Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

una creu

A principis de mes, la Cort Europea dels drets humans va dir que: “la presència del crucifix a les aules de les escoles públiques viola la llibertat religiosa dels alumnes”. Pareix evident, a les escoles públiques dels estats laics no ha d’haver símbols religiosos presidint les aules. Una ciutadana italiana d’origen finlandès havia demanat fa set anys a l’escola dels fills que el tragueren de l’aula i, infatigable, va arribar fins al més alt tribunal per fer respectar els seus drets.
En arribar la notícia de que ‘ens volen furtar la nostra identitat’ la classe política italiana (en general) es va comportar com de costum i van volar insults d’estadi a la cort europea (i per extensió a tots els organismes internacionals) per part de ministres, reaccions indignades i amenaçadores en defensa de la santa creu per part de ministres de la Lega que fins fa deu minuts adoraven el déu Po i es casaven pel ritus celta (?). Presidents de regions, de províncies, d’associacions esportives i de comunitats de veïns i alcaldes, molts alcaldes, s’han mobilitzat (crec que la paraula tècnica és croada) contra els invasors lladres d’identitat i han omplert el país de creus, creus enormes a les façanes d’edificis públics. Pareix un concurs de disbarats a veure qui la fa més grossa, un alcalde d’un poble de la Romanya ha emés una ordenança municipal que, en defensa dels fonamentats valors civils i culturals de l’Estat Italià (sic), obliga a exhibir el crucifix a tots els locals públics, inclosos restaurants i botigues. La setmana que ve començaran els controls de la policia municipal. Ja són més de trenta els ajuntaments que han emès ordenances per obligar a exhibir el crucifix a les aules i no només. Un blocaire ha fet un mapa amb els ajuntaments senyalats, es diu ‘Ajuntaments que no tenien problemes més urgents‘ i fa por. Per donar una idea del desgavell, buscant un altra cosa acabe de llegir que la Presidenta de la Vall d’Aosta del Sindicat Italià de locals de ball ha proposat exhibir el crucifix als ‘locals de diversió nocturna’, tal qual. 
Per acabar-ho d’adobar, Umberto Eco ha publicat un article a L’Espresso on diu que en realitat el crucifix és un símbol quasi laic i que la creu (presidint un aula d’una escola pública d’un estat laic) és un fet d’antropologia cultural que no ha d’ofendre ningú. I s’ha quedat tan ample. 

Una creu. 



  1. Marieta, si t’obliguen a posar una creu al bloc, m’agradaria que fos bizantina o romànica que són les que trobo més boniques, però que no sigui molt gran. La pots posar al costat del “banner” L’Italia é uno stato laico.

  2. Maria, aquest post m’hi ha fet pensar durant uns dies.

    D’entrada, vull dir que estic plenament d’acord amb tu i amb tots aquells que pensen que la religió és un sistema de creença privat i íntim que és millor, per mor de la convivència pacífica, deslligar de l’Estat i, per tant, dels seus espais públics.

    Dit això, pens que és possible que els laïcistes sofrim d’un desig de coherència que, per ventura, siga excessiu. Excessiu no en el sentit que no siga impecablement lògic (un estat laic no ha de consentir símbols no-laics en els seus espais públics) sinó en el de què, per voler ser conseqüents, volem forçar les coses de manera que alteren el sentir profund de la majoria de la gent.

    Tenim declaracions constitucionals de laïcitat, i reconegut al mateix nivell el dret a la llibertat religiosa, incloent el dret a no professar-ne cap. Tenim això en una societat on, fora de les elits intel.lectuals, la població es majoritàriament creient. Tenim molt, i potser prou. Hem de forçar la situació, en aquest cas llevant aquest símbol religiós que per a tanta de gent significa tant, per una pruïja legalista? No n’estic segur; i potser l’article de n’Eco (dic potser perquè no sé llegir en italià) va en aquest sentit.

    També crec que, la manera com s’ha produït la cosa –venint la prohibició de les llunyanes latituds de la Unió Europea– ha contribuït a la reacció popular; i en aquest cas, comprensiblement. Aquest serà un problema recurrent en el futur, el del ressentiment a posteriori del poder que hem cedit a organismes foscs, incomprensibles, completament allunyats dels llocs on les seues directrius hauran de ser aplicades, i pseudo-democràtics –i ens ho haurem ben merescut, per indolents quan era hora d’oposar-nos-hi.

    I no desdenyem també un altre factor –la percepció popular (i tampoc no gaire desencertada) de què, mentre una religió recula en presència pública, d’altra avança.
     
    En fi: que potser faríem bé en considerar tot això. Se m’acut indesitjable posar crucifixos a escoles noves, però qui sap si no és tan greu deixar on són els que ja hi eren en escoles fetes, desobeint Europa si cal. 
     
     I això t’ho diu u que no saps com odia que un parell d’hores a la setmana el seu fill hagi de perdre el temps a escola cursant una alternativa a una intrusa que mai de la vida hauria de ser assignatura, perquè, com diuen els anglesos en aquella expressió tan encertada, it doesn’t belong there. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent