Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Enric Valor en la memòria

Les Normes Unificadores
del nostre idioma, també anomenades: Les Normes de Castelló de 1932.

La proclamació de les
“Normes d’Ortografia Valenciana” l’any 1932 fou un fet importantíssim per al
ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic de la
identitat del nostre poble. Hi ha posat la seua veu autoritzada escriptors,
sociòlegs, polítics i lingüistes eminents. Jo em limitaré a fer una mica
d’història, una crònica dels precedents, desenvolupament i conseqüències de les
Normes.
 

més..

 

La visió del problema
des de l’Alacant de la meua joventut.

Quan es va esdevenir el fet
transcendent i tremendament necessari de l’unificació ortogràfica, conegut com
les “Normes de Castelló” de 1932, el que us parla vivia a la ciutat d’Alacant,
on sols va arribar la bona nova com un ressò gaudiós però llunyà.

M’ocupava aleshores
activament en la fundació de l’Agrupació Regionalista Alacantina en unió de
molts altres joves i amb l’ajut eficaç d’homes com el poeta Ferrandis
Torremocha i sobretot d’aquell gran patriota alacantí, afecte a un
valencianisme fervorós i exemplar, que es deia Josep Coloma Pellicer, home de
gran talent i influència en l’Alacant republicà, llavors d’uns cinquanta-tants
anys, director de la revista satírica “El tio Cuc”, molt esquerrana, i
president de l’Associació de la Premsa.

Alacant posseïa una
llibreria excel·lent, propietat del qui fou alcalde de la ciutat durant la
República i durant la Guerra Civil, el llibreter Llorenç Carbonell, després
mort en l’exili a l’Àfrica francesa. En tal llibreria hi havia sempre una gran
exposició de llibres en català procedents de les més importants editores
catalanes, com la Llibreria Catalònia, l’Editorial Barcino (amb la seua
magnífica col·lecció “Els Nostres Clàssics”), l’Editorial Alpha que publicava
la “Col·lecció Bernat Metge” de clàssics grecs i llatins, i la benmereixent
editorial Proa que s’especialitzà en la publicació de novel·les del país i en
traduccions de les dels més eminents autors europeus. També hi figuraven els
llibres de la llavors nova Editorial “L’Estel”, de València, que publicà molt
primerencament el llibre de versos d’Almela i Vives “L’espill a trossos”, la
novel·la d’Artur Perucho “Ícar o la impotència”, “Proses de viatge” d’Eduard
López Chavarri i “Contes per a infants” de Joaquim Reig, que els subtitulava
“de la imaginació nòrdica”. No cal dir que tots quatre em van causar una gran
impressió, pel seu interès i sobretot per la dignitat amb què hi veia tractada
la nostra llengua en el nostre territori.

Els membres més actius i
entusiastes de l’Agrupació Regionalista, que abastà una acollença de públic
important, freqüentàvem la llibreria de Llorenç Carbonell i també anàvem a una
altra, situada al carrer Sagasta, però sols per adquirir el setmanari “El
Camí”, de València. El propietari d’aquesta segona llibreria era completament
contrari al desvetlament cultural valencià, però, contradictòriament, difonia
el setmanari perquè –deia- estava molt ben presentat i escrit.

En la llibreria de
Carbonell tinguérem ocasió de conèixer i adquirir novel·les de Marià Vayreda,
de Prudenci Bertrana, de la seua filla Aurora (“L’illa perduda”), d’Eugeni
d’Ors (l’antinovel.la “La Ben Plantada”), de Puig i Ferrater i de Carles
Soldevila, del prolífic Miquel Llor, de Josep Mª de Segarra i de Llorenç
Villalonga, i traduccions de Josep Carner i d’Andreu Nin… En fi, allò millor
que es produïa llavors en la nostra llengua. Tot plegat feia que la recta
ortografia de l’idioma tingués una bona difusió entre el jovent valencianista,
o simplement simpatitzant, de les terres del sud, bé que juntament amb la
morfologia barcelonina, si exceptuem les obres de “L’Estel”, ben valencianes;
però era un tret que no ens inquietava puix que no afectava els fons d’unitat
indiscutible de la llengua que s’estenia i s’estén de Sases, enllà el Pirineu,
al nostre lluminós i extremadament meridional Guardamar.

Així ens resultava
desagradable comprovar que el gros de la nostra gent popular, mancada de tota
preparació lingüística, hagués de llegir en la revista “El tio Cuc”, escrita
amb un humor elegant i molt nostre l’ortografia castellana aplicada al nostre
valencià, la qual els mateixos lectors trobaven inadequada, però al seu
entendre indispensable. Alacant, com tots sabem, no parlava ni parla el
subdialecte apitxat; el castís i marítim subdialecte alacantí, amb els seus aquí,
tira volta avall, vinguen-se-né a casa, astò no cal, la
corregua de bous
, la roa de la bicicleta, l’eixia de l’estació
llavors encara era parlat per una majoria del poble, i conservava netament tots
els sons de la llengua. Per això, doncs, en casos de la prepalatal africada
sonora que apareix en mots com germà, ginebre, passejar o ajuda,
veure’l representat per una “ch” espanyola els estranyava, però no imaginaven
que es pogués fer d’una altra manera; trobaven a mancar així mateix la
representació de la “s” sonora, puix que tant aquesta com la sorda eren
ortografiades amb una sola “s”, que en l’escola primària havien après a
pronunciar com una essa sorda solament. Ingènuament, diversos neòfits em deien
que alguns sons del valencià “no es podien escriure”; perquè a ells,
naturalment, els seus mestres els havien inculcat com a veritat inconcussa, que
les lletres del nostre alfabet representaven necessàriament i únicament els
sons que el castellà els donava.

 – Com hem d’escriure cosa?
– m’argumentaven -. ¿veus com no s’hi pot? Es llig cóssa però no cosa.

Amb el so prepalatal
fricatiu sord, o siga el so de xeix que apareix per exemple en caixa,
i en l’alveolar fricatiu sord com ara de la paraula dotze, els ocorria
igual.

 – Veus? – m’oposaven -.
Escrivim c-a-i-x-a, que en realitat diu kaisa, i posem d-o-t-s-e,
que diu això: dotse, però no dotze.

 -I ara anem a les
vocals. I la e de cel, i la o de porta? No existeixen: posem sel
i pórta. No es pot fer.

Supose que gran part de la
nostra gent en tot el País Valencià estava sumida en aquestes confusions, les
quals l’apartaven a poc a poc de l’estimació de la pròpia llengua, que els
apareixia quasi com un fosc dialecte del Senegal, això a part de les moltes
altres causes de diglòssia que existien i existeixen. Un panorama desolador:
encara més extens on la llengua servava tota la seua requisa fonètica, és a
dir, més encara que en la zona central valenciana, on el subdialecte apitxat
s’adaptava millor a la “ch” de germà, i a la “s” ensordida de cosa
(pr.
Cossa), per exemple.
 

Alguns dels joves que
havíem estudiat ja altres llengües que la castellana i teníem nocions més
clares del problema, ens esforçàvem a explicar als ingenus que el valencià
podia escriure’s com qualsevol altre idioma. I intentàvem fer-los comprendre
–cosa que s’aconseguia d’un modo relativament fàcil- que és un error popular
molt freqüent creure que els sons d’un idioma poden representar-se un per un
amb les lletres del nostre alfabet així sense més ni més. Els dèiem que els
sons d’una llengua normal es compten per centenars, sobretot si comptem totes
les variants i s’empra l’Alfabet Fonètic Internacional; que la transcripció
gràfica d’aquests sons amb un nombre tan reduït de lletres com té l’alfabet
llatí –origen de totes les llengües romàniques i germàniques- sols pot fer-se
d’una manera aproximativa i d’acord amb convencions especials per a cadascuna;
que les lletres no tenen obligatòriament els sons que els atribueix una sola
d’aquestes llengües, sinó que cada idioma els dóna un valor fonètic, i idea
combinacions i signes especials, tot segons les pròpies necessitats.

Un alfabet fonètic complet,
fins i tot no essent l’Internacional, els advertíem, aplicable a una llengua,
té tal quantitat de signes gràfics que resulta inaplicable en la pràctica de
l’escriptura i lectura normals per la seua evident complexitat.

 
 

La situació a Valéncia.

Els contactes que teníem
des d’Alacant no eren gaire freqüents amb València, on, uns anys abans de la
fixació oficial –podríem dir-ne- de les Normes d’Ortografia Valenciana a la
ciutat de Castelló, l’ortografia correcta s’usava ja en certs medis cultivats i
no d’una manera general. El setmanari “El Camí”, fundat abans de 1932, s’escrivia
gairebé correctament; l’editorial valenciana “L’Estel”, fundada el 1929, usava
en els llibres que publicava una ortografia correcta. Però, segons les nostres
notícies i la lectura d’algunes publicacions que arribaven als quioscos o a la
llibreria de Carbonell i que ell no posava a la venda, en el Cap i Casal del
país s’imposava popularment l’ortografia inadequada i degenerativa a la
castellana, començant per les dues publicacions periodístiques setmanals
dedicades a l’humor, que es deien “La Chala” i “La Traca”, aquesta molt
anticlerical, esquerrana i famosa, que costà la vida al seu director,
Carceller, el qual fou afusellat pels franquistes. La cosa ja venia de vell,
amb Bernat i Baldoví els seus companys i epígons. Llavors, a València, anotem que
el teatre valencià era molt copiós i vigorós des del punt de vista de la seua
tremenda popularitat, i les obres molt comentades, llegides, presenciades i
també comprades als quioscs i llibreries; i eren vertaderament abundantíssimes
les obres teatrals escrites i ortografiades barroerament a la castellana i
escassíssimes les que empraven una ortografia correcta. Açò feia que les
grafies dolentes s’escampassen arreu de tot el territori valencià. De tal modo,
la depauperació ortogràfica que desfeia la fisonomia de l’idioma, els usos
morfològics dialectals i la castellanització lèxica de moltes obretes escrites
per fer riure, feien molt de mal.

Altrament, la
pseudonormalització de la llengua escrita que solia sorgir de Lo Rat Penat i
altres medis, feia també el seu paper desorientador –moltes vegades amb tota la
voluntat dels “normalitzadors” ocasionals i benintencionats “que no sabien
res”-. La confusió de sons de l’apitxat donava grafies desastroses, algunes de
les quals ja apareixien en el Diccionari Llombart. Hi llegíem gic (amb
“g”) per xic (amb ics); la terra del ge en lloc del xe.
I
moltes altres belleses semblants.
Hi havia els arcaïtzants (allò de “València enans i a
ensús”) que treien a relluir fins i tot grafies equivocades de la primeria de
l’Edat Mitjana; i hi havia també els qui podríem qualificar de “fonetistes”,
que es saltaven netament l’etimologia i la gran tradició gràfica dels clàssics
(per dissort no sempre correcta) i escrivien, com ara, verb amb “t”
final i llarc amb “c” i no amb “d” i “g” respectivament com manen els
derivats.

Tanmateix, tant a València
com a tot arreu del país, una grafia havia sobreviscut en la ment del poble,
segurament recolzada per l’existència de certs llinatges o cognoms: la “ig”
final. Tothom sabia pronunciar Reig, Escrig, Roig, Puig… per la força de la
tradició familiar. Però fins això s’estava fent malbé per la profusió de les
revistes popular mal escrites, on, amb ortografia castellana, apareixien
paraules no pertanyents a cognoms per a les quals s’emprava la “ch” castellana
en posició final: vach, vech, lllebech, etc.

 
 

Orígens i criteris de
les Normes.

Com dic en la meua obra Millorem
el Llenguatge
, l’origen de la nostra llengua, com es sabut i evident, està
en la lenta transformació del llatí vulgar importat en les nostres terres
durant la seua inclusió en l’Imperí Romà. És el mateix cas del francès, de
l’occità, del castellà, del galaico-portugués, de l’italià, del reto-romà, etc.

Derivats del llatí, tots
els idiomes moderns del nostre grup, resultants de la fragmentació lingüística
de la Romania, és natural i convenient que en la seua ortografia reflectesquen
la base llatina o llatinitzada dels mots. El criteri general ha estat mantenir
dins certs límits la fisonomia romànica de les paraules, tot i fent-la
compatible amb el resultat final de l’evolució fonètica que cada llengua
romànica representa.

Vegem, per exemple, el mot
llatí vulgar civitate, que dóna lloc per evolució a l’italià cità,
al francés cité, al nostre ciutat i al castellà ciudad,
tots amb la “c” inicial de la llengua mare, on trobem quatre interpretacions
fonètiques diferents de la mateix lletra (encara que la del francès siga
semblant a la nostra) i la persistència dels trets principals de la fisonomia
del mot originari. Igual ocorre amb el mot llatí vulgar jocu: en italià jocco,
en francès jeu (el més apartat), en la nostra llengua joc i
en castellà juego, tots quatre amb la “j” inicial persistent
interpretada d’un modo diferent a tots els altres pel castellà.
I
així en la major part dels esmentats idiomes.

 

Aquesta fidelitat a
l’etimologia (l’italià, més fonetista, se n’aparta en certes ocasions però no
gaire) es complementa amb la consideració de la nostra tradició gràfica. “Una
llengua escrita –deia el professor Sanchis Guarner- no és sol reproducció de
les paraules, sinó també el vehicle amb què es transmet i perpetua l’obra
cultural d’un poble… Els textos clàssics i les obres mestres sobreviuen a
llur època i són llegits per generacions molt posteriors”. La cita del gran
filòleg valencià inserida en la seua “Gramàtica Valenciana”, publicada per
Editorial Torre el 1950, és no sols exacta sinó alliçonadora. No podem trencar
la tradició gràfica sense trencar la continuïtat de l’idioma ni sense
eixir-nos-en de la gran família; només podem permetre’ns de modificar
prudentment certes grafies per a una major sistematització i un evident
millorament. És allò que han fet els nostres veïns francesos, castellans,
galaicoportuguesos i, en menor grau, els italians.

El precedents de les
nostres Normes.

Els nostres problemes, com
els dels baleàrics, és clar, eren comuns amb els del principat de Catalunya.
Tots posàvem en els mateixos clàssics tots vivíem la mateixa decadència; tots
havíem de lluitar contra la castellanització que ens era imposada, contra la
dialectalització excessiva contra la desfeta, en una paraula.

Allà a Barcelona, la
reacció fou més primerenca que enlloc, però també molt problemàtica. Els
criteris ortogràfics anteriors a les normes propugnades per Fabra i recolzades
per Prat de la Riba, foren solament la pronunciació, el costum i l’etimologia,
els quals es demostraren insuficients i produïren una anarquia certa. Bofarull
propugnava, per exemple, el plural en –as, que s’acostava a la “e”
neutra àtona pronunciada a Barcelona, és a dir, la del català oriental; Milà i
Fontanals, en canvi, defensava el plural en –es atenent-se als clàssics
i a la fonètica del català occidental i valencià.

Més avant, els criteris de
Fabra, en la seua Gramàtica de la Lengua Catalana (1912), i de l’Institut
d’Estudis Catalans, foren més nombrosos: etimologia, tradició gràfica,
pronunciació general, claredat i harmonia amb les altres llengües de cultura
.
Açò era una altra cosa; el camp de discrepància quedava summament reduït.
Conseqüència: el 1913 es proclamaren unes Normes unificadores i rigorosament
científiques per al Principat, i el 1918 es publicà, si no recorde malament, la
famosa “Gramàtica Catalana” de Pompeu Fabra ja escrita en català i d’acord amb
la normativa fixada. El “Diccionari Etimològic” que recolzava també les Normes,
es va publicar l’any 1917.

No cal dir que, a
Barcelona, hi hagué lluita, resistències enormes a la normativa establida pel
IEC, per part dels qui estaven acostumats als anteriors criteris confusionaris.
Com a anècdota, direm que un influent diari de Barcelona publicava sovint la
llista dels qui no havien acceptat les Normes unificadores de 1913, la qual
cada vegada era més curta, puix que el director del periòdic rebia de tant en
tant cartes d’escriptors, abans disconformes, que sol·licitaven que els
donassen de baixa en la llista perquè acceptaven la normalització.

 
 

La fixació i redacció de
les Normes de Castelló de la Plana.

Els grups que treballaren
en el País Valencià per a la dignificació i normalització de la llengua en la
mateixa direcció i amb criteris i tècniques semblants al que s’havia fet a
Catalunya, foren, de nord a sud, la Societat Castellonenca de Cultura on
s’aplegava la millor intel·lectualitat de les terres de Castelló, amb Lluís
Revert com un dels capdavanters, el qual rompé el foc amb el llibre “La llengua
valenciana. Notes per al seu estudi i conreu”, publicat el 1930. Aquesta obra
admirable ja indicava el camí recte a seguir, i llegit a Alacant féu allí també
el seu paper d’orientació de l’opinió que emanava dels qui foren després
membres actius de l’Agrupació Regionalista Alacantina. Compromesos en la
mateixa tasca, hi havia els castellonencs estudiosos i preparats Salvador
Guinot, Àngel Sànchez Gozalvo, el patrici Gaietà Huguet, el jocundíssim
escriptor Josep Pascual Tirado, el Jurista Honori Garcia i molts altres que
Fuster anomena quasi exhaustivament en el fullet que tots coneixem publicat el
1982 per l’Ajuntament de València. De València, intervingueren en la fixació
difusió de les Normes filòlegs com Sanchis Guarner i Josep Giner i Marco,
escriptors i investigadors com Adolf Pizcueta i els germans Martínez Ferrando,
i el gramàtic Carles Salvador. D’Alacant, l’aportació fou menor per la
desvinculació existent en aquells anys; tanmateix, l’historiador alacantí
Figueras Pacheco brindà la seua firma, i el fill de la Marina i més avant
catedràtic destacat de dret de la universitat Central, Joan Beneyto, pels seus
estudis i relacions valencianistes a València, també hi posà la seua veu i
opinió en la confecció de les Normes. Fuster esmenta, també, els principals
signants d’aquestes en el fullet citat: els Martínez Ferrando, Carles Salvador,
Almela i Vives, mateu i Llopis, Sanchis Guarner, Soler i Godes, Adolf Pizcueta,
Joan Beneyto, Thous Llorenç… i tants més que no cite per no caure en
prolixitat, escriptors, polítics, gramàtics i totes les entitats culturals del
País Valencià existents en aquella hora, inclosa la Secció de Filologia de la
Universitat de València. Cal tenir en compte que antics dissidents de bona fe
com el pare Fullana, fill de Muro, donaren exemple essent-ne els primers
firmants…

 
 

L’expansió.

Les Normes, com diu Fuster,
foren en cert modo transaccionals i susceptibles de millorament, la qual cosa
s’ha reflectit en la modesta o no tan modesta cultura escrita durant els
seixanta i escaig de vigència d’aquelles en el País Valencià, la qual ha pogut
abraçar ja pràcticament tots els camps, encara que no amb la profusió i la
divulgació normals: poesia, narrativa, crítica, assaig, economia, ciències
diverses, història, sociologia, filosofia, pedagogia, literatura infantil,
manuals escolars…

Quant a la difusió, citarem
en primer lloc l’infatigable mestre i literat Carles Salvador. Ell degué tenir
una gran part en la planificació i redacció definitiva de les Normes, i no cal
dir en la seua expansió, encara que no m’ho deia així clarament –home modest,
treballador i callat. Però ¿qui havia publicat el 1933 el “Vocabulari
Ortogràfic Valencià” paral·lel al “Diccionari Ortogràfic” de 1917 de Barcelona?
Ell escrigué i edità també el 1934 una “Ortografia Valenciana” i un interessant
i ampli oplusque titulat “Qüestions de Llenguatge” el 1936.

Quant al millorament de les
Normes de Castelló, a part dels curts esforços que significaren les escasses i
dèbils editorials i les publicacions periòdiques “El Camí”, “El País Valencià”,
“Acció” i la “República de les Lletres” abans de la Guerra Civil, hem de posar,
també, en un lloc destacat Carles Salvador, que amb la publicació el 1951 del
seu llibre “Lliçons de gramàtica valenciana amb exercicis pràctics” féu
possible la iniciació i realització dels “Cursos de Llengua de Lo Rat Penat”,
els quals vaig professar jo durant un any sota la seua direcció. Cal esmentar
com els majors i més efectius treballs de difusió i consolidació de la nova
normativa ortogràfica, la publicació de seixanta o setanta títols per Editorial
Torre, tots en la postguerra; l’eixida a la llum de la “Gramàtica Valenciana”
de Sanchis Guarner, llibre altament formatiu per als estudiosos, que també
publicà Torre en l’any 1950; les col·leccions de l’Editorial “L’Estel” dirigida
pel professor Sanchis; els llibres de l’Editorial “Lletres Valencianes” i de
l’Editorial “Sicània”… i moltes altres publicacions diverses dels primers
quinze o vint anys de la Dictadura. Totes les publicacions esmentades usaven i
milloraven les Normes. Alhora es perfeccionava la morfologia de l’idioma, es
depurava i s’enriquia el lèxic i s’afinava la sintaxi. Molts hi contribuírem
amb més o menys encert i extensió, però les Normes de Castelló havien obert el
camí del perfeccionament.

Dels temps actuals, trobe
que no cal parlar-ne massa, perquè tots coneixem la ingent tasca que s’ha dut a
terme i s’hi duu des de la Universitat preparant centenars i centenars de
professors. També des d’associacions com Acció Cultural i altres d’abast
comarcal que s’estenen per gran part de la nostra terra. Els escriptors, avui
nombrosos i en la seua majoria de gran qualitat, contribueixen eficaçment al
general desvetlament de la cultura. I els premis literaris, que s’ofereixen des
del quatre cantons del país Valencià. I els esforços editorials de tots
coneguts…

En
resum: Les Normes de Castelló han creat una gran i saludable inèrcia de lectors
i escriptors. L’idioma s’ha consolidat i es consolida més a més segons el seu
ensenyament va ampliant-se, i així ha pogut i pot resistir els embats absurds,
i inimaginables que sofreix, perquè una nodrida colla de bons valencians han
petjat terra ferma en el seu treball renovador.

 

DISCURS LLEGIT PER ENRIC VALOR I HERNÁNDEZ EN
REPRESENTACIÓ DEL SEU PARE, ENRIC VALOR I VIVES, AMB MOTIU DE LA SEUA
INVESTIDURA COM A DOCTOR HONORIS CAUSA PER LA  UNIVERSITAT D’ALACANT
 

5 de novembre de 1999

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per gemmapasqual | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent