Un altre país

Ho vaig llegir ahir al matí ací i des d’aleshores cada volta que ho recorde somric, és una  d’aquelles històries que t’entren ganes d’explicar-la.
Resulta que l’Space Shuttle  té dos coets propulsors de combustible sòlid (SRBs) que són fonamentals per al funcionament de tot plegat. Els enginyers que els construeixen els haurien volgut fer una mica més grossos, però això és impossible, perquè els coets es fabriquen a Utah i són transportats en tren fins a la base de llançament, així que els han hagut de fer proporcionals als vagons especials de tren, que són proporcionals a l’ample de les vies. L’ample de les vies, 4 peus i 8.5 polzes, és la mesura estàndard i és aquesta perquè el ferrocarril als Estats Units va ser projectat pels anglesos i el van fer de la mateixa mesura que a Anglaterra. Els primers constructors del ferrocarril i dels tramvies anglesos van començar a usar aquesta mesura perquè els primers constructors de vagons de tren eren els mateixos que fins aleshores havien construït carrosses, i usaven els mateixos components i les mateixes eines, i eixa era la mesura de l’eix de les carrosses. L’eix de les carrosses angleses era d’aquesta mesura perquè era la que separava els solcs llaurats durant anys en molts dels vells camins anglesos i si hagueren estat d’una amplada diferent s’haurien trencat molt més fàcilment. Les primeres vies de comunicació construïdes a Anglaterra van ser les vies romanes i van ser els carros de les legions romanes els primers a marcar els solcs als que, amb els anys i els segles, s’hi van adaptar la resta de carros i carrosses. Els carros de guerra dels romans tenien una mesura estàndard, la distància entre les rodes era de 4 peus i 8.5 polzes, que era la mesura necessària per contindre les anques de dos cavalls de guerra.
Ara, que el vehicle espacial més avançat i més modern del món tinga algunes de les seues mesures determinades per l’amplada del cul dels cavalls de guerra de l’Imperi Romà, no em direu que no té la seua gràcia, com una espècie de justícia tècnica-poètica.

Amo la vita così ferocemente, così disperatamente, che non me ne può venire bene: dico i dati fisici della vita, il sole, l’erba, la giovinezza:… e io divoro, divoro, divoro… Come andrà a finire, non lo so. 
P.P.Pasolini

(Estime la vida tan feroçment, tan desesperadament, que no em pot fer bé: dic les dades físiques de la vida, el sol, l’herba, la joventut:… i jo devore, devore, devore… Com s’acabarà, no ho sé)

Hui és l’aniversari de la mort de Pier Paolo Pasolini, sovint pense en el que ens hem perdut perdent-lo.

L’altre dia, parlant de l’anunci amb la veu de Whitman vaig citar un tros d’un poema i Jesús em va fer notar que amb aquell poema (escrit després de l’assassinat de Lincoln) una cantant israeliana havia fet una cançó que commemorava l’assassinat de Rabin i que precisament aquell dia se’n complia l’aniversari. Aquest matí escrivint l’entrada sobre Alda Merini he citat l’oració fúnebre de Moravia al funeral de Pasolini, i després l’F. m’ha dit (se m’havia passat) que hui és l’aniversari de l’assassinat de Pasolini (en aquests dies d’ànimes se m’estan colant morts a les entrades, vénen ací i em recorden aniversaris i em recorden que van morir. A voltes les casualitats i les caramboles són així, una mica inquietants).

Se la mia poesia non fosse come una gruccia
che tiene su uno scheletro tremante,
cadrei a terra come un cadavere
che l’amore ha sconfitto.

Alda Merini Come polvere o vento

(Si la meua poesia no fóra com una perxa/que manté dret un esquelet tremolós/cauria a terra com un cadàver /a qui l’amor ha vençut)

Es va morir abans d’ahir a Milà, Alda Merini, tenia 78 anys i en la seua vida dramàtica i plena, entrant i eixint de la malaltia mental, dels psiquiàtrics i de la infelicitat, va escriure molt, una poesia turmentada i intensa.
He recordat l’oració fúnebre que Moravia va fer a l’enterrament de Pasolini, cridant la seua ràbia perquè havíem perdut un poeta i recordant-nos tot el que perdem quan un poeta mor.

La primera volta que ho vaig sentir em va agradar, em va agradar molt.
Com a Sicília i sobretot a Palerm celebren els morts. La nit entre l’1 i el 2 de novembre els morts porten regals i dolços als xiquets, a cada xiquet li deixen (li mettono, que seria li posen) els regals els seus morts. Els parents morts, que eixa nit van a la Vucciría (que és un mercat de Palerm) a robar els dons per als xiquets, le strenne. I hui a Palerm els xiquets canten:

Talìa chi mi misiru i Morti
u pupu cull’anchi torti
a atta c’abballava
e u surci ca sunava.

(Mira que m’han posat els Morts, el nino amb les anques tortes, la gata que ballava i el ratolí que tocava)

Els morts palermitans només porten (posen) regals als xiquets que hi creuen. Sapiri la Vucciría vol dir saber que ‘els morts són els pares’, quan un xiquet ho descobreix vol dir que ja és gran i no pot pretendre regals (strenne, a la tercera volta que l’escrivia he anat a mirar l’etimologia d’estrenar i clar).

Celebrar el record dels morts fent regals màgics als xiquets, convertir la memòria en la felicitat d’un xiquet em pareix una esplèndida manera de commemorar els propis morts.