Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

UNA VESPRADA AMB A. SIZA VIEIRA.

L?estiu de l?any següent, a l?incendi, vam decidir anar a visitar-lo. En deambular entre els edificis, pels passadissos de fusta i d?acer que hi havia habilitats, encara es sentia una fortor immensa a socarrim. Caminàvem entre la història mítica, recent, de Portugal. La Lisboa dels Fernando Pessoa, Duarte do Cannaval, d?Eça de Queiroz, Garrett, etc.

Les igrejas do Sacramento i el Loreto. Era quan s?escrivia als cafès, talment com A Brasileira, el Casino Lisbonense, etc. Que condensen la millor literatura i més decadent portuguesa, immersos entre les acaballes del segle XIX fins a mitjans del XX.

Vam indagar i esbrinàrem que hi havia en marxa una proposta encomanada a Alvaro Siza Vieira.

Siza, però, viu a Porto, tot seguit férem cap a allà.

Un dissabte arribàrem a Porto. La que seria la mare dels meus fills es quedà a l?Hotel i jo em conduí vers la Rua da Alegria. Piquí la porta i aparegué Luis, un col·laborador d?Alvaro. Li expliquí d?on venia i que volia arreplegar informació sobre la proposta de El Chiado. Entrà endins i n’isqué, als pocs minuts el mateix mestre, en Siza, que em saludà cordialment. Tornà a preguntar-me d?on venia. I li vaig etzibar: de València, a l?altra galta de la península.

Pujàrem a un segon nivell, vaig fitar mentre pujava un estudi a tota virolla i dissabte com era!.

En aquell nivell es trobaven les maquetes i dibuixos de diferents projectes que coneixia per haver-los estudiat: el Projecte del concurs de la Giudecca de Venècia, l?edifici ?Bonjour Tristèse? a Berlín, etc. I en això em féu seure i s?endinsà a una habitació sortint tot seguit amb trossos de fusta de la maqueta de la part d’Alcoi que li havien encomanat. Era el pla ARA, que l?Ajuntament d?Alcoi, de la mà de Vicent Vidal i Vidal (professor meu) i el seu cunyat (l?alcalde Josep Sanus) portaven endavant. Com sabeu els desnivells dAlcoi, també, són de Dragon Khan. I en això, i per sorpresa meua va començar a preguntar-me sobre Alcoi,….que si Buida-oli, que si el Barri de Sant Rafel, etc. Si els carrers de St. Llorenç i Sant Nicolau, etc. I s?agafava el cap i em deia: m?éstic tornant boig…boig….

No vaig poder ajudar-lo gens……….però li vaig suggerir alguna cosa que no recorde…….pobre de mi.

Després ell i Luis van començar a explicar-me la proposta de El Chiado, em donaren plànols, fotos, etc….i en tornar a València vaig redactar l?article….que trigaria mesos i mesos a ser publicat.

Interessa saber la proposta d?intervencions en Ciutats Velles i la metodologia que ací s?explica, a més a més de l?enorme sensibilitat amb que escomet la intervenció, i els criteris de preservació. I per últim, conèixer l?embranzida que han fet, fora del centre de poder (Lisboa) una colla de mestres ( Fernando Tàvora, Carlos Ramos, Nuno Portas, etc.) que treballant molt des de la zona de Porto, en precari i silentment, s?han convertit en el referent de l?arquitectura lusa. A base de conrear Architettura Povera.  Contra corrent i tot pronòstic. Els imperis decadents tenen aquestes caramboles.

PS: una experiència iterativa? quan més gran ha estat un arquitecte més facilitats m?ha donat per a arribar a ell. Els que bufen molt i no m?han donat accés, en un lapse curt de temps, s?han desinflat.  Dec ser bruixot ! 

 Ací teniu l’article….

 

REHABILITAR LLOC I HISTÒRIA: EL CHIADO.

Les ciutats no tan sols pertanyen a llurs habitants sinó que ? i cada vegada més- formen part del subconscient col·lectiu d?aquells que no ho som. Per això, quan el 25 d?agost de 1988 vèiem les imatges de El Chiado envoltat en flames un calfred ens recorregué el cos. A l?endemà van prometre a reconstruir-ho tot en un any. No ho farien. Si més no, però, amb un any els en sobra temps per a fer una proposta de rehabilitació i de la mà d?un dels grans arquitectes europeus: Alvaro Siza Vieira.  

Com diu A. Rossi en L?Architettura de la città  en el capítol de la ciutat com a història: ?Tanmateix hi ha ciutats que realitzen llur vocació i d?altres que mai no porten a cap llurs projectes?.

Per tal de fer entenedora la descripció de la proposta hi anirem per apartats:

Situació, topografia i permanències.

Lisboa es situa a la riba dreta del Tajo ? o Tejo com diuen els lisbonenc i alguns mapes antics castellans-. Al sud i entre dos pujols ? el de Sant Jordi (dreta) i Sant Francesc (esquerra) sobre el plànol de la ciutat- hi havia una mena d?entrants marins que foren terraplenats al llarg dels segles, conformant l?actual vall d?A Baixa, fruit de l?expansió comercial marítima que feia descendre la població dels barris alts a la ribera.

Arran del terratrèmol i incendi de 1755, i de la mà de l?il·luminista marqués de Pombal s?inicià la reedificació integral de la Baixa en detriment de la reconstrucció de l?aglomerat preexistent.

La Baixa pombalina posseeix una estructura morfològica semblant al Cabanyal-Canyamelar-Punta de França o a la Barceloneta de Verboom però amb una disposició perpendicular a les corbes de nivell, en contraposició als nostres exemples.

El Chiado es situa al vessant caient a la Baixa del pujol de Sant Francesc i és compost d?una colla de carrers entre ells el bellíssim de São Francesc (corbat i costerut, però força degradat).

Però allò que els lisbonencs en diuen fazer Chiado hi són: ?as ruas Garrett, do Carmo i Nova do Almada?. Precisament aquells que sofriren l?actual incendi i constituïren el punt de concentració de la burgesia i intel·lectualitat lisbonenques. Morfològicament, El Chiado és un fragment de la Baixa, la qual es conforma com a part de ciutat.

Les permanències del Chiado són: de traçat i plànol, doncs, en la reconstrucció pombalina duta a cap hi hagueren, tanmateix, un total de sis propostes, sent la cinquena la d?execució. L?elaborada per E. Dos Santos i continuada per C. Mardel. Aquesta, en l?actualitat, és manté bastant fidedignament.

En quant als monuments cal destacar-hi: l?església i convent do Carmo, monument votiu de la batalla d?Aljubarrota, arran la invasió castellana i posterior independència portuguesa. En l?actualitat està bastant malmesa, producte, producte del terratrèmol de 1755. L?ús, avui, és de museu i hi ha  un projecte de rehabilitació en curs.

En quant  la dimensió tipològica hi ha hagut una creixent transformació, fruit del desplaçament de l?activitat residencial cap a la terciarització que sofreix aquesta zona. Disposició en graella de blocs allargassats. Tipologia de plurifamiliar, a l’estil de les cases de renda.

L?ascensor públic de les escalinates de Santa Justa, projetat per l?enginyer Mesnier du Ponsard (1898) que salva el desnivell entre la vall de la Baixa i el pla d?assentament de l?església do carmo. Ascendint amb ell hom pot guaitar tota La Baixa i la part  occidental de Lisboa. De construcció fèrria, no hi acaba de deslligar-se de l?ornamentació neogòtica. Val a destacar la seua inserció en el context, així, com l?atracament ? per mitjà d?un pont- sobre la terrassa d?un edifici, obliquàment, que condueix a l?antic jardí do Carmo; de tan bon punt que representa un precedent impagable, d?arquitectura deconstruïda, avui tan en voga.

Condicionants circumstancials

El territori d?intervenció s?estructura en tres blocs coincidents, més o menys, amb les illes de cases sinistrades, amb una estructura de la propietat de denou parcel·les. Amb els preceptes d?ubicar dos pàrquings coberts i una boca de metro fruit, aquesta darrera, d?una nova línia. Tot el sòl estava de propietat privada; hi havent algun banc entre els propietaris. La qual cosa en portà a una gestió urbanística de caire semblant a la reparcel·lació discontínua.

Proposta d?intervenció

L?avanç de la proposta es presentà a maig de 1989 i a octubre del mateix any el projecte definitiu. En ell, la secció arquitectònica ha estat l?element imprescindible, tant com a element d?anàlisi ?degut a les innombrables plantes que s?hi ha calgut de fer per tal de conèixer què passava a cada nivell ? i com a element generador de tota la proposta en els seus elements fonamentals: viari i futures edificacions. Val a dir que en Siza realitzarà, a posteriori, l?execució de tota l?obra en formigó armat. Cal recordar-hi que a Portugal i a d?altres països, molt sovint, el parament de façana es conforma a base de pantalles de formigó. De tant bon punt que tenim una ?ordenança dibuixada i executada? i per tant buits, altura de cornisa i nivells controlats. I com a conseqüència l?escala tradicional de El Chiado mantinguda, però no les edificacions preexistents i que, tot plegat, constitueixen un paradigma per a la rehabilitació de centres històrics. I no ho és el manteniment, a tota costa, d?unes construccions inservibles funcionalment. I a partir d?ací establir la relació entre escala i morfologia urbanes, on el teixit preexistent és hipòtesi de partida però l?escala ha de ser la constant.

Siza relega el plantejament simplista bidimensional del pla per a inserir-s?hi en una concepció/percepció urbana com a sistema de recorreguts, com a espai de representació total i d?acumulació d?usos en un centre històric.

A banda dels itineraris conformats pels carrers tradicionals i l?elevador, Siza, n?insereix de nous: l?un que va des de rua Ivens per les escalinates dins d?un passatge a través d?un edifici que uneix les ruas Nova do Almada a do Crucifixo que hi inclou la boca del metro, i l?altre exterior, a través de l?interior de l?illa del bloc B on la profunditat edificatòria s?escurça a catorze metres, que ens relaciona rua Garrett amb l?església del convent.

                                                                     josep blesa i morante, arquitecte.

Publicat el dia 21 de juliol de 1991. Suplement de TERRITORIO Y VIVIENDA del diari Levante-EMV

?Aqui Lisboa em parceira com vilas e aldeias do país nas mais salientes características da arquitetura e do urbanismo populares portugueses – mais importantes que os edifícios são os laços que estabelecem entre si?

                                                                             ?Olhar sobre um tecido?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Et lliuro un poema pel goig de Lisboa compartida:

    M’atabalen els mapes,

    atapeïts de lletres, escaires i colors.

                                                                   Posen la ciutat a les nostres mans,

                                                                   com si fos un assumpte banal,

                                                                   o una ficció.

     

                                                                   Lisboa és millor nua, sense intermediaris,

                                                                   sense mapes ni cites prèvies,

                                                                   cos a cos, amb escreix,

                                                                   per poder-hi perdre’t, fora d’hora.

                                                                   Lisboa és pujar, baixar, voltar,

                                                                   seguir l’empedrat sinuós,

                                                                   pertorbar-te, volar,

                                                                   tastar la misèria, la sal,

                                                                   el vi verd, el riu, la llibertat,

    el crepuscle foll,

                                                                   la grandària de la nit.

                                                                   És besar un corb desconegut,

                                                                   dormir a un jardí,

                                                                   collir un transbordador,

                                                                   endevinar el terratrèmol i el foc.

                                                                  

    Els carrers et duen per on ells volen,

                                                                   com els rius de gent als semàfors.

     

                                                                   La tarda llença un fil d’argent des de Sta. Justa

                                                                   i els terrats relligats ens culminen l’esforç.

     

                                                                   Els peus descalços del capvespre,

                                                                   vora el moll,

                                                                   fan un mapa, d’aigua dolça,

    cap el mar i un desconsol.

    Els ulls de la nit et descobreixen móns.

    Bona nit, espero que t’agradi

                                                                                 

                                                                    

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.