pedres

Le parole sono pietre és el títol d’un llibre de Carlo Levi, un llibre sobre Sicília, és el que li va dir a l’autor la mare d’una víctima de la màfia. Les paraules són pedres i, supose, quan tot açò s’acabarà algú estudiarà com el racisme i la intolerància van començar amb paraules, com coses que no es deien (i potser no es pensaven) fa uns anys ara formen part del sentit comú i són d’allò més normals, n’hi ha treballs sobre l’evolució del llenguatge usat pels diaris i del llenguatge corrent (quan es parlava de l’altre, de l’enemic) abans de l’extermini dels jueus o dels genocidis als Balcans. I les ciències socials porten anys esbrinant les relacions entre el llenguatge comú i el sentit comú. 

Uns jutges de Nàpols
han negat l’arrest domiciliari a una menor gitana perquè és gitana, i ho han escrit a la sentència, amb normalitat: L’appellante è pienamente inserita negli schemi tipici della cultura rom. Ed è proprio l’essere assolutamente integrata in quegli schemi di vita che rende, in uno alla mancanza di concreti processi di analisi dei propri vissuti, concreto il pericolo di recidiva (l’apel•lant està plenament inserida en els esquemes típics de la cultura gitana. I és just aquest estar plenament integrada en aquells esquemes de vida que fa (…) concret el perill de reincidència). Més avant les motivacions per no enviar-la a una comunitat (i deixar-la a la presó per menors) són, insisteixen: in considerazione della citata adesione agli schemi di vita Rom che per comune esperienza determinano nei loro aderenti il mancato rispetto delle regole (en consideració de la citada adhesió als esquemes de vida gitanos que, per comú experiència determinen en els seus adherents el mancat respecte de les regles).
Com que  és gitana, plenament gitana, es queda a la presó. El motiu d’una sentència és la raça de l’imputat, i ho escriuen.
Ja hi som.

màquina del temps

Esmorze amb les declaracions d’anit de Berlusconi que diu (literalment) que ‘els jutges subversius volen fer caure el govern i estan portant el país a una guerra civil‘, pense coses que no puc escriure i després comence a fantasiar amb Wells i amb com les paraules a voltes fan de màquina del temps.
No em preocupe massa del que diu Berlusconi, estic començant una teràpia per intentar que no m’afecten aquestes coses, a més hui me’n vaig a Castelló, així que deixe de banda els diaris italians.
Obro la pàgina web d’El País i llig que Castro (Raúl) està preparant l’exèrcit per una possible invasió de Cuba, diu que és precís perquè l’Imperi podria organitzar una invasió a gran escala. Respire, no passa res, estem al 2009, respire fondo.
Desprès de la hiperoxigenació tinc la mala idea d’obrir la pàgina d’El Mundo, i llig que ha hagut un ‘Pronunciamiento catalán’ (pronunciamiento em pareix que no la llegia des que estudiava), collons, pense, serà pronunciamiento en un sentit diferent que té la paraula, vaig avant i no, diu que pronunciamiento ‘al estilo de lo que hacían los militares en el siglo XIX cuando no estaban conformes con el Gobierno de turno’.
Torne a respirar fondo i decidisc llegir premsa esportiva, allà també trobaré a Wells, però perquè es parla de galàxies i galàctics.

‘a nuttata

Darrerament aquest bloc, que explica coses d’Itàlia, està tristot, jo ja ho note que el to i el tema de les entrades ha perdut força i somriures, fins i tot ha perdut ràbia (com sempre, no sé com dir-ho). 

És que al país li passa el mateix, esmorzem amb naturalitat (i cappuccino) amb notícies que fa pocs anys haurien escandalitzat i mobilitzat el país, no només hem perdut la capacitat d’indignar-nos, hem perdut la capacitat de sorprendre’ns. I jo no estic segura si allà  (del lado de allá) s’entén el que està passant ací (tampoc estic segura d’entendre-ho jo mateixa). 
Des de que va començar aquesta legislatura el parlament no ha fet res. No ha fet de parlament, fa poc, Fini, el President de la Cambra, la va tancar deu dies perquè no tenien faena. El govern legisla per decret llei i ‘ponendo la fiducia’ sobre tots els decrets. Arriben al parlament amb grups (paquets) de lleis heterogènies, on colen de tot, deixen que els parlamentaris parlen una miqueta i després algun membre del govern demana la paraula i ‘posa’ una moció de confiança sobre tot el paquet sense modificacions ni esmenes (el que fa perfectament inútil tot el debat anterior) i la majoria vota compacta, el govern no cau i fins a la pròxima. I el parlament no pot examinar projectes de llei d’iniciativa parlamentària per mancança de cobertura financera i el president de la cambra l’ha de tancar. Tècnicament és com no tindre parlament. Crec que en diuen ‘buidar la democràcia’. A cada un dels paquets la Lega Nord aconsegueix clavar alguna nova infàmia racista i a canvi voten el que diu el capo. Fa mesos que les lleis les escriuen els advocats de Berlusconi (tot i que la darrera podria haver-la escrit el seu gos).

Al nord netegen les ciutats d’emigrants, un alcalde ha proposat fitxar els musulmans, arreu estan omplint el país de creus, a Roma estan desallotjant els darrers gitanos (amb excavadores i bastonades), alguns d’ells, ciutadans italians, han acabat a un centre d’internament temporal per a emigrants sense papers. I no passa res.
Coses que fins fa quatre dies ningú hauria gosat dir al bar baix de casa ara les diuen els ministres de la república en roda de premsa o en comunicats oficials. I no passa res.
El parlament acaba de negar l’autorització que havien demanat els jutges de Nàpols per arrestar el sotssecretari d’Economia (i candidat de Berlusconi a la regió Campania) per concurs en associació mafiosa (per ser l’home del Clan dei Casalesi als palaus de Roma) i el Senat ha votat que no a una moció de l’oposició per, al menys, fer-lo dimitir. I no passa res.
Estan canviant la llei que impedia vendre els béns confiscats a la màfia, així l’Estat els podrà vendre i fer caixa i els mafiosos els podran comprar un altra volta (serà per diners) i demostrar qui mana ací. I no passa res.
Fa setmanes que córren veus d’un maldecap judiciari dels grossos que està per caure-li a Berlusconi directament del palau de justícia de Palerm. I no passarà res.  

El país se n’està anant a fer la mà i la gent està ensopida i trista, quan penses que no pot ser pitjor descobreixes que sí, que el pitjor a aquest país no té límit. La gent està, simplement, esperant a que s’acabe. Com deia un personatge de De Filippo: ha dda passà ‘a nuttata, però aquesta nuttata s’està convertint en una nit llarguíssima i pareix que no passa mai (i no pareix que puga sortir el sol). I jo ja no li trobe la gràcia a quasi res.

sostindre Tabucchi


Les democràcies vives necessiten individus lliures. Individus valents, independents, indisciplinats, que gosen, que provoquen, que destorben. És així per aquells escriptors per qui la llibertat de ploma és indissociable de la idea mateixa de democràcia.
 
Així comença la carta que l’editor Gallimard va fer publicar a Le Monde la setmana passada. És una crida a sostindre Tabucchi, perquè Antonio Tabucchi ha estat denunciat pel President del Senat Italià per un article publicat a l’Unità. Ha denunciat només l’autor, no el diari, i li demana un milió i tres-cents mil euros (1.300.000 €).

La carta acaba:

Per la precisa elecció de l’objectiu (un escriptor que no ha renunciat mai a exercir la pròpia llibertat) i per la xifra que li demana (astronòmica per un article de diari), l’objectiu evident és la intimidació d’una consciència crítica i, amb aquesta intimidació, fer callar tots els altres. Des de les recents incriminacions contra la premsa de l’oposició fins a aquest procés contra un escriptor europeu, no podem restar indiferents i passius front a l’ofensiva del actual poder italià contra la llibertat d’opinió, de crítica i d’interrogació. Per això testimoniem la nostra solidaritat amb Antonio Tabucchi i vos demanem que vos uniu a nosaltres firmant massivament aquesta crida.

Jo ja he firmat.

una creu

A principis de mes, la Cort Europea dels drets humans va dir que: “la presència del crucifix a les aules de les escoles públiques viola la llibertat religiosa dels alumnes”. Pareix evident, a les escoles públiques dels estats laics no ha d’haver símbols religiosos presidint les aules. Una ciutadana italiana d’origen finlandès havia demanat fa set anys a l’escola dels fills que el tragueren de l’aula i, infatigable, va arribar fins al més alt tribunal per fer respectar els seus drets.
En arribar la notícia de que ‘ens volen furtar la nostra identitat’ la classe política italiana (en general) es va comportar com de costum i van volar insults d’estadi a la cort europea (i per extensió a tots els organismes internacionals) per part de ministres, reaccions indignades i amenaçadores en defensa de la santa creu per part de ministres de la Lega que fins fa deu minuts adoraven el déu Po i es casaven pel ritus celta (?). Presidents de regions, de províncies, d’associacions esportives i de comunitats de veïns i alcaldes, molts alcaldes, s’han mobilitzat (crec que la paraula tècnica és croada) contra els invasors lladres d’identitat i han omplert el país de creus, creus enormes a les façanes d’edificis públics. Pareix un concurs de disbarats a veure qui la fa més grossa, un alcalde d’un poble de la Romanya ha emés una ordenança municipal que, en defensa dels fonamentats valors civils i culturals de l’Estat Italià (sic), obliga a exhibir el crucifix a tots els locals públics, inclosos restaurants i botigues. La setmana que ve començaran els controls de la policia municipal. Ja són més de trenta els ajuntaments que han emès ordenances per obligar a exhibir el crucifix a les aules i no només. Un blocaire ha fet un mapa amb els ajuntaments senyalats, es diu ‘Ajuntaments que no tenien problemes més urgents‘ i fa por. Per donar una idea del desgavell, buscant un altra cosa acabe de llegir que la Presidenta de la Vall d’Aosta del Sindicat Italià de locals de ball ha proposat exhibir el crucifix als ‘locals de diversió nocturna’, tal qual. 
Per acabar-ho d’adobar, Umberto Eco ha publicat un article a L’Espresso on diu que en realitat el crucifix és un símbol quasi laic i que la creu (presidint un aula d’una escola pública d’un estat laic) és un fet d’antropologia cultural que no ha d’ofendre ningú. I s’ha quedat tan ample. 

Una creu. 

malnoms

Jo en tinc (tenia?) un, era el nom de la meua família al poble, supose que tothom que tinga a veure amb un poble en té.
Ací, on la gent té només un cognom, els malnoms esdevenen imprescindibles per aclarir-se a pobles amb moltíssims casos d’homonímia.  Ho vaig llegir la setmana passada: a Chioggia (al Vèneto) hi ha milers de persones amb el mateix cognom i els ciutadans i l’ajuntament han aconseguit que el malnom, el nom de la família, el detto, faça part del nom, escrit darrere del cognom a tots els documents oficials. La setmana passada l’alcalde, Romano Tiozzo detto «Pagio», va rebre el decret que formalitzava el que l’administració local havia sempre fet.
En llegir-ho em va semblar una bona notícia (darrerament se’n lligen poquetes) m’ho vaig prendre com un triomf de la supervivència de les coses com s’han fet sempre davant de la burocràcia. Com una victòria de la gent de Chioggia, que ara podrà tindre el seu nom real escrit als documents.

justícia

Estan molt apurats, per proposar una llei com la darrera que estan fent passar per no fer jutjar Berlusconi han d’estar molt, molt apurats.

Si no vaig errada és la llei que fa 19 de les que els advocats de Berlusconi s’han inventat per salvar-lo.  La presenten com l’anhelada reforma de la justícia que acabarà amb els temps bíblics dels processos italians que, en pràctica, impedeixen l’aplicació de la justícia. Com que, tot i les 18 lleis a mesura anteriors, encara li queden uns quants processos que li podrien complicar la vida volen que el parlament aprove una llei que ‘abreuja els processos’: per a determinats delictes i amb algunes condicions (cosides a mesura del Cavaliere) posa límit temporal als judicis (ignorant els temps tècnics i sense fer res per abreujar-los) i passat aquest temps el judici s’extingueix, genial. Com deia un blocaire italià, és com si per reformar les Ferrovie dello Stato i acabar amb els retards bíblics que, en la pràctica, impedeixen viatjar en tren si hom vol arribar a temps a algun lloc, decidiren per llei que els trens s’aturen a l’hora prevista d’arribada, haja arribat o no, si estan enmig del camp, paciència.
El decret-llei en qüestió (si el president de la República el firma) serà declarat inconstitucional però supose que li cal per prendre temps, com deia abans, està apurat.
El redactor del decret (que per ara prefereix mantenir l’anonimat, la llei encara no té nom) ha pensat  d’excloure’n l’aplicació a alguns delictes i així, si l’aproven, salvaria estafadors, corruptors i evasors, però no s’aplicaria a alguns delictes greus, com el delicte d’immigració il•legal.

White Christmas


White Christmas
és el nom que l’ajuntament de Coccaglio, prop de Brescia, ha donat a l’operació començada fa poquet i que acabarà a Nadal.
L’operació consisteix en ‘netejar’ el poble d’estrangers, tal qual. No perquè tinguen problemes, no, ho diu el regidor ‘pare’ de la idea (de la Lega Nord, clar): “Ací no n’hi ha criminalitat, volem només començar a fer neteja“. Així que han començat a fer les inspeccions casa per casa per expulsar els estrangers que no tinguen els papers en regla, així els habitants del poble podran viure serenament el seu Nadal sense infidels a la vora. Jo, personalment, els desitge que passen un Nadal sense estrangers, blanquet blanquet, i que els estrangers no tornen mai, mai, a eixe poble de merda, que cap estranger tinga que viure a eixe poble, que tots troben un lloc lluny d’eixa gent i de la seua estupidesa.

fam

No he parlat mai al bloc de la meua faena i ho faré hui per primera volta.

La setmana que ve se celebra a Roma, a la seu de la FAO, una cimera internacional per la seguretat alimentària. És important donar visibilitat al problema i a la cimera i és fonamental que els països rics es comprometen a contribuir més seriosament del que ho han fet en els darrers anys.
Pot ser que la solució definitiva al problema no siga només la FAO, que és una agència de les Nacions Unides i té tots els problemes i limitacions que això suposa i que seria molt llarg explicar ací, però estic segura que sense la FAO i les Nacions Unides el problema no millorarà ni se solucionarà, mai.

Per favor, signeu la petició i, si voleu, difoneu-la. Gràcies.

(aquest bloc romandrà tancat per ‘sobredosi de faena’ fins a finals de la setmana que ve, ci vediamo)