Un altre país

I este pensament et dugué a Castelló? Algunes castelloneres de sensibilitat exquisita no podeu deixar d’esmorzar amb gotes d’àcid proustic en les madalenes:

«Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d’un triste lendemain, je portai à mes lèvres une cuillerée du thé où j’avais laissé s’amollir un morceau de madeleine. Mais à l’instant même où la gorgée mêlée des miettes du gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait d’extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m’avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause. Il m’avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa brièveté illusoire, de la même façon qu’opère l’amour, en me remplissant d’une essence précieuse: ou plutôt cette essence n’était pas en moi, elle était moi. J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel. D’où avait pu me venir cette puissante joie?»

M’ha encantat l’entrada. I m’ha recordat un conte de Jesús Moncada i Venècia, on t’ho assegure, viure és complicat i fàcil. I les dones i els homes majors, reumàtics, que pugen i baixen ponts amb cames de ciclista, no els vas veure?

…com és d’esperar, amb aquesta impossible escola, el Venezia llangueix a la sèrie C amb un solitari titol de copa a les seves vitrines…

Però trobo que és un sacrifici de molt bon pagar.
Curiosament jo també he passat els darrers dies en una regió fluvial i on l’aigua m’ha fet la vida difícil. I m’he tornat a adonar que de tots els requisits que jo demanaria a la meva ciutat ideal, la presència d’un bell riu flanquejat per salzes i platans i amb qualque pontet de vella pedra per creuar-lo, de canals aquàtics per passejar sense mesura  o d’un estany pregon i ombrós i una mica llòbrec seria de llarg el primer de la llista. 

L’aigua interior sempre m’ha inflamat amb sentiments d’encanteri, misteri, reflexió plaent i pausada, finíssima malenconia, proximitat amorosa i il·lusió d’una vida plena. Imagina’t com serà la cosa que en tardes de tristesa no resignada he fet uns quants quilometres a peu per acostar-me al Jarama, al seu espès i pudent  marge, només per fer-me la il·lusió de viure jo també en un poble agraciat amb aquesta sort.

I, és clar, em fas una mica d’enveja, perquè no cal que digui que Venècia és un dels meus llocs predilectes; una certa imatge de la felicitat.

M’agrada aquest post. En el fons, a l’aigua o aguantades pels àngels, les dues pilotes estan surant en aquesta màgia que despren Venecia.