La síndrome de Stendhal

Definitivament, l’Amèlia li ha fet veure que ha de canviar de vida. La vida de luxe i d’aparences que porta al costat de la seva dona no l’omple ni el satisfà gens ni mica, i ha estat una tercera persona qui l’ha fet adonar d’això. Es mou en un mar de dubtes. Té clar que li agradaria començar una relació amb l’Amèlia, però vol arribar prou lluny amb ella per separar-se de l’Helena? O potser se n’hauria de separar igualment, encara que amb l’Amèlia no arribés a res?

Per treure’s les cabòries del cap, se’n va de dret cap a una prestatgeria de llibres i en pren la novel·la de l’Amèlia. S’asseu en una butaca i comença a llegir-la. El Ricard no és un gran lector de ficció, li interessa més l’assaig, però de seguida veu que la narrativa de l’Amèlia té molta força. Mentre llegeix, no pot deixar de pensar en la seva veu al telèfon eròtic. I si una nit li truqués ell? Què li oferiria? Potser no li agradaria la sensació de ser tractat com un home més, el que vol és que el faci sentir especial. El que voldria és que totes aquelles paraules porques les hi digués a la cara mentre fessin l’amor.

No sap com ha d’abordar l’Amèlia, però cada vegada se sent més segur de si mateix i no té por d’un refús per part d’ella. Així doncs, una tarda decideix trucar-li a la porta.

– Ricard, com és que véns a veure’m?

La veu radiant, esplèndida. Tornen a venir-li unes ganes terribles de petonejar-li cada racó del cos. Com s’ho farà per controlar-se?

– Hola, Amèlia. Ahir vaig acabar de llegir el teu llibre. T’he de dir que m’ha agradat molt, i no t’ho dic per dir. Vaja, no vindria a molestar-te per fer l’hipòcrita. He vingut perquè m’agradaria molt que me’l dediquessis.

– Caram, quin veí més atent que tinc! Estic enlluernada. A veure, què hi poso…

– Dona, tu ets l’escriptora, en deus haver signat més d’un i més de dos, de llibres -el Ricard es fa el desmenjat, quan el que realment vol és una dedicatòria personal i intransferible.

Mentre escriu, li mira dissimuladament l’escot. Cada vegada se sent més excitat. A mig escriure, l’Amèlia alça la vista i els ulls de tots dos es troben. Ella li fa una mirada maliciosa. Ell està molt encuriosit per saber què li està escrivint. Hi deu haver posat alguna referència al telèfon eròtic?

– Ja està, aquí tens el teu llibre dedicat.

Per al Ricard, que després de descobrir el meu secret, ha descobert el meu llibre i li ha agradat. Amb afecte, Amèlia Rovira.

El Ricard llegeix la dedicatòria. Somriu. Li agrada. La rellegeix tres o quatre vegades.

– Moltes gràcies, Amèlia. Sí que és una dedicatòria personalitzada, t’ho agraeixo de debò.

– T’agrada ballar, Ricard?

Queda completament descol·locat. A què ve ara aquesta ocurrència? Fa cara de sorpresa, no sap què respondre.

– A mi sí i no he trobat mai cap home que li agradés. Tu tens bona planta i si no en saps, series un bon ballador. Vols provar-ho amb mi?

– Amèlia, no sé si m’agrada ballar, no ho he fet mai, però amb una dona com tu, deu ser l’activitat més plaent del món, o gairebé.

– Doncs poso música i ho provem.

Posa Frank Sinatra. Una peça que el Ricard no coneix però que li agrada molt. Aleshores ella li agafa la mà i se l’apropa. Tots dos comencen a bellugar als peus al ritme de Sinatra. Ell no triga a anar-la agafant més i a acostar-se-la cada cop més cap al seu cos. Nota que és prima i que té una cintureta estreta i preciosa. Alhora, té por que li noti l’erecció que fa estona que li ha començat. Però com que mentre ballen té clar com acabarà allò, no s’hi amoïna gaire.

Mentre ballen, ell nota cada vegada més que els peus li volen al costat seu. Acaba de descobrir que té sentit del ritme, que sap ballar i no ho sabia. O és que amb l’Amèlia tot esdevé màgic. La fascinació que sent per ella és creixent. Quan s’acaba la cançó, l’agafa fort per la cintura, l’estreny contra el seu pit i li besa els llavis. Ella el mira amb una dolçor infinita. Aleshores ell la besa a la boca amb passió i desig, mentre l’abraça cada vegada més i més fort. Per res del món no voldria perdre aquella dona magnífica.

Li passa les mans per tot el cos, vol tocar-li cada racó de pell. Li besa el coll ardentment mentre comença a treure-li la roba. Ella es deixa fer. Li descorda la brusa i després els sostenidors. Té unes ganes desmesurades de veure-li i de tocar-li els pits. Quan la té nua de cintura en amunt, l’agafa a coll i se l’endú a l’habitació mentre li llepa els mugrons. Allà l’estira al llit i l’acaba de despullar. El seu cos l’enamora, el vol posseir eternament.

Fan l’amor a poc a poc, amb passió, un cop i un altre, assaborint-se els cossos. Després de tres orgasmes, tots dos se senten cansats. Es miren i somriuen. El Ricard endevina la felicitat en el rostre de l’Amèlia i se sent a la glòria.

– T’ho has passat bé, amor meu? T’has sentit a gust amb mi?

– Ricard, ets el millor amant que he tingut, t’ho prometo -li diu, somrient.

– No sé si estic gaire content, d’això que em dius, Amèlia. Em consideres un amant més?

– El que volia dir és que ets l’home que més m’ha fet vibrar i gaudir al llit fins ara. I tampoc no entenc per què t’ho has de prendre malament. Que no sóc una amant jo, per a tu?

Aquí l’ha agafat amb el pas canviat. És evident que té raó, però voldria que no en tingués. Aquella noia no és un caprici passatger, una aventura intranscendent, és alguna cosa més. És la dona que voldria al seu costat, en el lloc de l’Helena, que el fa sentir buit. A partir d’ara haurà de rumiar com se’n surt, d’aquesta situació. Sap que el divorci li sortirà car, però l’Amèlia i la felicitat d’ell no valen tots els diners del món?

– Amèlia, no sé què faré a partir d’ara amb la meva vida, però el que tinc molt clar és que per a mi, tu no ets cap caprici. Vull que ens seguim veient i que fem activitats junts. Demà me’n vaig uns dies a Nova York per feina, mira, m’he de trobar amb algú que a tu t’agrada força.

– Ah sí? Qui és?

– Hahahaha. En Xavier Sala i Martín! Fa molts anys que ens coneixem, hem fet alguns treballs junts i quan vaig allà sempre el vaig a veure.

– I tu com ho saps que m’agrada?

– Perquè tens tres llibres seus en una prestatgeria. Jo també sóc observador.

– Hehehehe. Doncs sí que m’agrada, però en aquest país està prohibit dir-ho perquè de seguida et titllen de neoliberal, de ser de dretes i de què sé jo quantes coses més. A mi, sense ser economista, tot el que diu em sembla de sentit comú, i a més, ho expressa en un llenguatge planer. Escolta, que li podries dir que em dediqués un llibre?

El Ricard veu l’Amèlia molt il·lusionada. Per aquella dona arribaria fins a la fi del món si calgués. L’abraça novament i l’omple de petons. Té una pell de seda que mai no es cansaria d’acariciar.

– Amèlia, per tu et duria perles de pluja vingudes de països on no plou.

– Vaja, veig que tu també vas fer francès a l’escola. 

El sentit d’humor d’aquella noia li encanta. És el mateix que el seu. Tota ella és delicadesa, sensibilitat, dolçor i tendresa.

– Faré una cosa. Aquests dies que seré lluny d’aquí prendré una decisió sobre el meu futur. No vull que siguis la meva amant. Ho vull tot de tu. Encara no tinc clar què fer, però si em quedo amb tu, em divorciaré de l’Helena. Tu no has de ser l’altra, no ho vull. Quan torni et donaré una resposta. T’ho prometo, Amèlia.

(Continuarà)