Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

INTRODUCCIÓ A L?EDICIÓ DE 1977. PER GEERT BEKAERT

TRADUCCIÓ DE L?OBRA ?ENTRETIENS SUR L?ARCHITECTURE?.

Edició íntegra del toms 1+2.

Autor : Eugène-Emmanuelle Viollet-le-Duc.

Edició de 1977. Pierre Mardaga éditeur. Brussel·les.

?L?art de l?arquitectura és una creació humana?

?Les lleis de l?arquitectura poden ser compreses per tothom?

 Viollet publicà els Entretiens entre 1863 i 1872. Amb un llenguatge francès divuitesc, quasi o més d’immortel, pren revenja contra els Acadèmics de l’Escola de Belles Arts, que es trobaven immersos en un món reclosit.

Viollet replica amb una obra que ens permet encara pouar, i de la que s’han nodrit els (arquitectes i teòrics) més moderns i avantguardistes del segle XX per a elaborar les seues innovacions.

La traducció, a hores d’ara, m’és complicada i difícil ja que s’aparta bastant de l’argot i l’estàndard actuals.

Constitueix i és un precedent de la mateixa (im)postura que pren Sanchis Guarner en no ser nomenat Cronista de la Ciutat, que contraataca tot publicant la més i millor síntesi d’història de la Ciutat de València, encara a hores d’ara.

Per últim, val a dir, que Entretiens és un mot bisèmic:

D’una banda significa converses i de l’altra construccions.    

Us aconselle llegir aquesta introducció que té una marcada empremta generalista. Hom diu que era un dels llibres de capçalera d’Antoni Gaudí, igual que de F. Ll. Wright, Le Corbusier, Perret, etc.

Deseu-hi comentaris….per tal de debatre l’aportació violletiana o del que vulgueu.

Dins el seu assaig sobre ?Viollet-le-Duc i el punt de vista racional?, John Summerson ha descrit el moment solemne de la naixença de l?arquitectura moderna. Era cap al final de 1863 quan VLD, amb gran esclat dels seus amics i enemics, és nomenat professor d?història de l?art i d?estètica a l?Ecole des Beaux-Arts de París, al bell mig d?una ardent càbala, declarava que la França del segle XIX hi era, exactament com els grecs ho havien fet a la seua edat d?or amb llur mitologia, a donar expressió, per a una nova forma arquitectònica estructural, a les noves concepcions que les revolucions socials i industrials hi havien aportat. ?Doncs el nostre segle encara no ho ha dit tot?.

Aquest moment pareix haver estat l?únic moment d?èxit en la seua breu carrera professoral de  VLD. El 26 de març de 1864, lliurava la seua dimissió. L?escola que, quan era estudiant, abandonà després d?algunes setmanes, deixava igualment després d?alguns mesos, com a professor. Als seus ?simples advertències als lectors?, que prologa els seus Entretiens,explica les raons fonamentals del seu fracàs: ? O el meu ensenyament s?atindrà a l?interior del cercle dins del qual se?m suposa enclòs, i aquest ensenyament serà estret, més perillós que útil; o jo me n?eixiré d?aquest cercle, i no se?m concedirà més confiança que tot autor o professor deu inspirar a aquells que el llegeixen o l?escolten, si vol que les seues lliçons siguen de profit.?

Mes cal llegir les ?advertències? complertes. No és tan sols l?Ecole des Beaux-Arts, que no importa com d?altres institucions que VLD ha trobat fatal per al pensament i per a l?art.Per tant, és gràcies a a la seua nominació a Beaux-Arts, com, de manera més sintètica que havia fet en el seu Dictionnaiere raisonné de l?architecture française, VLD ha reunit i publicat les seues idees sobre sota el títol : Entretiens sur l?architecture.

Aquest títol, per si mateix, és profund. Suggereix un dels punts de vista més fonamentals d?En VLD : l?arquitectura és accessible a tothom en tant que activitat social essencial. Cadascú hom té dret a l?arquitectura. Tothom deu poder parlar-ne simplement. Ella no pot ser el privilegi d?una classe d?homes a part que hom anomenen ?arquitectes? i que mercès a llur institució de formació, l?Ecole des Beaux-Arts, són iniciats en els seus secrets. Per a comprendre la teoria de l?arquitectura de VLD, no es necessita d?iniciació, ans d?una sana intel·ligència. No s?adreça pas solament als arquitectes, als teòrics de la història de l?art i de l?arquitectura, sinó al públic en general, el públic que té, diàriament, a fer amb l?arquitectura, el públic que construeix i sobretot que l?habita.

Vol mostrar a aquest públic que l?arquitectura ha estat sempre una altra cosa a allò que els arquitectes pretenen. En considerar, per a ells, l?arquitectura com a un vedat. Han, segons VLD, alienat el poble, la nació, d?una de les seues necessitats més vitals i del seu mitjà d?expressió més poderós. L?arquitectura té positivament la seua realitat pròpia, però aquesta no pot ésser desacoblada de la realitat social en general. N?és una part constituent. VLD no en parla d?altra banda mai com a expert, sinó com a un profà que ha reflexionat sobre l?arquitectura i la seua història. Les seues concepcions no li pertanyen per així dir-ho – llur valor no deriva pas de la seua autoritat – sinó que elles parlen segons llur pròpia evidència que s?hi persegueix àdhuc en la claredat d?escriptura i la tècnica d?il·lustració.

En les publicacions ulteriors, com ara Histoire d?une maison, que no s?adreça sense raó a un públic jove, no parteix solament de l?autoevidència de la teoria, sinó també de la de la pràctica: un estudiant sense experiència construeix ell mateix una casa. El paper de l?arquitecte és aquell d?un Sòcrates que, per les seues preguntes, disposa a reflexionar.

La història és una altra de les característiques dels escrits de VLD. Ni el seu Dictionnaire, ni els seus Entretiens, ni els seus escrits posteriors no contenen exposicions teòriques abstractes. La declaració d?Aldo Rossi ? l?arquitectura són les arquitectures?, VLD l?hauria jutjada vàlida. L?arquitectura  existeix en tant que com a realitat històrica dins dels diferents estils d?arquitectura. Una reflexió sobre l?arquitectura sols pot trobar lloc dins les anàlisis històriques. Teoria i història no poden estar deslligades una de l?altra. VLD no les ha considerades mai separadament.

El seu punt de vista teòric ix dels seus coneixements històrics i, a partir d?aquest punt de vista teòric, una història ateny la seua estructura comprehensible. En introduir la història com a factor de la teoria, VLD es separa dels seus grans predecessors, Vitruvi, Alberti, els teòrics francesos (als quals mai no es refereix). Per a aquests els fets històrics figuren tan sols com a il·lustracions. En VLD, un fet històric és un fet preponderant. La història és l?única escola d?aprenantatge directe. I la història és l?estudi de tot el passat que pot ésser conegut. Ella és també l?argument contra l?Acadèmia que s?hi recolza sobre els estils històrics.

           

És prou remarcable que siga aquesta dimensió històrica que, als epígons de Viollet, haja estat negada d?entrada, de sort que la teoria és arrancada del seu suport i degenera en un novell academicisme, com aquell ha sigut el cas d?en Gropius amb la fundació del Bauhaus. Allà on VLD havia integrat la possibilitat de crítica sobre la doctrina mateixa en la reflexió històrica, aquesta possibilitat és exclosa pel rebuig de la història.

El caràcter històric introdueix igualment la relativitat en la teoria. Un exemple ideal, una arquitectura ideal no existeixen pas. Hi ha diversos estils en l?arquitectura, cadascú amb el seu propi caràcter, la seua bellesa pròpia, la sua pròpia història. Que llur particularitat  puga ser objecte de discussió resideix en el fet de que cadascun d?aquests estils és la realització, la forma, de alguns principis generals que determinen l?essència de l?arquitectura, i de tota arquitectura.

Açò entranya que un estil d?arquitectura no pot jamai ser interpretat per ell mateix, ni per la seua forma, ni per la seua construcció. L?arquitectura és el producte específic d?un ?estat social?. És un fet social i és per això que la seua particularitat ha d?ésser igualment interpretada.

L?accent que VLD posa sobre l?aspecte constructiu ha de ser integrat dins aquest quadre. Aquella no dóna pas del tot una explicació satisfactòria per a l?arquitectura ni per al seu desenvolupament. Aquella, de fet, és una part essencial: hom no pot jamai parlar d?arquitectura sense parlar de l?aspecte constructiu. VLD diu explícitament  que la construcció és el mitjà, l?arquitectura el resultat. Ara bé, aquest resultat és més que una aplicació raonada del medi, més que la realització d?un principi abstracte. L?arquitectura no és un treball d?ordinador sinó un procés complicat. Dins d?aquest procés, aquesta convicció, implícita o explícita, forma una condició per a arribar a una arquitectura responsable i crear art, però ella no n?és la garantia.

Un element a no neglegir en aquest procés és la personalitat de l?artista que, cada vegada, realitza de noves síntesis individuals a l?interior d?una estructura fonamental específica. El gran argument contra l?academicisme, de fet , contra tota mena de formalisme, és que estreteix talment aquesta estructura que no pot ser-en qüestió d?una creativitat significativa, ja que des de l?inici la inspiració està immobilitzada. Pot-ser hi ha, igualment, en aquesta convicció d?allò relatiu de tota forma d?arquitectura, una clau per a donar a l?obra personal d?en Viollet-le-Duc- els seus projectes i construccions- una interpretació més plausible que no és aquesta.

L?aproximació general de VLD tal com l?havíem esbossat ací i que està basada en una lectura sense partit  pres del seus escrits, no respon a la imatge que la història de l?arquitectura ha deixat d?ell. De la resta, a penes es pot parlar d?una imatge. No es tracta més enllà que d?un nom, una noció abstracta d?una concepció d restauració que ha sobreviscut.  VLD aferma la noció de la restauració idealista que modifica talment una construcció històrica que respon a un model ideal, encara que aquesta no haja existit mai. VLD ha donat, en efecte, aquesta definició de la noció de restauració, però una interpretació no pot ser trobada que en el enquadre de les teories generals d?arquitectura, així tal i com ell mateix la deixa sobreentesa en mantes ocasions.

Després del que antecedeix  a açò, és clar que VLD no coneixia pas de vertaderes imatges ideals. Tampoc una imatge ideal d?un estil determinat. Les reconstruccions d?un tipus determinat no són cap altra cosa que definicions dibuixades, que mai, en tant que tals, no han existit ? o no han pogut fer-les. No es pot pensar altrament que seguint un procés. Ho testimonia igualment el seu interès per la geologia. No és pas la forma del massís muntanyós en sí que l?interessa, sinó la for,ma en tant que resultat d?una evolució. Cada construcció és el resultat d?una història individual i aquesta història individual, que s?inscriu en les idees del seu temps, ha d?ésser descoberta.

És un fet que ell continua a considerar la construcció com una obra d?art amb una estructura orgànica pròpia que reclama el seu completament. Però aquest residu acadèmic en la teoria és encara suggerit, si hom vol, per la convicció que una construcció és més que una il·lustració dels temps passats o del retorn envers aquests. Davant de les ruïnes VLD, és insensible. Una ruïna reclama reposar-li el ser. L?arquitectura està en la vida i, per la restauració, VLD hi vol reintegrar una arquitectura amenaçada. Com l?arquitectura, el monument no té cap valor en sí mateix.

A això s?ajunta que ell veia la restauració, avant que tort, en tant que restauració de monuments nacionals i, llavors, de l?arquitectura gòtica, arquitectura eminentment nacional. Aquesta darrera afirmació no significa que ell considere el gòtic com a una mena d?arquitectura ideal. Les seues consideracions sobre l?art de construir grec i romà demostren el contrari. Nogensmenys, és a l?arquitectura gòtica a qui dóna preferència, no sols perquè, per a  ell, en aquesta elecció resideix un sòlid element polèmic contra l?academicisme, sinó també perquè  hi veia plasmats el caràcter popular i l?esperit modern. La particularitat del gòtic es troba allà  palesa fins i tot en els menors detalls, una particularitat que VLD posa de relleu amb sagacitat.  

Dintre del Dictionnaire, escriu, sota el mot Arquitectura, entre d?altres: ?Els arquitectes de l?època ogival eren tan conseqüents d?emprar formes noves com ho eren els arquitectes grecs en l?aplicació de llur sistema de proporció dels ordres, independentment de les dimensions. En ells, l?arquitectura era un art abstracta; l?art grec és un, i  ell mana més aviat que obeeix; ell mana sobre els material i els homes; ell és el fatum antic, mentre que ella arquitectes occidentals de l?Edat Mitjana eren sotmesos a la llei cristiana que, reconeixent el poder sobirà diví, deixa l?home al seu lliure albir, la responsabilitat de les pròpies obres i retre compte, per ínfim que siga, per a una criatura feta ala imatge del Creador.?  I, un poc més avant: ? En l?arquitectura gòtica, la matèria és sotmesa a la idea, no és més que una conseqüència de l?esperit modern, que en deriva del cristianisme?.

El gòtic és, per a VLD un ?art independent, nacional, que s?emotla a totes les necessitats.? I sobretot : ?Les arts que es desenvolupen a la fi del segle XI són sortides de les entranyes de la nació gal·lo-romana, són com el reflex del seu esperit, de les seues tendències, del seu geni particular, hem vist com naixien fora de les classes privilegiades alhora que les primeres institucions polítiques conquerides per les gernacions urbanes.?.

Independent, nacional, democràtic, les tres característiques fonamentals d?una nova arquitectura que, en principi, no podien presentar cap semblança amb la forma del gòtic.

En una nota del 8è Entretien, VLD expressa la seua admiració per les Halles Centrales de París, i conclou : ?Potser, hom no han pensat que calia fer art. Caldria doncs, desitjar que no se?n volgués fer-ne avui; açò seria potser el camí més curt per a arribar a donar-nos obres d?art, expressions de la nostra civilització.

Llavors que la llegenda personal d?en VLD en tant que restaurador rabiós es perpetue sempre, el sencer desenvolupament de l?arquitectura moderna es recolza sobre el fonament impersonal de la seua doctrina. I aquest no sols a França on adversaris i epígons, Guadet, Baudo, Guimard, Perret, Le Corbusier, han sovint literalment, reprès les concepcions de VLD, sinó igualment a l?estranger, Gaudí a Espanya, Berlage i De Buzel a Holanda. Van de Velde i Horta  a Bèlgica, i hom podria prosseguir a Itàlia, a Alemanya, a Anglaterra, als Estats-Units d?Amèrica.

En el catàleg editat per a l?exposició commemorativa de VLD en 1965 a París, hom ha seguit les traces de la influència d?aquest últim en els diferents països, però aquesta es limitava exclusivament a la seua influència en tant que restaurador. Hom pot sinó, desprès d?un reconeixement superficial, afirmar que la seua influència sobre l?arquitectura moderna ha estat almenys tan profunda si més no, és perquè el desconeixement de la seua  personalitat pels historiadors del moviment modern com ara Pevsner o un Giedion és tant o més curiós i llança una llum crua sobre aquesta historiografia. Bo i que els haja influenciat la teoria de l?arquitectura, la història de l?arquitectura, la pràctica de l?arquitectura d?una manera decisiva, com versemblantment cap altre de la seua generació, ell restà fora d?aquesta historiografia.

Una explicació, almenys parcial, resideix en la personalitat mateixa d?en VLD que no ha estat mai situat en primer pla, sinó que desapareixia sempre darrere de la seua obra. La característica que ha donat Ch. Blanc en 1879 de l?art de dibuixar d?en VLD pot-ser aplicat a tota la seua producció intel·lectual : ?l?art de dibuixar era en VLD una facultat prodigiosa. D?altres, dibuixant, fan veure llur dibuix,: ell, amostra la cosa mateixa?.?

Aquesta presència amagada d?en VLD en tot el seu pensament i la realització de l?arquitectura contemporània és, en sí, raó suficient per a justificar una reimpressió de la seua obra capital, els Entretiens, no passen una edició més o menys confidencial, com ha estat el cas de reimpressions precedents, sinó en un tiratge i per un preu que la torne abastable per a tothom.

Però la veritable raó de la reimpressió va més enllà de la importància de tal anàlisi històrica. En efecte, hom no cal una formació històrica específica per a llegir amb gran plaer, encara ara, un llibre escrit fa més d?un segle. És veritat hauria pogut ser escrit ahir mateix. Això  no vol dir que dega ser acollit sense crítica. És un fet, però, que des de VLD cap ?cos doctrinal? no ha estat presentat que siga tan sistemàtic i obert que reclame vertaderament la crítica i l?aprofundiment i que pot integrar-les fins a un cert punt.

En quant a l?actualitat a l?aproximació a VLD, H. Damisch com ja ha estat assenyalat en la introducció a L?architecture raisonnée : ? No és gaire necessari exprémer els textos per a poder fer parlar VLD el llenguatge de l?estructuralisme modern?. Però, una volta més, no cal incorporar VLD als estructuralistes per a defensar la seua actualitat. Se li constata el camí directe si se?l llegeix sota l?última problemàtica arquitectònica que es cristal·litza al voltant dels termes ?racionalisme? i ?formalisme? que giren al voltant d ella qüestió de l?autonomia de la forma arquitectònica. Ës la problemàtica de la forma arquitectònica qui constitueix el centre de les concepcions d?en VLD. No solament, ell no admet una aproximació formalista, sinó que mostra que tal aproximació no pot atansar la vertadera problemàtica. La força d?en VLD resideix en aquesta presa de postura clares, sinó que és allà on comença la seua feblesa. Hi ha sòlides argumentacions per a no admetre el descoblament de la forma de l?arquitectura fora de tot el procés de formació. Ell es preocupa força per trobar una explicació a aquesta forma.

Una reflexió crítica actual sobre els principis que proposa podria, sembla, ser fecunda. Però en aquesta reflexió, deurien de ser igualment determinants els límits de l?aproximació a VLD, del seu racionalisme que finalment pareixeria ser encara una mena d?idealisme. Però precisament aquest traspassament i eixamplament de fronteres del pensaments són reclamats per la dinàmica que hi és inclosa. Potser aquesta edició en provocarà la posada en marxa.

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Viol·let-le-Duc ha estat últimament molt criticat pels restauradors de patrimoni arquitectònic, cal dir que a mi , neòfita en el tema, la seva visió històrica m’ha seduït sempre. He llegit recentment un llibre enormement interessant "The moment of complexity.Emerging network culture", de Marck C. Taylor, del 2001, publicat per The University of Chicago Press, en llegir el capítol primer "From grid to network", vaig pensar que t’interessaria : hi considera que per a entendre la complexa dinàmica de la "network culture"cal parlar d’arquitectura i de l’obra de tres arquitectes, Mies van der Rohe, Robert Venturi i Frank Gehry. Hi he trobat una certa relació amb el teu apunt d’avui. Bon dia. Amb afecte, Carme-Laura.

  2. Converses i construccions, m’agrada. Gràcies per posar-lo a l’abast.  Crec que l’arquitectura s’avança a una concepció del mon o la conté, compren la societat i s’hi posa al servei, sense renunciar a l’acte creatiu i a una concepció de la bellesa. Suposo que és un difícil equilibri i un compromís.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.