu dubte. En Sala i Martín li diu que l’Helena no li agradat mai gaire i que, pel que li explica de l’Amèlia, és exactament la dona que li convé. Després li escriu la dedicatòria al llibre. Al Ricard li agrada, la troba molt personal. Té ganes de presentar el Xavier a l’Amèlia.

En tornar de Nova York ja ha pres la decisió. Està disposat a passar pel calvari de la justícia pel divorci. L’Amèlia en serà la recompensa. Abans d’anar-li a dir res vol passar el tràngol de demanar el divorci a l’Helena. Li ho enfoca sense embuts i veu que ella no se sorprèn gens. Però no li diu res de l’Amèlia, podria afectar el procés i fer que li demanés més diners dels que li demanarà. Així doncs, i molt a pesar seu, durant el temps que duri el divorci, hauran d’anar amb una cura extrema a l’hora de veure’s. Li sap greu de debò, però vol fer les coses ben fetes.

Una tarda que l’Helena no és a casa, truca a la porta de l’Amèlia.

– Amèlia, amor meu, com t’he trobat a faltar!

– Ricard, jo també t’he enyorat. No m’ho puc creure. Jo, que sempre m’he considerat tan independent, i estic enamorada de tu com una bleda.

– Dona, però això és bo, el sentiment és mutu -la mira libidinosament-. Tinc moltes ganes de fer-te l’amor hores i hores seguides…

Li mossega el lòbul de l’orella mentre li abaixa els tirants de la samarreta que duu. Li fica les mans per dins els sostenidors i li palpa els pits. Aquells pits rodons, perfectes, el tenen completament enlluernat. No triga a prendre-la per la cintura i a dur-la cap al llit. Fan l’amor llargament i salvatgement. El desig que senten l’un de l’altre és molt intens. Quan l’han sadollat, romanen abraçats.

– Amèlia, ja he pres una decisió. Li he demanat el divorci a l’Helena.

– Què dius, Ricard? Això és fantàstic! I quant trigaràs a ser un home lliure per lliurar-te només a mi?

– Uf, no ho sé, la justícia és lenta, però no t’amoïnis gens, perquè ara tenim un horitzó plegats, tu i jo, i això és l’única cosa que compta. La il·lusió ens mantindrà vius, ja ho veuràs.

– Tens raó. Que contenta que estic! T’estimo, Ricard.

Aleshores sent un calfred d’emoció i de plaer per tot el cos. Aquelles paraules són el millor bàlsam per a la seva ànima, el fan envigorir, li donen força, amb l’amor de l’Amèlia se sent capaç de vèncer qualsevol obstacle. S’hi abraona al damunt i la penetra novament.

– M’estimes, Amèlia?

– Sí, aquests dies que has estat fora m’ha costat fer el paper al telèfon eròtic. Només pensava en tu i quan sentia els gemecs dels porcs que truquen em venien basques.

– No m’estranya. El sexe es pot comprar amb diners, però l’amor no. Vull que a partir d’ara deixis aquesta feina immunda i que et dediquis només a escriure. Al meu costat no et faltarà res.

Aleshores el Ricard veu com a l’Amèlia li canvia la cara radicalment. La darrera frase que ha dit no li ha agradat. S’ha posat tensa de cop i s’ha apartat d’ell.

– Ho dius de debò, això, Ricard?

– I és clar que sí. Mai no m’ha agradat que fessis aquesta feina. Si ara hem de ser una parella, crec que tinc dret a donar la meva opinió de la teva feina.

– No, no en tens. Ja et vaig dir que només faig una interpretació teatral. No sóc cap prostituta. Són poques hores i guanyo molts diners. Ni tu ni ningú no té dret a dir-me de quina manera m’he de guanyar la vida, mentre ho faci legalment.

– Amèlia, em sap greu, però no puc acceptar que la meva dona treballi en un telèfon eròtic.

– Doncs tria: o m’acceptes tal com sóc o em deixes.

– T’estimo massa per acceptar que facis aquesta feina. El meu estómac no ho tolera. Però tampoc no vull deixar-te escapar.

– No penso deixar aquesta feina. Ni tan sols per tu.

El Ricard veu com tota la seva il·lusió s’ha esfondrat en pocs minuts. Li és molt dolorós perdre l’Amèlia, però més li dol encara que, vivint amb ell, faci una feina tan indigna d’ella. Ha arribat l’hora de dir-li adéu. Li pesa en tota l’ànima, però ha d’acabar amb allò incipient que havia nascut entre ells. No la podrà oblidar mai, és la dona perfecta, però ara que la seva vida ha virat tan radicalment, és moment de replantejar-se moltes coses.

Aquesta secció continua al blog següent: http://plenadeseny.blogspot.com

Publicat dins de Ficcions | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.